L'objectiu d'aquest llibre és fer justícia?

Clar, perquè les dones som les més oblidades de la història. L'editorial creada per Pedro Espinosa i jo en 1993 (Edicions Aianai) sempre ha tingut l'objectiu d'omplir un buit. Primers llibres, Hertzainak. La confessió radical volia contar la nostra història musical passant per referències estrangeres. Amb Del txistu a la telecaster vam voler fer veure que els músics de rock basc no venen del country, del western ni del blues, sinó del txistu, del triki o de la dolçaina. La tercera va ser la biografia del grup Potato, en el qual Pedro i jo formem part. I en les festes de qualsevol poble, és una enciclopèdia del rock contemporani d'Euskal Herria. És el llibre perfecte el que encara no s'ha escrit, i els nostres són llibres humils que han escrit amb una gran part del cor. La nena estimada és un pas més en aquest camí.

En què t'has basat per a triar a aquestes 25 dones?

No vaig anar a buscar l'èxit. Alguns dels protagonistes, malgrat ser desconeguts, tenen una trajectòria professional impressionant. La primera que vaig triar va ser Arantxa Gurmendi. És el precursor de la nova cançó basca. Moltes vegades s'esmenta el grup Soroak, però ens oblidem de les Biurri. Ho vaig entrevistar en 2012. Aquest mateix any vaig entrevistar a Begoña Larrañaga i Marivi Ibarrola. Tots dos viuen a Madrid: A principis de la dècada de 1960 Begoña era un nen prodigi i va treballar molt en l'època daurada dels conills. Molt poques persones coneixen la seva extensa biografia. Marivi va publicar en 2012 el seu llibre Jo vaig disparar en els 80. No la coneixia personalment per endavant, però la seva trajectòria és molt variada:Col·laborador de DVoram, Nola! Coordinadora de la discogràfica, subdirectora del Festival de Vídeo Musical de Vitòria… La quarta entrevista la vaig dirigir a Marta Aldamar. Cantant del grup Pléyade, bateria de La Xeta Pasote i Reverend Parker, i filla del saxo d'Hertzainak Tito Aldama.

Mentrestant, vaig tenir una pausa, i en 2014 vaig recollir les paraules de Blanca Sanz, que és la columna vertebral del Festival de Jazz de Vitòria. I així va anar acumulant les converses i de sobte tenia 25. Podrien ser 50 o 100.

Diu que rebre les paraules d'aquestes dones ha estat un honor…

Admiro el caràcter de les dones lluitadores. Han fet el que han volgut, fent front als obstacles. En certa manera, m'he enamorat de tots. Tots són diferents i vaig anar a buscar-ho, volia pluralitat. Per això, per exemple, vaig triar Zuriñe F., que compon música contemporània. Gerenabarrena.

Tu també podries ser el protagonista d'aquest llibre. Quins han estat els teus models?

El primer efecte musical ho vaig rebre de la meva mare: Dalida i María Dolores Prada. I gràcies a la televisió de mitjan dècada de 1960 vaig descobrir Calat Doble, els seus jocs de veu i el seu caràcter reivindicatiu. Pel que fa a la música, Cecilia em va influir fortament a principis dels anys 70: les seves paraules, les seves imatges i el fet de ser un compositor rodó. Patti Smith és un referent molt important; Chrissie Hynde de de Pretenders i la seva obra Back on the chain gang m'han acompanyat durant molt de temps; i El noi de la mirada espantadissa d'Aurora Beltrán, que és una lliçó per a fer rock trencant amb models masculins. La periodista Belén Mijangos i el seu treball amb El Tub han estat molt importants. Em va fascinar el treball de Laurie Anderson en O Superman; Cindy Lauper i Time after estafi; la primera vegada que Amaral va venir a Vitòria estàvem sis alumnes i ens va deixar estupefactes; Rosana m'agrada molt, Anari m'arriba fins dins, Mursego em deixa gelat…

Fora de la música, com a dona, i per tant com a ciutadana secundària del segle XX, tinc una empatia especial amb els oprimits. Ser dona et canvia la manera d'observar. També que hagin viscut deu anys al Sàhara i que el cantant del grup Potato, Juantxo Borikó, sigui un amic pròxim. Per això em commouen els assoliments de les dones africanes.

Aquest llibre fa una reivindicació indirecta a Vitòria-Gasteiz, on 11 dels 25 protagonistes són d'aquesta ciutat.

Kepa Osés, guitarrista de l'immens grup Fausto dels anys 1970, em va dir una vegada que en els anys 60 Vitòria era la ciutat del País Basc que més músics tenia. I la seva collita està a la vista. L'arribada de Carmelo Bernaola a la direcció del Conservatori va ser decisiva, va modernitzar i va obrir pensaments. També va ser molt important la creació de l'Escola Municipal de Música Luis Aramburu. Heus aquí, entre altres, a Laura Ortega, que des dels 18 anys ha participat en desenes de grups i projectes: grups de ball, Potato, Gasteiz Big band, Malatun… I a Ana Isabel Bravo, que ha revolucionat l'ensenyament musical infantil; a Begoña Divar, amb una llarga trajectòria… Hi ha molt de valor en aquesta ciutat.

La marca de tots els teus llibres és que retraten perfectament el context…

He tingut curiositat amb altres músics, amb les influències del meu entorn, amb els meus germans majors, amb els meus pares o amb els antecedents musicals de la meva família. Estem vinculats al passat, sí o sí, i en uns altres temps els músics tocaven en casinos, societats, cinemes i ràdios. Desgraciadament, les generacions actuals volen inventar la pólvora i, com cantava La Polla, creuen que la tradició és una maledicció.

Avui dia hi ha projectes com Emarock per a reivindicar i augmentar la presència de les dones en el rock, però crec que no ha canviat molt. Tu què dius?

No estic d'acord. Dia a dia, les dones estem conquistant nous espais que fins ara romaníem tancats. Portaré aquí la reflexió de la pianista Silvia San Miguel: “Si creus que no ho aconseguiràs per ser dona, t'estàs omplint de l'energia negativa que es fa contra tu”.