Es pot explicar breument la tesi del cim del petroli?

És sabut que la producció d'un jaciment en el qual s'explota el petroli no es manté constant i ocorre com en una regió, en tot un país... en totes les escales. Al principi, a mesura que s'explora, es van coneixent millor les característiques geològiques de l'entorn... la producció creix any a any. Però en algun moment arriba el cim de producció, és difícil arribar a nous llocs i el flux comença a disminuir per raons físiques i geològiques. Nosaltres podem fer esforços per a augmentar la producció, hi ha moltes tècniques per a això, però al final s'acaba gastant més energia i més diners per a treure petroli que el que aquest mateix petroli aportarà. Quan la quantitat de petroli que sali és massa baixa, s'abandona el jaciment.

Massa baix i car, no?

És evident que com menys és més difícil és l'extracció. A més, al principi es recorre a fosses grans i fàcils d'explotar, després a més petites, més difícils, més cares... I finalment, et dirigiràs a les persones que et van quedar marginades per ser molt difícils d'explotar o per ser ambientalment perilloses, perquè no tens res més. Això és el que passa amb el fracking.

Aquí tenim els hidrocarburs no convencionals que s'extreuen mitjançant la fracturació hidràulica, les sorres asfàltiques mediambientalment tan nocives... Ja has dit en el blog que després d'això no hi ha res més, que són l'últim límit de la il·lusió.

És difícil fer aquesta previsió. Sempre hi ha un altre recurs que es pot explotar, però... Aquests es troben en males condicions, són molt difícils de treure i cars. No són rendibles econòmicament i s'exploten per desesperació; el seu cost s'ha finançat gràcies a recursos que encara es beneficien. No diria que després no vindrà res més, crec que hi haurà alguna cosa, però cada vegada més marginal i de menor durada. El fracking és una bombolla que durarà entre cinc i deu anys. No anirà més enllà.

Aquesta bombolla ha començat a esclatar...

Sí. Els símptomes són molt clars. El nombre de pous actius als Estats Units s'ha reduït un 40% des de les màximes d'octubre de l'any passat. Tot inclòs, pous de fracking però també de convencionals. Allò semblava esclatar. Ja s'han produït unes fallides, i a mesura que vagin succeint més, els inversors tindran por, perquè veuen que els diners es perd. No es repetirà la fractura que ha sofert el fracking en els últims anys.

En l'Estat espanyol, no obstant això, s'està fent una aposta política decidida a favor d'aquesta.

En primer lloc, convé subratllar que a Espanya no hi ha fracking, només hi ha gas fracking. I el gas té molts més límits, no és un bon substitut del petroli, i el seu mercat és molt més reduït. Volen fer creure que les coses seran com als Estats Units, però el que allí s'explota mitjançant fracking, sobretot, és el petroli. I precisament el petroli és el que necessita Espanya. El gas és car i el seu preu està relacionat amb el petroli, però no és el major problema per a Espanya, ja que Espanya consumeix sobretot petroli, d'on saca la meitat de l'energia que consumeix en l'actualitat i només un 20% del gas. El problema és que volen tenir d'alguna manera una font d'hidrocarburs en la pàtria. S'ha fet una gran aposta per a aconseguir-ho. Hi haurà algun fosc interès en això, però crec que no és aquesta la raó principal, s'ho han cregut, perquè han volgut creure-ho. Quan necessites alguna cosa, és més fàcil creure que aconseguiràs el que necessites.

Les raons, llavors, són ideològiques.

Ni tan sols això. Heus aquí que, des del primer moment, existeix un debat ideològic entre els defensors de la conservació del medi ambient i els defensors del desenvolupament industrial. Però des del punt de vista del sector empresarial, crec que més que la ideologia impulsa la desesperació, necessiten un mitjà que garanteixi el subministrament a un preu raonable.

Fa uns mesos va comparèixer en el departament d'Energia del Parlament Basc. Allí vas dir, entre altres coses, que és impossible tornar al creixement que reclamen la majoria dels partits polítics. Com et van rebre?

Les reaccions, en general, van ser bastant curioses. Algú em va donar les gràcies per la seva compareixença, perquè moltes de les coses que els vaig dir no les coneixia. El representant del PNB no qüestionava les dades que havia donat –entre altres, perquè eren dades d'agències oficials–, però em va dir que no deixava espai a la innovació. Sabien que l'aposta no valia a llarg termini, però que calia fer alguna cosa.

Parla de fracking?

Sí. En qualsevol cas, i quant a la impossibilitat de tornar al creixement, ningú volia abordar el tema, excepte el representant de Bildu. És un tema tabú, no apte.

No és sorprenent que polítics que suposadament tenen bons assessors no tinguin en compte les lleis més bàsiques de la naturalesa?

Sé que coneixen el que els vaig dir i que ho entenen. La qüestió és si l'accepten o no, perquè és políticament inacceptable, són tan radicals les conseqüències que aquest tema té en la nostra estructura econòmica i social. Qui li posa un cascavell a un gat? En els últims temps he escoltat a alguns dels més pròxims a Podem que Podem no s'ha atrevit a posar en qüestió el principi del creixement. Els costa molt perquè pensen que la societat no ho acceptarà i això els llevarà molts vots.

I per què no ho acceptaria la societat?

Després de molt dir que la prosperitat ve del creixement, de la creació d'ocupació, etc., no és fàcil començar a parlar de creixement, de canvi de model productiu... Jo en les xerrades sempre dic que es pot aconseguir un nivell de vida molt similar a l'actual –amb alguns canvis significatius, però molt similar–, consumint molta menys energia. La qüestió és que això té una condició ineludible, i aquí està la qüestió: per a això cal abandonar el capitalisme, si no, no. Aquesta és la veritable dificultat: per a moltes persones és més fàcil imaginar la fi del món que el del capitalisme.

I en lloc del capitalisme, què?

És molt difícil contestar a això, i no crec que sigui jo la persona més indicada per a això. El que puc dir és que no és possible mantenir el capitalisme, perquè és un sistema econòmic basat en el creixement i perquè físicament el creixement és impossible. Fa falta una altra manera d'organitzar-se, pensada per a generar benestar i satisfer les necessitats de la gent, sense necessitat de creixement i no basada en el consum. Això canviaria per complet. En el capitalisme, el capital té dret a una compensació que ens porta a l'interès i al creixement exponencial. Això cal eliminar-ho i és un canvi radical. Els beneficiaris d'aquest sistema, per descomptat, no estaran d'acord, ja que pensaran que els perjudiquen, però cal fer-los entendre que no es pot seguir així sense més. No és negociable, ningú ha demanat la nostra opinió. La naturalesa no negocia.

Tornem a la bombolla del fracking. Les grans multinacionals petrolíferes estan alliberant-se de diversos actius.

Fonamentalment, s'estan venent actius amb rendibilitat dubtosa. Així mantenen la rendibilitat, però reduint la seva grandària. Aquests actius, no tots però sí la majoria, són inversions en fracking, sorres asfàltiques, combustibles agrícoles... Els venen o els “congelen”. En alguns casos, el que tenen aquestes companyies és una autorització d'exploració o explotació amb venciment concret. I congelen aquest permís. En cas contrari, fan el que Repsol va fer a Canàries. Repsol va abandonar un camp d'exploració i es va negar a explorar una segona zona. Per això, van haver de pagar una multa de cinc milions d'euros, però ho prefereixen, ja que de continuar invertint no podrien recuperar l'invertit. En tots els llocs succeeix el mateix. S'està estenent la tendència a deixar sense explotar les zones d'autorització. Es perd diners, però es perd més si s'intenta explotar-ho.

Pot ser que la salut financera de les grans empreses del sector d'hidrocarburs no els preocupi molt a molts dels nostres lectors, però si es pensa bé, fa por veure que es retiren del que es diu que era el nou corbatí de l'energia.

La veritat és que sí. Això significa que en un futur pròxim hi haurà problemes de subministrament.

Molt a prop?

De dos a cinc anys. Partint de la situació actual, i si la tendència no canvia –és difícil canviar-la–, jo preveig que la producció mundial de petroli podria baixar un 5-10% per a dins de dos o tres anys. No és cap ximpleria.