En el cor de la vall de Pas, a Cantàbria, es troba la localitat de Vega de Pas, envoltada de les abruptes muntanyes que conformen un impressionant espectacle. A escassos quilòmetres del poble destaca la paret verda i grisa de 1.153 metres: Es tracta del port d'Estaques de Trueba, límit natural que separa els territoris de Cantàbria i Burgos.

Des d'allí, prenent la carretera que va a Burgos, un fantasma gegant treu el cap a la dreta del camí, a l'altre costat de la vall: un edifici groguenc de tres plantes, construït sobre un balcó de ciment adossat a la muntanya. Són les restes de l'estació de tren de Yera, que no ha vist cap tren en 50 anys.

Si tens temps, val la pena deixar el cotxe al costat de l'estació i seguir a peu el camí que parteix d'ell. Després de quatre petits túnels i uns 40 minuts, arribem a un clot gelat que desprèn l'hàlit. Un cartell de pedra llaurada anuncia amb orgull que ens trobem en el túnel de L'Enganya, un clot de 6.976 metres que uneix Cantàbria i Burgos sota la muntanya.

Santander a Mediterrani

La línia fèrria que uneix l'estació de Yera amb la de l'altre costat del túnel, en Pedrosa de Valdeporres, no és més que una part del gegantesc eix ferroviari Santander-Mediterrani que unia els ports de Santander (Cantàbria) i Sagunt (València).

Després de diverses vicissituds, en 1925 van començar les obres de construcció del ferrocarril Santander-Mediterrani sota el comandament del dictador Primo de Rivera amb l'objectiu d'accelerar el comerç entre el Golf de Biscaia i el Mediterrani.

La República va seguir endavant amb els treballs, però les obres de la part més complexa es van anar retardant pel pressupost, fins que la Guerra Civil va paralitzar per complet el projecte. Acabada la guerra, la dictadura franquista va començar a treballar per a unir Burgos i Cantàbria. El túnel de 6.976 metres podia ser un gran instrument propagandístic del règim i un excel·lent mitjà per a afermar el caràcter de “port de Castella” que es volia donar a Santander.

Treball dels presos

Les obres van començar en 1941, de la mà dels presos republicans obligats a treballar per a Ferrocarrils i Construccions ABC. Es tracta de 560 reclusos procedents d'Andalusia, Extremadura i Conca que van ser enviats a treballar en l'obertura del túnel pel costat de Burgos. Però la falta de qualificació dels treballadors, els escassos mitjans i les condicions físiques extremes van fer que el projecte es convertís en un infern. El treball, de 52 mesos segons les previsions, es va prolongar durant 19 anys: 17 per a la construcció del propi túnel i altres dos per a la construcció de les dues estacions del traçat i l'esplanació del ferrocarril.

En 1945 Franco va concedir als presos l'indult, la qual cosa va empitjorar les coses per a l'empresa. El lent ritme de les obres afectava greument els pressupostos de l'ABC, i la necessitat de contractar personal lliure li va posar en dificultats. Per a 1950 només tenien oberts 500 metres, i les obres estaven totalment paralitzades per falta de liquiditat. La dictadura va traspassar l'encàrrec a l'empresa Portoles i Cia. La nova empresa va contractar treballadors de tot l'Estat i va accelerar el seu treball passant de mig metre de perforació a tres metres.

Cancel·lat

No obstant això, van passar nou anys des del sud i el nord fins que es van trobar els dos grups de treball que estaven perforant el túnel, el 26 d'abril de 1959. El règim volia que la inauguració es fes amb rapidesa i el va anunciar per a l'1 de maig d'enguany. La vespra, no obstant això, una llosa caiguda des del sostre va matar a un treballador i l'acte es va retardar una setmana, fins al 8 de maig.

A partir d'aquell moment, la suspensió de la línia fèrria era més que un rumor. Durant el menjar de l'esdeveniment, estret tant pel propi Portoles com pels governadors civils de Santander i Burgos, el director general de ferrocarrils, Lorenzo Ochando, va prometre públicament que la línia Santander-Mediterrani s'executaria íntegrament “per la situació econòmica de la nació, encara que sigui amb més lentitud del que tots desitgem”.

Per a finals de maig, el Govern de Franco ja havia pres la decisió de suspendre la línia, per motius econòmics. Només faltaven 31 quilòmetres perquè l'estació de Yera es connectés amb el poble de Saron i es tanqués una línia de 700 quilòmetres. El tram que es prolongava cap al nord fins a Santander estava ja executat, i pel sud el que unia Dosante (Burgos) amb Calataiud (Saragossa) per a enllaçar-lo amb Sagunt.

Malgrat la finalització del túnel, les obres de l'entorn de L'Enganya es van prolongar fins a 1961. Per a llavors ja se sabia que no passaria per allí cap tren, per la qual cosa no s'instal·larien ni vies fèrries ni senyals. Les dues belles estacions, el gran túnel i les quatre més petites, els llogarets dels treballadors i les vides dels morts en el treball quedaven allí inútils. Els despreniments de pedra, les detonacions mal controlades i les condicions extremes de vida han causat la mort de 16 treballadors en l'època de Portoles i Cia. No hi ha dades concretes que els reclusos treballaven. Ni tan sols sobre els quals van morir de malalties pulmonars anys després d'acabar el seu treball. Es pot dir que fins i tot el túnel ha començat a morir: En 1999, gran part de la cúpula va caure prop de l'entrada de Burgos, i des de llavors s'han anat caient altres parts.

El futur

En la dècada de 1980, el govern socialista espanyol va anul·lar per complet la línia Santander-Mediterrani, fins i tot els trams encara en funcionament. També es descarta la possibilitat de construir una carretera al llarg del túnel, ja que es tractaria d'una inversió excessiva per a un petit tram de poc trànsit i sense possibilitat de connexió amb les vies principals.

En els últims mesos, el Govern de Cantàbria ha anunciat la seva intenció de construir una zona turística entorn de l'estació de Yera: un telefèric espectacular que ascendiria des de l'estació al Port de les Estaques de Trueba i des d'allí, travessant la vall penjant, el portaria al cim del Castre Valnera enfronti. El temps ho dirà, però després de més de 50 anys d'experiència, la gent local és bastant escèptica davant la promesa de recuperar aquest entorn.