Relacionem les festes amb la desinhibició de tot l'any, tot està permès. No obstant això, assenyalem algunes limitacions, “però sembla que el cos de la dona no és un límit, sinó un atractiu per al gaudi dels altres, una font de desitjo”, explica Etxebarrieta. Prova d'això, les imatges anuals dels Santfermins: llevant la samarreta de noia i ficant moltes mans als voltants. En paraules dels entrevistats, una cosa és voler fer topless en l'eufòria de les festes i una altra cosa és pensar que per fer això els altres tenen permís i dret per a tocar-te. Els sembla vergonyós que les companyies turístiques continuïn utilitzant aquestes imatges per a atreure als estrangers a Pamplona. Tal publicitat no és acceptable, ha afegit Etxebarrieta, que també és responsabilitat de l'administració: “La prevenció és fonamental per a evitar agressions sexistes i la prevenció és, per exemple, posar una multa a aquesta companyia turística, prendre mesures. En cas contrari, el desequilibri és terrible: dins dels plans d'igualtat nosaltres podem anar a donar un parell de xerrades a l'escola, però si després de sortir de l'institut troben aquesta realitat, o si veuen el programa de televisió Dones i homes i viceversa tots els dies, quin sentit té el que han treballat?”.

A qui jutgem, a l'agressor o a la víctima?

Dins de les diferències festives, sembla més difícil establir límits, i sovint excusem el que hem fet sota els efectes de l'alcohol o les drogues. No obstant això, els entrevistats creuen que l'alcohol és una excusa barata. “El que passa és que no sols la societat, sinó la pròpia llei justifica i accepta aquest argument; la llei és reflex de la societat i viceversa: quan les normes et diuen que et perdonen més el que has fet perquè has begut, la societat respon també a això. Són terribles aquests blanquejos, perquè hi ha drogues com si tot fos lliure”, ha denunciat Etxebarrieta.

És més, la dona que ha estat víctima de la violència és sovint l'objecte de les crítiques. En el cas de Nagore Laffage, malgrat ser un crim horrible, Asun Casasola també es recorda d'això: “Deien tantes coses, a veure per què Nagore havia pujat al pis de Yllanes, com si això li hagués donat a ell el dret a morir. Qui no respecta la llibertat de l'altra persona té la culpa. Vaig assistir també al judici, amb total confiança en la justícia, fins que em van treure a declarar. El jurat popular va preparar tres preguntes perquè me les fes el jutge; les dues primeres no me les va fer perquè li van semblar dures (a saber què preguntarien…) i la tercera sí, per la més suau de totes: el jurat popular volia saber si la meva filla era molt nuvi (“molt ligona”). Llavors em vaig adonar que no hi havia res a fer. Qui jutjaven? El jurat estava compost per nou persones: sis dones d'entre 23 i 39 anys i tres homes, joves i cultes. Després vaig escoltar a un dels jurats en algun mitjà de comunicació, mirant al noi i donant-li pena, quin mal l'estava passant el pobre… I la meva filla no li feia pena? Les imatges van haver de parar-se, i en el judici eren tan violentes!”.

Hi ha ciutadans de primera i de segona, i les dones són ciutadanes de segona, segons ha afegit Etxebarrieta: “Es considera normal que ens succeeixin o puguin succeir determinades coses pel mer fet d'haver nascut dones. A vegades fa l'efecte que sent dona soc al carrer a les poques hores, és la nostra responsabilitat evitar la situació. Ens han ensenyat molt bé on hem d'estar i on no, tenim molt interioritzades les línies que ens marca la societat i criticarem a la noia per travessar aquestes línies. Però la culpa mai és seva, ningú pot dir-li que ha ocorregut perquè ha passat per un carrer determinat. La culpa és de qui violenta i assassina i, no obstant això, encara hem de demanar perdó per estar en un lloc inadequat o per haver fet el que sigui”.

Encara que sembli mentida, cal reiterar que dir que “no” encara significa “no”. I que el no pot arribar en qualsevol moment: “Jo puc estar molt a gust besant i puc decidir no voler més en un moment donat. Fins aquí haurà de fer l'altre, perquè cadascun té el dret a decidir que no, i l'altre l'obligació de respectar-lo”, afirma la membre del moviment feminista.

L'espiral de la violència comença des de l'acceptació de la burla de mal gust

Quan va ocórrer el de la seva filla, Casasola es va quedar terroritzada del que li va comptar la policia, “va ser tal la quantitat de violacions que hi havia cada dia en Sanfermin”. A pesar que ens agitem amb casos extrems, ha subratllat que són moltes les agressions masclistes menys greus, encara que moltes vegades s'oculten, perquè no es denuncien ni es manifesten. En paraules d'Etxebarrieta, “el primer és tocar-te, que bones tetas!”, i tu les envies a la merda i et responen que ets un mos, perquè la broma està permesa; després et tocaran el cul, et donen la volta i els dius alguna cosa, però riuen perquè això també està permès; després t'agarren fort del braç, t'obliguen a besar… És un cotxet de violència, van de la cama. El que ha succeït a Nagore ho considerem una tragèdia de festes, però si des del principi assumim aquesta roda de la violència, al final pot ocórrer. Estem completament neutralitzats davant la violència, la majoria de les coses que succeeixen són normals, però no, no és normal que algú tiri una floreta repugnant que no vol escoltar, o que toc el cul… No són petiteses i en un ambient festiu que les dones s'acullin a qualsevol tipus d'agressió (i a més cal acceptar-la silenciosament) no és acceptable”.

La lluita de Casasola, exemple

“Estic en el món i veig el que succeeix voltant. El regal que m'ha donat Nagore és que veig una mica més el món”, ha dit Asun Casasola. Any rere any, ha viatjat i continua viatjant a molts centres educatius i associacions, amb el documental Nagore sota el braç, dirigit per Helena Taberna. Diu que és una manera que joves i adults reflexionin sobre el tema i es conscienciïn de les agressions sexistes, i que és terapèutic per a ell. Etxebarrieta ha opinat que el valor afegit d'aquest testimoniatge en directe "és molt gran". Casasola és irundarra i per a Txingudi Anti Sexista de la comarca ha estat important el seu recorregut. “Érem acabats de començar quan va succeir això de Nagore i va ser un cas especial, trist, però tot el treball posterior d'Asun perquè això no torni a succeir ha servit”, explica Etxebarrieta. La plataforma feminista ha creat enguany el concurs de contes Asun Casasola, amb el qual s'abordaran vides lliures de la violència masclista. “Asun, des d'una situació molt dura, està fent una cosa molt positiva per als altres, i també hem posat la capacitat de donar-li la volta a la situació, de donar-li la volta per la base, de l'educació… Crèiem que s'anaven a presentar uns pocs i en aquesta primera edició hem rebut més de cent contes. Ha estat interessant veure com, a pesar que el tema sigui vides lliures de violència, la majoria dels contes han dibuixat primer una situació de violència i després han explicat com han sortit les dones d'aquesta situació. És a dir, que ens resulta molt difícil imaginar una societat lliure de violència, tenim tan interioritzada i normalitzada la violència”.

Què fer… un, el grup, les institucions

Què fer davant les agressions masclistes? Oihana Etxebarrieta ens proposa unes pautes. A nivell individual, ha animat a inscriure's en els tallers d'autodefensa feminista: “He fet un parell i surts al carrer d'una altra manera, ets més conscient de tu mateix, dels teus límits i de les teves capacitats, aprens a gestionar situacions violentes… I no és només treballar les arts marcials, és també una tècnica d'apoderament personal, per a interioritzar el teu dret a ser respectat i a tu mateix, per a treballar la paraula ‘no’ que ens han llevat de la boca”. Diu que els grups d'amigues creen altres tècniques i codis (anar de dos en dos al bany, mirar de manera concreta a la persona perquè em tregui de l'ambient que no m'agrada…), però a més de les mesures que han de prendre les dones, el focus hauria d'estar en els homes. Ha recordat una campanya divertida en la qual les dones donen la volta als deu punts a tenir en compte a l'hora de sortir de festa i en la qual els homes han de tenir en compte: “El primer punt, no violar a ningú; el segon punt, si tinc ganes de violar, li diré al meu amic que em porti a casa… etc., amb humor, però posa sobre la taula una realitat: si no hi ha agressions, si no hi ha agressors, la víctima no té per què prendre mesures”.

Pel que fa a la societat, tots som responsables del que succeeix en el nostre entorn. “Cal acabar amb la creença que són petiteses. El silenci et fa còmplices i si veus que un conegut té una actitud lletja amb una noia, perquè és un bavós o ha perdut el respecte, has d'actuar i no acceptar-lo. Amb el silenci, o amb arguments com ‘Edita dago’, estàs protegint l'agressor; no obstant això, si et poses a favor de la víctima, estàs empoderant a aquesta persona, estàs permetent que aquesta persona s'enfronti a l'agressor, perquè si se sent sola i no té protecció, tindrà difícil fer res”.

Les escoles, els ajuntaments i les institucions en general també haurien de centrar els seus esforços a empoderar a la societat, empoderar-la com a col·lectiu enfront dels qui utilitzen la violència i no ser víctima, per a no caure en aquesta xarxa de silenci. Posar més recursos per a treballar el tema, apostar per educadors conscienciats, oferir més tallers d'autodefensa o tractar el problema de manera transversal seria el camí. I en les festes en concret? “En les festes, les nostres institucions són d'alguna manera bars. Doncs bé, si el tema s'ha tractat abans amb els treballadors del bar, el treballador pot baixar la música en un moment determinat i dir que no posarà música i no servirà res fins que quedi una agressió contra la noia que està veient des de la barra. La clau és anar creant tècniques, ja que moltes de les agressions es produeixen en espais oberts i espectaculars”, com a mostra de la impunitat d'aquestes.

La veritat és que gràcies al treball del moviment feminista i de les comissions de festes de molts pobles, el tema està cada vegada més present en el nostre entorn i s'estan enfortint campanyes de conscienciació, mesures, protocols i denúncies. “En els Santfermins de l'any passat –ha explicat Etxebarrieta–, una noia va donar les gràcies a les penyes quan es va defensar davant un noi que li perseguia, perquè les penyes li van donar suport. El moviment ciutadà està fent un treball que les institucions no fan i cada vegada més gent té clar que no acceptarà agressions sexistes”.