En 2017 se celebra a Euskal Herria la Conferència Mundial de Via Pagesa. Aquest congrés, que se celebra cada quatre anys, és el setè que se celebra al País Basc després de Mons (Bèlgica, 1993), Tlaxacalan (Mèxic, 1996), Bangalore (l'Índia, 2000), Sao Paulo (el Brasil, 2004), Maputo (Moçambic, 2008) i Jakarta (Indonèsia, 2013). Via Pagesa reuneix més de 200 milions d'agricultors, pastors, ramaders i pescadors, petits i mitjans, organitzats en 73 països i 164 organitzacions d'Àfrica, Amèrica, Europa i Àsia, i ha aconseguit ser referent en els debats de l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura, el Consell dels Drets Humans i organitzacions internacionals del mateix nivell. L'organització de la conferència serà, per tant, una gran responsabilitat per als representants bascos, però també un important impuls per a seguir endavant.

El que es defensa és un canvi de model. La producció intensiva sobre la base de fertilitzants i pesticides tòxics, transgènics i monocultius només beneficia a multinacionals i grans empreses, que són les úniques que tenen la capacitat de comercialitzar aquests fertilitzants, pesticides i transgènics o la logística necessària per a moure els aliments d'una manera o una altra.

Segons Via Pagesa, a pesar que amb aquest model s'ha arribat a produir el 150% de la producció necessària per a satisfer les necessitats alimentàries del món, 900 milions de persones continuen patint fam, la majoria pageses. De la mà d'aquest model, Etxalde també ofereix dades que il·lustren el procés de deslocalització que està sofrint el sector primari basc: Només el 4% de les verdures que es consumeixen al País Basc són produïdes al País Basc. A Europa, els aliments que prenem en la boca fan una mitjana de 4.000 quilòmetres abans d'arribar a la nostra taula. I perquè la despesa que genera aquest desplaçament no es noti en les nostres butxaques, això dels productors queda buit. Als d'aquí se'ls paga malament, i als des de lluny pitjor.

Amb la sobirania alimentària, es vol donar prioritat al consum del produït de manera pròxima i, en lloc dels intermediaris, es vol donar als productors i als consumidors el dret a decidir sobre la qualitat i el preu dels aliments. D'altra banda, es pretén adoptar l'agricultura ecològica com a model de producció, protegint les maneres de fer a escala local i evitant els efectes nocius que els tòxics i transgènics produeixen sobre el medi ambient i la salut dels consumidors.

Apostar pel petit seria apostar pels petits i mitjans agricultors, trencar una lògica neoliberal a mesura dels majors, defensar que la producció d'aliments és molt més que un negoci, reivindicar la seva relació amb el dret a l'alimentació, la protecció de la salut i el medi ambient... No té res a veure, no obstant això, amb el retorn a una agricultura que no dona més que uns pocs sous més enllà de l'autoconsum, sinó amb el plantejament d'altres organitzacions, mitjans i objectius. Segons Via Pagesa, al Brasil els petits agricultors, que només tenen el 20% de la terra, i amb el 16% dels crèdits que s'atorguen al sector, generen el 70% dels aliments i ocupacions que genera el cultiu. Per a Monsanto, Syngenta, Nestlé, Bunge, Bayer, DuPont o Cargill, la gran agroindústria orientada a l'exportació és un negoci millor, però és evident que el petit negoci basat en l'agricultura ecològica del país reporta beneficis considerables.

el Brasil: moviment gegant per la sobirania alimentària

Via Pagesa té poc de petita. I molt menys l'aposta que ha fet. Precisament la globalització de la lluita ha estat la clau del seu èxit. Així, sempre ha posat en comú a Hegoalde i Iparralde, creient que són les dues cares de la mateixa moneda, i sempre ha buscat aliances amb altres agents socials.

Seguint aquest model, Etxalde, EHNE-Bizkaia e Bizilur, finançats pel Govern Basc, la Diputació Foral de Guipúscoa i la Unió Europea, van organitzar la delegació basca que va viatjar al Brasil el mes d'abril passat. A més d'aquests tres moviments, ELA, LAB, Bilgune Feminista, Ernai, la Carta de Drets Socials d'Euskal Herria, Udalbiltza, la Diputació Foral de Guipúscoa, la UPV/EHU i les agències de desenvolupament comarcal i municipal, es van acostar durant deu dies a les experiències desenvolupades en tres estats del sud del Brasil en matèria de sobirania alimentària.

Molt a la vora han assenyalat que han trobat un moviment gegantesc, que ha sorprès amb el grau de desenvolupament dels quatre moviments que han treballat per part dels brasilers en l'organització de la visita basca. El MST, per exemple, ha mobilitzat a 530.000 famílies i ha posat en marxa 160 cooperatives, així com una xarxa d'escoles i formació que arriba a 1.200 comunitats d'ocupació. La MAB, el moviment dels agricultors que ha deixat sense terra les centrals hidroelèctriques i la construcció d'embassaments, agrupa milers de socis i centenars de comunitats, i ha posat en marxa diversos projectes alternatius de producció d'energia. Els moviments dels petits agricultors de la MPA i dels agricultors feministes de la MMC, una cosa més recent i en menor dimensió, tenen una gran passió i capacitat d'iniciativa.

Representants de moviments, sindicats, representants institucionals, gent d'assentaments i campaments, enginyers i tècnics, professors i estudiants universitaris, cooperatives de recuperació de llavors creolas, dedicades a la producció d'arròs i hortalisses orgàniques, Fira ecològica, centre de formació construït per feministes, Ajuntament de Sao Paolo... “No es pot creure fins a quin punt deu dies poden passar al Brasil amb els contactes adequats i amb menys hores de somni i descans del que es recomana”, diu Saioa Iraola, de Bilgune Feminista, que ha estat al Brasil.

Veure i aprendre

No és la dimensió del moviment la que més els ha cridat l'atenció. La complicitat amb les institucions, per exemple, ha despertat potser més curiositat per no haver-ho fet fins ara al País Basc. El programa PAA obre la porta a la venda directa als agricultors i ramaders (Bancs d'Alimentació, hospitals, residències d'ancians, presons, etc.) dels menjadors de les entitats que gestiona el govern. El programa PNAE estableix que els menjadors escolars de la xarxa pública han de comprar almenys un 30% dels aliments als productors de la zona.

"A Euskal Herria la legislació, i la decisió política que hi ha darrere d'ella, no permet que s'apliquin programes generals d'aquest tipus. Però en els assumptes que estan en mans dels ajuntaments sí que es poden fer les coses i s'està fent”, ha dit el regidor de Bilbao, David Lopategi. Membres dels moviments brasilers s'han mostrat crítics amb els governs de Lula i Dilma Rousseff, Partit dos Trabalhadores, i han subratllat que la seva aposta principal és l'agroindústria. No obstant això, reconeixen la importància dels citats programes.

Sobirania alimentària des del menjador del centre de treball

Una altra de les qüestions que han quedat apuntades en tots els quaderns ha estat l'aliança entre el camp i la ciutat: els sindicats majoritaris del sector del metall i de l'empresa d'hidrocarburs Petrobras han acordat en els seus convenis col·lectius incloure la producció ecològica de productors pròxims en els menjadors de les fàbriques. “És clar que el dret a una alimentació sana, o la preocupació pel medi ambient, no és una qüestió exclusiva dels agricultors”, afirma Maitane Cap, de Bizilur.

“En el sindicat hem treballat molt la sobirania alimentària, la transició ecològica, etc., però ens preocupava perquè no encertàvem a integrar-la en la nostra acció sindical”, explica Unai Oñederra, responsable de formació d'ELA. Ara ho té més clar: “Cal analitzar en quines empreses estan els menjadors, quina relació de força hi ha en aquestes empreses... Hi ha un camí perquè els sindicats facin passos concrets i constructius a favor de la sobirania alimentària, la propietat”. “La sobirania alimentària és un plantejament totalment d'acord amb l'economia social i la transformació social que volem impulsar”, afegeix Edurne Larrañaga, membre de la direcció de LAB.

Un altre dels aspectes que es consideren a l'hora d'arribar a Euskal Herria és la consciència i el caràcter col·lectiu adquirit per aquesta lluita al Brasil. “Tenen molt clar el que estan fent, que cada pas que donen per la sobirania alimentària es dona dins de la lluita de classes; tenen molt clar que només junts podran fer aquest camí”, ens diu Endika Pérez, d'Ernai. “A Euskal Herria són més les lluites individuals o locals. La lluita alternativa, la vida hippy de l'altre, els pares preocupats per l'alimentació dels seus fills... No sabem situar tot això en una estratègia global”, ha opinat David Lopategi. “Etxalde s'ha creat precisament per a això”, ha precisat Alazne Intxauspe, membre de la direcció d'Etxalde.

Tots coincideixen que aquesta fortalesa ideològica dels brasilers es basa en un gran esforç formatiu. “Els MST ens van dir que els pagesos que ocupaven les terres, una vegada legalitzades les seves condicions, tendien a allunyar-se del moviment. Aquí ocorre el mateix, una vegada superat el problema de la pròpia empresa, els treballadors s'aparten totalment de les lluites més generals. Al Brasil s'ha donat la volta a aquesta tendència”, diu Unai Oñederra.

Quant a la formació ideològica, Florestán Fernandes és la joia de la Via Pagesa del Brasil, i quant a l'educació tècnica per a l'agricultura ecològica, la universitat pública del Front do Sul. “Han desenvolupat un model propi de pedagogia que intercala a un ensenyament més tradicional amb una jornada a desenvolupar en la comunitat... Han aconseguit convertir als agricultors en subjectes de transformació social. És espectacular”, ha afegit Saioa Iraola.

La delegació basca ha tornat del Brasil amb un munt de llavors en Altza. La principal lliçó que han sorgit ha estat que les llavors de la sobirania alimentària han de sembrar-se de manera conjunta per part de molts agricultors.