Sempre o la majoria de les vegades. Què tens, tu que puges l'escala, quadre?
Aquest quadre contenia dues parts. Era el frontó, per a començar. Heus aquí el verd, el groc, i el gris, el de baix. Hi havia un defensa i un davanter. I la paret de davant era negra. Dos pilotaris, en l'espai dedicat al frontó. I ho he destruït, a voluntat i a pesar meu. Fa tres o quatre anys que vaig fer aquest frontó. El treball estava acabat. Però hi havia alguna cosa dins de mi, un nus sinuós. M'ha passat perquè el quadre era espacial. Espai, oteiza, kutxa… Al cap i a la fi, aquest és el frontó, una caixa. I tenia dos pilotaris fets a grandària natural. Un artefacte estupend. Però hi havia alguna cosa que no em satisfeia. Una cosa conceptual. Jo no soc pintor d'espais. Per contra, soc un pintor que omple els espais. En aquest quadre hi havia una contradicció. M'agradava, no obstant això, però jo no soc un artista que pinta parets llises, jo estimo les entranyes, m'agrada l'interior. El concepte era la qüestió. I em vaig dir: “Han tingut els testicles per a pintar, i hi haurà els testicles per a desfer”. En cas de produir-se, és necessari procedir a la seva dissolució. I en això estic creant, i estic al·lucinat en veure aquestes dues parts.
No hi ha pilotaris…
No hi ha pilotaris, però jo encara els veig! Hi ha un garbull, i això em fa pensar en els pilotaris. La petjada d'aquells éssers que ja han desaparegut persisteix en la meva ment. De totes maneres, ara apareix l'alliso, i per tant, oblida't del frontó. A propòsit, un alliso estupend. On estava el pilotari, un revoltim, una espècie de cascada, sortint del pla, cap avall. He trencat la paret del frontó! La meva lluita ara és decidir què fer en aquest espai. Al costat d'aquest alliso fer un altre, no fer… Però aquest alliso és tan excel·lent que no necessita competidor. És un exemple de bellesa! Naturalesa viva!
Aquest és el nom de l'exposició que encara tens a Vitòria-Gasteiz:Naturalesa viva. No obstant això, no pintes la naturalesa, sinó que la creguis.
Regeneració. La Naturalesa participa del meu treball, sens dubte. La naturalesa és l'origen de la meva pintura. Sempre ha estat així. Què és el que jo feia de petit? Anar al camp, a la muntanya, i pintar directament l'arbre o el que sigui. En la meva vida no he renunciat mai a això. La naturalesa m'ensenya sense parar. I a mesura que creixes, la naturalesa et sembla diferent. I quan et provoca emocions, és la fi! Fem una tempesta. Per exemple, pintar el soroll de la tempesta és gran.
Pintar soroll? Serà possible?
Sí, sí. Hi havia un quadre en aquesta exposició de Vitòria-Gasteiz: El soroll de l'aigua. Em sembla un bon títol, perquè l'espectador no sols veurà el quadre, sinó que també sentirà el soroll de l'aigua, encara que sigui en la seva imaginació. El soroll de l'aigua en la pintura! L'espectador ha d'afegir el soroll. L'espectador és partícip, ha de participar necessàriament. M'agradaria que l'espectador recorregués, mentalment, els camins de la pintura, les roques, els camps. Jo, en primer lloc, em dedico a aquests camins mentre pinto. I veig la perspectiva, el lloc on es fundin el cel i la terra. Aresta. Has de trobar el que jo veig, recrear-ho a la teva manera. Sens dubte, l'espectador és part del meu treball. M'agradaria que l'espectador es dediqués a la pintura. La meva pintura arribaria a comprendre-la.
Cadascú a la seva manera!
Per descomptat, el quadre no és fix, inamovible. No és una idea tancada, és una idea totalment oberta. Diverses persones, en veure un quadre, van exclamar: “Em fa por”. Bé, és una emoció, és una cosa molt bella. Que un quadre provoqui horror! Molts m'han dit: “Aquest quadre em fa por”. Però el quadre no és un lleó de veritat, no et tocarà, però, malgrat això, aquesta emoció, la por. Excel·lent! Com quan et diuen: “No entenc de pintura”. “Bé. Tria un d'aquests quadres”. I tria. Ho ha comprès! I ha triat, jurant i jurant, el més bell! Ja, ja, ja. Ha entès, ha triat, ha dit “això sí, això no”. Vàlid. No fa falta anar a la universitat per a entendre-ho. Es tracta de tenir en compte el que t'ofereix la pintura, la qual cosa et dona l'art.
L'art...
Art, pintar… M'han preguntat: “A on vas?”, “a pintar”, “a pintar?”, “no sé” o “no sé”. És a dir, jo faré el que faig, a pintar, a trobar alguna cosa. Juro i juro, tinc 70 anys, i aquest matí, quan estava en el llit, també estava pensant en les pintures que hi havia en el frontó. M'aixeco i em vaig! Amb les mateixes ganes de sempre. Com quan tenia 25 anys, encara que llavors pintava el pop. No tinc edat! Tinc la mateixa vitalitat quant a pintar. Podia desdejunar tranquil·lament i dir-me: “Veuré les pintures”. Però no, “haig d'agarrar-me a aquests dos quadres”, dic. Amb la mateixa força i vigor d'antany. Tinc la mateixa edat de 20 anys, el mateix ímpetu. És meravellós que mantinguis aquest desig de pintar! Tenir ganes de descobrir alguna cosa. Estava en el llit aquest matí, fa dues hores, i pintava de memòria! Vaig arribar a l'estudi i el que estava pintant al cap no serveix. La pintura em promet un altre camí.
La pintura t'ordena el camí.
Sí. Tenia la idea de verd, fer el cel, no fer… Però em sembla massa fàcil, i jo no vull repetir-lo. Ja he fet el cel. “No, no pintaré el cel, haig de fer una altra cosa, haig d'aprofundir més en la pintura, necessito alguna cosa que em sorprengui i el cel no em sorprendrà”. Ho faig així, i després de 70 anys encara puc sorprendre'm. Aquest és el meu objectiu: la sorpresa. “Per Déu, què és això!”. No m'interessa el que sé, vull buscar el que no sé. A la recerca de la sorpresa. I després apareix la sort. I joc amb ell. M'agrada molt la sort… L'altre dia li vaig dir a un visitant: “Aquesta pintura s'ha pintat sola”. L'atzar apareix, però jo li fico la mà. Manipulació. Sac les entranyes a aquest destí, les afegeixo en una, les llevo en l'altra… El faig a propòsit, a voluntat.
Buscar és investigar.
Sí, per descomptat. Sempre estem buscant formes i elements nous, encara que soc molt tradicional en els materials: oli i llenç de lli. No obstant això, alguns artistes tracten de tractar diferents materials, com a laques sintètiques, vernissos, pistoles i altres; materials que salin constantment al mercat. A mi m'agraden el pinzell i el llenç de sempre. M'agrada acaronar el llenç amb la mà. Intent pintar tots els elements, no deixo gens solt. He pintat moltes obres diverses vegades. Fa cinc, sis, deu anys, veient de nou els treballs realitzats i “Ño, això espera un altre final!”.
A pesar que en aquella ocasió va donar vostè per acabat el quadre.
Sí, però si torno a veure i alguna cosa que no et satisfà… D'altra banda, no em fio de mi mateix, i sé que si torno a la vella pintura, pot haver-hi un resultat que no té res a veure amb l'anterior. És a dir, que podria espatllar el quadre. Però no m'importa, la deterioració del quadre està dins de l'aventura de pintar. No està previst, però això també forma part del joc. Em col·loco davant de la pintura que ja he fet i vaig començar: “No m'agrada aquest color, és molt gros”. I començo a alleugerir el color i, al final, el resultat és un altre quadre. I per què no?
Per què no guardar el ja fet i després de la versió?
D'aquí, alguns artistes recorren a versions d'una mateixa obra, una sèrie de tres o quatre versions, que potser no són similars en la pell, però que tinguin una mateixa molla. Jo no tinc costum de fer semblant cosa.
Encara poden sorprendre't les teves obres?
Sí, sí. Hi ha una cosa molt anterior: pintaré. No tinc cap plantejament previ, sinó que pintaré. Com, què… No sé, però pintar. Com un caçador, funciona i es va, i de sobte: “Vagi! A temps!”. Doncs sí, a termini! Jo solc caminar de la mateixa manera, d'un costat a un altre… Fer el camí, pintar. Bacon, per exemple, té un element clau en la seva pintura: un personatge turmentat. Ell és el protagonista. Jo, en canvi, no vull un sol protagonista en la pintura, vull a aquest, a aquest i a ell com a protagonistes! Per això soc pintor barroc, perquè poso en joc molts elements.
Poses molts elements en joc, tots els vols ser protagonistes al mateix nivell…
Vull densitat. En cada pàgina, i tal com vol en cada paraula, jo vull tenir protagonisme en tots els elements de la pintura. Integritat. Tots els elements necessiten la seva intencionalitat, interès, càrrega. Sens dubte: de baix a dalt, de dreta a esquerra, de blanc a negre. Veuen, veuen, t'ensenyaré els treballs que ja he fet...
Carmelo Ortiz de Elgea Jauregi (Aretxabaleta, Gasteizko udalerriko herria, 1944). Haurra zela hasi zen margotzen, autodidakta. Laster nabarmendu zen, eta 16 urte zituela egin zuen lehenengo erakusketa Gasteizen, 1961ean. Azkena, berriz, oraindik orain egin du Arabako hiriburuan bertan, beti natura ardatz. Paisaiak ditu abiapuntu, baina haiek bere barnean egosten eta birsortzen ditu, modu harrigarri eta indartsuan. Sasoi bateko arte figuratiboa bazter utzi eta interpretazio abstraktuak gidatzen du bere margoa, aspaldi.
1966ko abuztuaren lehenean Arabako Orain taldearen erakusketa izan zen Donostian, Barandiaran Aretoan. Han ziren Joaquin Fraile, Juan Mieg eta Carmelo Ortiz de Elgea margolarien lanak eta Alberto Schommerren argazkiak. Urte berekoa da Orain taldearen agiria, non artearen helburuak adierazten dituzten: “Adierazpide, ekintza eta ardura izan nahi dugu gure herriaren behar artistikoengatik, geure hondotik, geure tradizio artistiko herrikoitik, geure baitatik bertatik, integratzen zaigun denetik, integratzen eta osatzen dugun denetik, osatzen gaituen hartatik guztitik”.
Bussum (Holanda), 15 de novembre de 1891. Johanna Bonger (1862-1925) va escriure en el seu diari: “Durant any i mig vaig ser la dona més feliç de la terra. Va ser un somni llarg i meravellós, el més bell que pogués somiar. I després va venir aquest terrible sofriment”... [+]