Els alumnes del model D acaben el Batxillerat en Hego Euskal Herria amb una imatge distorsionada i una mica superficial, almenys pel que fa a la literatura basca. Interrogats per escriptors coneguts, en general llancen els noms d'alguns clàssics –Etxepare, Axular, Txomin Agirre–, dels contemporanis més canònics –Atxaga, Saizarbitoria, Sarrionandia–, i dels quals han aconseguit entrar en el circuit del sistema educatiu –Fernando Morillo, Jasone Osoro–. A més, en el cas de les dones, se sap que hi ha molts més escriptors homes, i la narrativa és, sobretot, el gènere que es llegeix. Són dades molt generals, extrets de l'article publicat sobre aquest tema per Irati Urkiola en la revista Egan de l'any passat, però, almenys, poden servir per a posar damunt de la taula el debat: és apropiat la manera d'ensenyar literatura a l'escola?

Actualment s'imparteix dins de l'assignatura “Llengua i Literatura Basca”. És a dir, per imperatiu de la Llei Curricular, els continguts de la llengua i de la literatura es treballen de manera diferenciada, si bé, en moltes ocasions, atès que els professors atorguen una especial importància a la millora del nivell lingüístic de l'alumnat, a penes aborden la literatura. No obstant això, en els casos en els quals decideixen ensenyar literatura, ho fan amb dos objectius: transmetre la història de la literatura a l'aula i fer llegir un llibre a casa. En opinió d'Idurre Alonso, aquest model té un punt fort: els alumnes incorporen alguns referents bascos. “Tinc la sensació que sovint saltem a l'altre extrem. Que ho creuen, que ho gaudeixin, però sense conrear el caràcter de la literatura basca”, diu. No obstant això, veu més mancances que fortaleses.

Història reduïda al llibre de text

Alonso reconeix una gran importància a la història de la literatura, però té clar que per a ensenyar-la cal buscar altres formes. “No estem aconseguint que els alumnes coneguin la seva cultura, i això és molt greu”. Amaia Serrano també creu que cal canviar el model perquè la història de la literatura s'ensenya “de forma molt tradicional”, “limitant-se a exposar la informació que ve en el llibre de text”. A Ur Apalategi li sembla que la història de la literatura hauria de ser molt més que usar una antologia dels textos. En la seva opinió, sempre caldria veure la interacció dels textos amb la societat i l'època en què han estat produïts: “El text i el context han de ser citats conjuntament, per a poder comprendre bé tots dos”.

A Serrano se li ocorren diverses propostes: “Per què no els ensenyem els fragments de text de Leizarraga per a entendre que tutelava a Déu (i per què fa aquesta elecció); llegir un fragment de la carta que Joanes Etxeberri ha enviat al Congrés d'Uztaritze perquè s'assabentin dels problemes que hi havia en l'època per a publicar en basca; contar que Axular suposadament va ajudar a Materra a aprendre en basc, a parlar de les relacions entre escriptors d'aquella època, a llegir un passatge de la literatura dels poemes?

Criteris de lectura, cadascun seu

Els currículums de Batxillerat no defineixen els criteris que el professor o professora ha de tenir en compte a l'hora de triar el llibre que els alumnes i alumnes han de llegir. La decisió recau sobre el professor, que té dues anses principals: El programa “Escriptors en els col·legis” i les promocions de les editorials organitzades per l'Associació d'Escriptors Bascos. També ocorre que el professor es desplaci a favor dels llibres premiats o, simplement, seleccionar les lectures que s'ajusten als seus criteris personals. Però, què hauria de tenir en compte?

Alonso ha considerat que ja és hora que es reivindiquin una sèrie de criteris. “A vegades, l'objectiu és donar a conèixer als escriptors que han revolucionat la literatura basca. En altres ocasions, l'estudi de la naturalesa i escriptura dels autors, o l'elaboració de videolitas, book trailers, o similars... A cada moment, haurem de triar el llibre adequat per a aconseguir l'objectiu”. Serrano també ha enumerat molts factors: l'equilibri entre els gèneres literaris, la concepció del món que es planteja en el relat del llibre, la construcció de personatges (estereotipat o no), el gènere de l'escriptor, etc. Així mateix, considera que el professor hauria de permetre als alumnes triar entre diversos llibres, ja que s'incrementen les possibilitats de trobar un llibre que els agradi i, d'aquesta manera, no el prendran com a lectura imposada. En opinió d'Apalategi, és important que les obres que se seleccionin compleixin amb una característica: l'alumnat ha de servir per a comprendre millor la societat en la qual viu i a si mateix. En la seva opinió, no és el bon professor el que conforma un amable llistat de lectures segons el perfil dels alumnes, sinó que té l'habilitat suficient per a atreure l'atenció dels alumnes cap a les obres que a ell li interessen. “Sé que estic col·locant el llistó molt alt, però amb el llistó massa a baix mai saltem molt”.

Afició a la literatura, responsabilitat de l'escola?

Per a molts alumnes l'escola és l'únic espai que els permet acostar-se a la literatura. Així les coses, hauria d'assumir la responsabilitat que els joves s'aficionin a la literatura? Serrano està d'acord, encara que creu que també pot influir en això des d'altres àmbits (programes de televisió, de xarxa, aplicacions mòbils...). Aposta per treballar més els mètodes d'ensenyament perquè la literatura sigui atractiva per als joves. Entre els projectes que se li ocorren es troben Etxepare Rap, l'Arxiu de Xerezade, i més: “Berri Txarrak, per exemple, té una cançó anomenada Emaraz Fabore II. El títol està inspirat en el poema Emaraz de Bernart Etxepare i per a entendre el diàleg entre tots dos textos pot ser eficaç fer una comparació entre tots dos (tenint en compte, per descomptat, el context soci-històric-cultural de cadascun)”. També assenyala que algunes escoles han començat a realitzar recorreguts literaris, enllaçant amb els autors els noms dels carrers i places de la zona. “Quan la literatura es combina amb quadres, poemes, objectes o olors, adquireix més sentit i els resultats també es poden millorar”.

A Alonso li costa més contestar a la pregunta. Considera que l'escola ha d'educar als ciutadans bascos actius, coneixedors de l'entorn i compromesos amb l'entorn. I per a això, en la seva opinió, la lectura és imprescindible. “Si els apassionem, millor, però el fonamental és capacitar-los per a llegir, pensar, actuar i crear”.

Per a Apalategi l'objectiu principal de les escoles de literatura no ha de ser el de despertar l'afició dels alumnes. “Al professor de matemàtiques no se li exigeix que expliqui les matemàtiques. Per què se li demana això al professor de literatura? A les humanitats com la literatura se'ls ha perdut tot el respecte, i això cal recuperar-ho. Aprendre literatura no és menys important que aprendre matemàtiques”. Ha afegit que un ciutadà ha de tenir un vestit de literatura perquè la nostra societat funcioni. “Si els únics temes importants són els de fora de les humanitats, és a dir, aquells que tenen vocació d'alimentar el món econòmic i empresarial, significa que renunciem a l'essència de la civilització europea, renunciem a la democràcia. Després ens queixarem que els joves són despolititzats. Però aquesta despolitización comença a l'escola, desprestigiant les humanitats!”.

Noves pedagogies, un canvi real o una excusa perfecta?

Apalategi considera que les noves pedagogies han fet aportacions interessants. “El problema és que els sistemes polític-administratius han utilitzat en les últimes dècades aquestes idees innovadores per a tapar la seva falta de responsabilitat sobre la literatura”. S'ha defensat dels nous mètodes dient que les lectures han de provocar el plaer, però li sembla que aquesta paraula amaga un gran parany. “Si només fa classes segons els gustos i el nivell de cadascun, està oblidant el seu deure”. La conseqüència d'aquest comportament és que Apalategi aporta lectures més complicades i interessants –més riques– a nens i nenes educats en ambients socioculturals rics, i lectures més pobres i senzilles a nens i nenes que s'han educat en ambients familiars més senzills. “Per tant, l'escola provocarà la reproducció de les desigualtats socials, convertint-la en un autèntic antidemocràtic”.

Per contra, Alonso considera molt erroni pensar que partir dels interessos de l'alumne educatiu és facilitar els estudis. Es considera que aquest partir dels interessos dels alumnes s'entén malament. “L'ideal no és llegir als escriptors que els agraden als alumnes, sinó reconèixer quins són els seus punts d'interès i tractar de treballar la literatura a través de formats que els motivin, citant tant als que tenim en el cànon com a uns altres, ja que tenim moltes obres d'art fora del cànon”. Li sembla que encara costa entendre el sistema d'ensenyament en termes de competència, i que hi ha alguns que temen que aquest canvi els deixi en l'oblit. Li sembla preocupant el discurs de diversos crítics i escriptors: “Viuen com un xoc la relació entre la funció social que pot tenir la literatura i aprendre a llegir, entendre, interpretar, crear... Com despertarà la literatura si no posem el camí per a entendre la literatura?”.