Algunes geografies literàries es diuen fictícies. Recorda a Otsabide, Trilluelos, Obaba. Uns altres, per contra, no tenen per què inventar-se i porten a la literatura aquells que apareixen en els mapes d'ofici: per exemple, Bera, Biriatu, Behobia, Pausu, Irun, Hendaia, Hondarribia, Jesusmari Mendizabal en aquesta col·lecció de narracions locals. Joserra Garzia, abans de la seva intervenció, “aconseguint el que molts dels anomenats novel·les no aconsegueixen: donar el reflex d'un món determinat des de múltiples perspectives i amb múltiples visions. Això és el que els experts diuen polifonia”. I quin és aquest món dimoni, no sols la geografia: perquè “el món dels contrabandistes del Baix Bidasoa” –més, en l'últim conte, una antiga rondalla d'Hondarribia com a prima track–.

Els contrabandistes, doncs, sí, “aquells homes mullats de les nits fredes”. Però no sols: també les dones que estan esperant a casa, la vella que fa d'espia o les pescateres que operen en el pot. I no sols tabac rom i canyella: també persones de carn i os, “marrons, portuguesos o el que sigui, per a portar-los a França”. Ho va dir bé Josu Landa en els 90: sense presentar als personatges com a aventurers, lluny dels heroismes romàntics, rebutjant radicalment les tendències moralitzadores que genera una visió externa. Però, com bé ha dit Landa, amb els personatges apareixent de forma massa positiva, “a penes hi ha malícia i tothom juga cada vegada amb la màxima fidelitat”.

Potser és el resultat del deute que aquesta col·lecció té amb la literatura oral, en certa manera maniquea. Però el deute no és fútil, el mateix autor confessa: “En els papers els bascos no hem dit molt i a penes tenim documentats. A pesar que hem estat molt curts en aquest sentit, no en l'oïda per la boca!”. Garzia també li agraeix l'esforç, encara que ho faci amb un verb equivocat: “per a rebre relats a l'estatus literari”. I en algun text de Mikel Taberna, que ja havíem llegit abans, se'ns coneixia la prima track. Els capritxos de compartir geografia. Però quedem-nos amb el que es diu en el preàmbul: “En la literatura basca actual és difícil trobar un autor d'aquest llibre”. D'aquella època és d'Obaba.

Traductor –Cop de Sol, Premi Euskadi 2009– i autor de llibres per a joves, sembla que a Mendizabal li ha passat el mateix que a Juan Rulfo: una col·lecció per a adults, però no un oncle, va esgotar la font d'informació i va triar el camí del silenci. Qui sap!