“Som, mamà, els pobres o els rics?”, es pregunta la nena.El
sistema capitalista no és pesat, té la capacitat de fer creure que tot el que succeeix és natural, natural. “Això és el que hi ha”, “què se li farà”, “no hi ha res més”… Com serà natural que hi hagi pobres i rics? De quin arbre sorgeixen molt pobres i molt rics? Que això es qualifiqui com a normal és la major victòria del capitalisme. I és que si un alienígena entra en l'empresa SEAT i veu a 7.000 treballadors, sense més que complir el que promet, al servei de cinc caps, se sorprendria “què passa aquí?”. La Bíblia també diu clarament que els pobres han d'ajudar-se els uns als altres, no els rics. És terrible el pes de les paraules, la força del llenguatge. Ara, per exemple, no es parla de pobres, sinó de persones en risc d'exclusió o en els límits de la pobresa. Què significa això? La gent és pobra o no és. Les paraules serveixen per a maquillar el que cada vegada és més evident, per a no encendre les alarmes que convé callar al sistema. Conceptes pomposos i complexos són invitacions a posar el tema en mans de “experts” per a tapar debats, ofegar els xocs de les diferències ideològiques. El capitalisme és més que una explotació econòmica, tot un sistema de valors que optimitza la realitat en funció de les seves necessitats i necessitats.

No obstant això, és possible el capitalisme sense crisi?

En l'ADN del capitalisme es troben les arrels de la crisi. A les persones els passa el que ens passa amb la mort amb la crisi: preferiria evitar-ho però no pot. Així, ha après a aprofitar les crisis, a rentar-se, a reforçar la posició dels més rics, i sobretot, a espantar a la societat. Totes les mesures aprovades per la crisi justificadament en els últims anys serien incomodables en un període de prosperitat. Retallades, destrucció del benestar, deterioració de les condicions de treball... La mecànica del capitalisme no és més que greixar encara més. L'objectiu del sistema no és salvar a les persones, sinó aconseguir que el capital guanyi diners. Per això se salven els bancs i no els desnonats. Això sí, al no existir un sistema financer sense el cap del sistema financer, s'han salvat als grans propietaris, no al sistema financer.

Com la corbata, quan ens lliguen la corda al coll, “nosaltres no volíem però la Unió Europea ens ha obligat”, diuen els piadosos ulls de l'alt mandatari.

La Unió Europea és el timoner del sistema. Des que va assumir completament l'era neoliberal del capitalisme, el neoliberalisme s'ha arrelat en les nostres vides quotidianes. Si a això afegeixes que la majoria dels governs actuals són neoliberals... Està succeint una de les pel·lícules clàssiques d'Anglaterra: els majordoms són molt més conservadors i reaccionaris que els cacics. Per què es parla, si no, de sortir de tantes crisis i tan poc del sistema? Quants casos més cal rebentar per a adonar-se que el capitalisme i la corrupció són els dits d'una mateixa mà? Les minories estan cada vegada més agitades, però no hi ha indignació de la majoria. La fe a sortir de la crisi, l'esperança de tornar al que estàvem fa uns anys i la legitimació permanent del sistema són les claus. Els ulls de l'alta autoritat ens venen la compassió perquè descobreixen un esforç per equilibrar o estabilitzar la nostra por autèntica. En aquesta mirada sempre hi ha una amenaça que les coses poden ser pitjors.

Amenazemos al sistema: té alternativa el capitalisme?

Sí, però a llarg termini. Les claus són no oblidar que l'ésser humà sempre té l'oportunitat de canviar la seva sort i que l'alternativa ha de ser ascendent. Estem molt acostumats a deixar la nostra sort en mans de formes i propostes de gestió. No ens enganyem, les solucions no vindran dels partits, no canviarem el món per la botzina. La força prové de petits grups que estan plantejant vides diferents, des d'àmbits autonòmics. El secret de l'alternativa resideix en la conservació, difusió i, sobretot, en la coordinació d'aquests conjunts. Estem trencant vells esquemes de fer política. La gent jove ja no està esperant que el líder del seu partit digui res per a respondre a les injustícies del seu entorn. Per a mi l'horitzó no està en les esferes superiors, sinó en la base. Estem en plena transformació de valors, les llavors són cada vegada més visibles, cada vegada hi ha més gent que s'adona que el que tenim no val.

S'han ensenyorit també els partits polítics?

Sí, però el que està en joc és la seva supervivència, i qui sap que morirà no vol morir. Sempre és delicat matar-te sense saber si tornaràs a crear-te. Per això tracten d'allargar la seva vida, de guanyar les eleccions, de mantenir la legislatura com poden, de fer un miracle i que la seva sort canviï. El problema és que porten anys reivindicant la necessitat de canviar, les necessitats dels nous vents i altres models, sense fer un sol pas. És més, en lloc d'acostar-se i integrar-se als moviments socials, els moviments socials volen que es dirigeixin a ells. S'enfonsen perquè són criats del seu passat. No hi ha més que veure l'ona que han creat Syriza o Podem i la fusta que se'ls ha anat separant de l'ample del sistema.

Es poden fer polítiques alternatives des de les institucions?

Tal com està organitzat el sistema, em sembla molt difícil, gairebé impossible. Mireu el que passa a Grècia. El canvi de govern en una democràcia dins del sistema polític i econòmic capitalista s'ha produït, però des que es va ensumar el canvi, els poders internacionals han començat a amenaçar, i els resultats han coincidit que les tropes neoliberals, liderades per la Unió Europea, han anat al capdavant a imposar la raó. Malgrat el que podia esperar-se, la posició de la Unió Europea és impressionant. Han deixat clar que aquí no canviarà res, que ningú es mourà fora de la pista. El capitalisme cada vegada té més contradiccions, cada vegada li costa més complir els seus objectius i, per tant, no està en condicions de regalar res als ciutadans. Encara que volgués, no podria ser generós. Les circumstàncies i condicions que ha creat obliguen al capitalisme a una competitivitat cada vegada més salvatge. Per això no m'imagino cap alternativa que pugui sorgir de l'interior del sistema. No crec que tornem mai a l'esperit dels anys 1950-1960. A partir d'ara, una política econòmica dins del sistema difícilment podrà ser favorable als interessos de la societat.

…

Prenguem la propietat privada. La propietat privada dels mitjans de producció no es podrà arreglar, les majories múltiples continuaran depenent d'uns pocs. Per què creu vostè que el sistema capitalista només vol l'acumulació de la propietat privada? Fins que no dubtem d'això, hem quedat lliures. Però això no se li ocorre a la gent. Heus aquí un altre triomf del sistema. El capitalisme porta 250 anys funcionant pitjor cada dia, però ha aconseguit que els ulls de la gent no el vegin com un desastre. Per contra, la derrota de la Unió Soviètica ha fet que en el nostre imaginari tot caigui potes enlaire si no hi ha una propietat privada. Quina solució li queda quan es considera un problema? Jo ho tinc clar: cal obrir camins cap a la propietat col·lectiva, i per a això es necessita un altre tipus d'organització social.

El decreixement és una alternativa real?

No té sentit pensar que el no créixer pot conduir-nos a una societat diferent. És més, no créixer en el capitalisme és el que està passant ara. Una altra cosa és que l'objectiu d'una societat alternativa no sigui el creixement, sinó el benestar de tota la societat. Així, és un error pensar que és possible el decreixement sense transformar el capitalisme. El capitalisme no ho permet. Per a mi la clau està en el decreixement que suposa la transformació del capitalisme, no en el desmantellament del capitalisme que ara està de moda. La solució vindrà d'una economia planificada socialment. Jo no vull créixer en automoció, però sí en hospitals, universitats... Per això em sembla feble la teoria del decreixement.

La independència de Catalunya o d'Euskal Herria ajudaria a crear altres models?

Jo crec que no. En el capitalisme actual, la identificació territorial cada vegada té menys pes. La territorialitat és un criteri molt nul per a les empreses internacionals i transfrontereres que mouen capital i integren economia. Així, la transformació social no es pot basar en la territorialitat. Una altra cosa és que una societat alternativa valori valors com la cultura i la identitat. Jo soc basc i punt. Això cal valorar-ho, però no crec que calgui construir un criteri des de la territorialitat. És més, cada vegada són més les forces reaccionàries de l'Estat espanyol les que utilitzen l'argument de la territorialitat per a diluir l'esforç i la suor per la transformació social. No sols això, sinó que la independència no garanteix l'ecologisme, el feminisme o la sobirania alimentària, i no aconseguiràs una societat justa cap a les dones en una societat capitalista. El mateix amb la justícia de la naturalesa. És molt difícil integrar les alternatives en el capitalisme.

Tan difícil com mirar al futur en un moment tan turbulent com el que vivim?

Mentre duri el capitalisme el conflicte social durarà. A pesar que cada vegada hi ha més esquerdes i esquerdes, el capitalisme continua estant molt fort. Els qui estan en els circuits del poder i del poder volen perpetuar aquest sistema, però crec que es crearà una societat diferent que es preocupi pel benestar col·lectiu i el patrimoni comú a través de lluites dures i llargues. Estem més prop de la meta que fa 25 anys. El descontentament de gran part del món està sembrant noves alternatives. La vida sempre serà lluitar i lluitar per una vida millor abans i després de la caiguda d'aquest capitalisme devastador. Desgraciadament, no pot vostè apostar per una societat diferent sense trobar-se de front amb la mà negra del capitalisme.

Quan aquest sistema es veu en perill, utilitza la violència, tant més fort com més angoixat se sent. Això planteja una pregunta inevitable: què fer quan et colpegen? Jo soc pacifista, partidari d'una lluita pacífica, però no dels que prediquen posar l'altra galta. El problema és que ara reacciones amb violència i fas més mal a la causa que al sistema. Però qui sap, potser quan la ferida està més madura, més curada, quan la relació de forces és més equilibrada, les coses seran diferents. Jo no ho voldria, però sé que el capitalisme no deixarà una altra sortida. Avui dia no hi ha més que veure el tracte salvatge que rep tot aquell que intenta despullar-se. Ha acabat el temps en el qual es creia que els agents i els mossos eren més civilitzats. És clar que la violència procedeix del poder.