“La música no és només una successió de notes”. Són paraules de la crítica musical i aficionada Leire Ziluaga, i en això coincideixen totes les que han abordat l'art de les melodies des d'una perspectiva crítica: la música crea comunitat, contribueix a la construcció de la identitat personal i col·lectiva, i Euskal Herria no és una excepció.

Ziluaga diu més: “En cada concert es crea una petita comunitat en la qual les relacions de poder i les actituds que s'estableixen i es reprodueixen diuen molt de nosaltres, de la nostra societat”. Les inèrcies que es donen en les sessions preocupen especialment a Ziluaga en els últims temps: qui ocupa l'espai i com? El treball de reproducció de l'organització d'un concert, per exemple: la preparació del sopar de músics i tècnics, rep el reconeixement que necessita?

Cartografia del públic

Mirem, doncs, al nostre voltant. Fem un petit exercici de memòria. Vam estar en l'últim concert de rock o punk on ens vam posar, en la part davantera o en les línies posteriors? Hi havia igualtat de gènere en les primeres files? I amb tots els teleespectadors de l'emissió?

La periodista i aficionada a la música Ihintza Orbegozo Igartua ha realitzat una foto clara: “En els concerts de punk, rock i hardcore, en general, els nois són els protagonistes, i també en els poemes de primera línia. D'altra banda, les noies que hi ha rarament van en grup, la majoria de les vegades són dues o tres, amb un grup més gran de nois”.

La imatge és diferent en els concerts punk feministes que s'han organitzat entorn de Getaria i Zarautz durant l'últim any. Ziluaga: “He sentit dir que si a les actuacions feministes van tantes noies, i a les altres no, serà perquè a aquestes noies no els agrada la música de veritat. Segurament, la veritat és que en els concerts tradicionals no se senten còmodes i assegurances, però és difícil acceptar que un espai que és còmode per a un mateix no és còmode per a totes les persones”.

El canvi des de la medul·la

En què seria diferent una escena musical feminista? La periodista i activista feminista Ainara Santamaria Barinagarrementeria considera que els missatges de les cançons no són suficients: “Quan un grup és nomenat feminista sol ser perquè parla de la problemàtica de les dones –i sobretot de la violència masclista-. Perquè això, però no és només això. El feminisme és una visió de vida, et canvia tot: la teva manera d'estar, el teu discurs, la teva actitud…”.

A Ziluaga se li ocorren les següents característiques: “Pot ser una escena amb diversitat de cossos i identitats, que dona importància a la cura, que visibilitzi el treball que hi ha darrere de l'organització d'un concert, i que, en general, posi en qüestió les diverses relacions de poder que es produeixen sota i damunt de l'escenari”.

Alguna cosa semblança al que va fer el moviment Riot grrrl als EUA, no començar concerts fins que la part davantera estigui formada per dones, per exemple. En els seus paratges, Ziluaga s'ha passejat, i la diferència és notable: “Sobre l'escenari hi ha molta més diversitat, i la gent que va als festivals té una altra manera d'estar. Això no ve del cel, això ha succeït perquè han fet una gran feina i les dones músics ho tenen molt clar: la majoria són feministes”.

Afortunadament, no sempre és massa tarda, i, tirant d'aquesta línia, el col·lectiu MEFSST de Zarautz porta ja tres anys obstinat a fer una lectura crítica de la situació i promoure la revolta musical feminista.

Personal i polític

De fet, és sorprenent: en un àmbit com la música, tan estretament vinculat a la política al País Basc, ara floreix una consciència feminista més general i difícil.

Per exemple, Santamaría ha vist que, en el seu estudi sobre els vincles entre la música i l'amor romàntic, el personal no es considera polític, a pesar que aquest lema és una de les reivindicacions bàsiques del feminisme: “No crea contradiccions als oients quan es repeteixen els tòpics de sempre en parlar de l'amor, encara que el mateix grup de música, sobre temes concrets, tracti un discurs crític. El personal encara se situa fora de l'àmbit públic i polític i, a més, en el cas de l'amor, no es veu com un camp on es pot dur a terme la transformació”.

Ziluaga creu que ha arribat el moment d'acabar amb l'autoindulgència: “Hauríem de preguntar-nos què ha passat amb el feminisme aquí, sobretot en una escena tan polititzada com la música. També caldria preguntar-se si realment l'escena ha estat tan polititzada o què ocorre quan la política es converteix en retòrica. És significatiu que no s'inclogués el feminisme dins d'aquesta retòrica política, en l'ordre del dia que necessàriament es tractava”.

Totes les cançons són cançons d'amor

En opinió de Santamaría, cal prestar molta atenció a la ideologia de l'amor romàntic, precisament perquè és un dels principals engranatges per a seguir en vigor el desigual ordre social que vivim: “Em sembla que, en general, l'opressió del sistema de gènere, a nivell juvenil, s'encarna sobretot a través de l'amor. A això cal afegir la importància que té la música a l'hora de sentir-se part d'un col·lectiu”.

Però, en què consisteix l'amor romàntic? El seu model és la relació de parella heterosexual, eterna, monógama, idíl·lica. Aquesta és la relació més important, la que es posa en el centre. “Aquest model està directament relacionat amb les relacions de dependència entre homes i dones i amb la violència contra les dones. D'altra banda, no li ve res mal al sistema econòmic. Què seria tota la indústria musical sense amor?”.

En qualsevol cas, la ideologia de l'amor romàntic ha xopat tots els temes, no sols els de les relacions afectives. Santamaría: “El conflicte, tant el conflicte nacional com el de la classe, ha tingut un gran reflex en la música basca, i tot això s'ha situat molt romànticament: la figura del gudari, la de la llibertat, la del poble... És significatiu que això hagi succeït, i això ha portat al discurs i a l'imaginari: la dona cuidadora, l'home lluitador”.

Punt 0: Debat sobre la taula

Abans de res això, què fer? Els entrevistats coincideixen que el primer pas és plantejar el dubte. Santamaría: “Començarem a situar políticament l'amor i el personal, i després veurem fins a on arriba cadascun. Però el fonamental és saber que l'amor, per exemple, és una construcció. Aquest és el punt 0 i sense ell no es pot fer res”. A més, és fonamental crear altres referents culturals que parlin d'altres models d'amor.

I els espais, com transformar-los? Ziluaga: “Estaria bé que els organitzadors de concerts i les sales es responsabilitzessin del tema, que els homes qüestionessin l'espai que ocupen en els concerts, i que nosaltres creéssim estratègies compartides per a fer el nostre espai”. Segons Ziluaga, cal anar a l'arrel i qüestionar actituds que estan completament naturalitzades, per exemple: per què cal fer pocs sempre en primera línia? “Després no sé a quin acord arribarem, però per a començar cal posar tot això en qüestió”.