L'empresa italiana Candy, pertanyent a la família Fumagalli, va anunciar el 30 d'octubre de 2014 que tancaria la planta de Bergara i acomiadaria a 150 treballadors sota les condicions econòmiques que permet la reforma laboral del pàg. Després de cinc mesos, onze mobilitzacions i una infinitat de gestions, els treballadors de Candy no sols han pogut obtenir unes condicions dignes de prejubilació i indemnització, sinó que tenen l'esperança de mantenir els seus llocs de treball, ja que la companyia luxemburguesa Optimize, S. a. té la possibilitat de fer manuscrits elèctrics en la planta a l'hora de redactar aquestes línies.

Per a arribar a aquesta situació, l'acord signat entre l'empresa, els treballadors i la Diputació Foral de Guipúscoa ha estat clau. Però el pas fonamental no ha estat l'escrit, sinó el de l'actitud: d'un ambient conflictiu han passat a confiar entre els uns i els altres.

Cadenes en el portal de l'empresa

El 30 d'octubre de 2014 els representants dels treballadors van sortir a les portes de la planta de Bergara després de reunir-se amb la direcció de l'empresa: "Tots anem al carrer!", van dir. Als obrers se'ls va regirar de sobte la ràbia acumulada durant molts dies i la porta es va tancar amb una cadena. Els ertzaines van haver de donar pas als representants i advocats italians de l'empresa que quedava atrapada, cridant "Mentiders!".

Fa deu anys en Candy treballaven al voltant de 450 persones. Aquesta xifra va anar descendint gradualment, sobretot en els últims anys, i els expedients de regulació d'ocupació es van convertir en pa quotidià. L'empresa en el seu comunicat de tancament va esmentar les “pèrdues estructurals” i la necessitat de “amortitzar llocs de treball”. Era un diccionari per a ocultar l'evidència: Tothom surt al carrer perquè ha de guanyar més diners a la Xina.

Al llarg d'aquests mesos els treballadors han estat en constant mobilització i han aconseguit la complicitat i implicació dels ciutadans i les institucions de Bergara. La participació de la Diputació ha estat determinant en les negociacions que s'han dut a terme. La cap de gabinet del Diputat General, Agurne Barruso, ens explica com van abordar el repte: “Quan ens assabentem que la decisió era ferma i que el tancament de la planta de Bergara era irreversible, ens vam posar en contacte amb els treballadors i l'empresa. Però amb les mans buides. Els treballadors ens van demanar que estudiéssim la viabilitat, així comencem a reunir-nos amb gent amb experiència en processos de reindustrialització i vam posar aquesta oportunitat damunt de la taula”.

El 30 de desembre a les 10.00 hores es va signar un primer acord entre l'empresa i els treballadors. Així, van obtenir una quantitat addicional i una indemnització digna per a 63 prejubilats, i la més important, el compromís per a la resta dels treballadors de poder iniciar una nova activitat industrial en la planta.

Procés de reindustrialització que ha funcionat a Europa

Aquest compromís va ser ratificat dos mesos després en un document signat per la Diputació, Candy-Hoover i tots els sindicats del comitè d'empresa (ESK, ELA, LAB, CCOO i UGT). Segons l'acord, l'empresa oferiria la planta en règim de lloguer, amb l'objectiu de desenvolupar una nova activitat industrial, així com més facilitats. Els treballadors, per part seva, utilitzarien la indemnització rebuda per a invertir en aquesta nova línia de negoci, en la qual Candy els donaria una major indemnització.

La Diputació diu que aquest tipus de processos de reindustrialització són habituals a Europa, que als nous inversors se'ls cedeixen les instal·lacions i una borsa de diners en bones condicions: “Hem vist aquest tipus de processos a França i Itàlia –diu Barrus-, això també ho impulsa la legislació sobre la deslocalització en aquests països, que no es poden prendre sense un intent”. En aquest sentit, el cap de gabinet considera que l'actitud del personal que “té les butllofes aquí” és molt meritòria: “Van apostar per l'ocupació i mantenen l'opció que van posar sobre la taula”.

Un dels punts més importants de l'acord d'intencions és l'equilibri entre totes dues parts. Candy té dret a vetar la seva nova activitat si està en competència directa o indirecta amb la seva línia de negoci. Els treballadors també tenen la possibilitat de renunciar al seu nou projecte si no estan d'acord amb les condicions de treball.

La Diputació va assumir la responsabilitat de localitzar a un nou inversor i elaborar un pla de viabilitat. Recentment ha presentat la seva proposta als treballadors: Fabricació de punys amb motor elèctric en la planta de Bergara. El projecte Scoot’el de l'empresa luxemburguesa Optimize, S. a., preveu la construcció d'un nou model de mànega de 800 i 1.000 watts de potència, de 50 centilitres de potència i 95 quilòmetres d'autonomia.

Ara els queda una mica de temps per a prendre una decisió. La Diputació està analitzant en aquests moments la seva viabilitat econòmica a mitjà i llarg termini, “perquè no volem jugar amb el futur de desenes de famílies”. Entre els treballadors també predomina la prudència.

Ideat o no, tot aquest procés ha posat de manifest que, a pesar que la reforma laboral ha posat a les empreses la catifa vermella de la unilateralitat, existeixen fórmules per a fer front a la desindustrialització amb la voluntat de l'administració i la valentia dels treballadors.