T'hem sentit cantar en El conflicte de la llengua anboto.org. Una targeta de presentació no és dolenta en l'excursió que estàs fent a Euskal Herria.

Un amic que tinc a l'Havana –crec que euskaldun, Martín, d'Abadiño– volia que jo aprengués alguna cançó en basca. Abans havia tocat alguna cançó de Ruper [Ordorika], de Fermin Muguruza… però no hi havia manera de cantar-la en basca. Com no sé basc, no podia interioritzar cap paraula, i em semblava que no anava a ser real. Així vaig inventar El so d'Abadiño. No és més que un acudit. Al meu amic Martin li va agradar moltíssim, i aquí també li ha agradat a molts.

La situació del basc és difícil en el nostre entorn, volem i no podem viure, i, en aquest pesadillo, fer que vostè riu de nosaltres, també és preciós!

Aquest és l'objectiu de la Korrika, no? Donar suport al basc. He fet un acudit fent El so d'Abadiño, però, en general, m'agrada donar la volta a la situació, almenys en l'escenari. Una altra cosa és asseure's al voltant d'una taula i començar a treballar un tema. Però l'humor en si mateix és una cosa molt seriosa, i tracte de treure-li a totes les coses el suc de l'humor. M'agrada fer acudits amb això. Fins al tema més dramàtic és capaç d'espurnes. He treballat en això des de molt jove. Els meus dos avis són repentistas i, per exemple, van conèixer de prop a Chanito Isidrón, el famós repentista cubà. El propi fill de Chanito, un gran humorista… Vaig créixer en aquest ambient d'humor i se'm va pegar, fins a tal punt que no puc descartar-ho. És més, em fascina l'humor, la coqueteria amb tot. També amb la política! Més encara amb la política!

Més encara a Cuba!

Més encara a Cuba! Ja, ja…

Es pot jugar amb la política a Cuba?

Sí, sempre s'ha fet. Ho va fer Matamoro, Sindo Garay, nico Saquet, Pedro Luis Ferrer, ho fa el mateix Fran Delgado… Per descomptat, això també té alts i baixos, que no et compti en la ràdio, que no et mostri la teva imatge en la televisió, que els mitjans t'enganyin. Això és el que he hagut de suportar, per exemple. Tanmateix, ara són més permissius.

Què ocorre quan el que t'escolta no entén l'acudit?

A vegades s'interpreta malament la pròpia obra. En el meu cas, moltes vegades m'han interpretat malament. Tinc una cançó que es diu El corregut del cuc. Alguns s'ho prenen a malament, com si no es pogués jugar amb la revolució, o riuen dels herois de la revolució. Jo no estic d'acord. Crec que no cal dedializar a ningú, i si s'ha divinitzat, la nostra tasca és descendir de l'altar. Crec que es pot fer una broma a costa de tots, amb el major respecte. El president Mao, per exemple, no podia nomenar-se. Stalin i tots els altres fastidiadores. Siguin líders, no ho siguin, tots són tan humans com nosaltres!

Parla'm de “La negreta”.

La negreta! Ja, ja, ja. L'avi era la guitarra de Quintín Moya. Allí penjava, sobre la paret. No podia tocar la guitarra, la cosa sagrada… fins que un dia, molt petit, la vaig agafar. Vaig començar a embullar-me. Ho vaig destruir gairebé per complet, amb el mal tracte que li havia fet. Quan va veure el que feia, el meu avi em va llevar la guitarra de les mans, però després em va comprar la guitarra soviètica i vaig començar amb ella. Quina dolenta guitarra! A cada toc desafinava, però, això sí, durava molt: aquesta guitarra trauria al cosmos, el posaria en òrbita i continuaria tocant!

Et va donar el meu avi la lliçó?

“No juguis amb el que no coneixes!”, o una cosa semblant. Per descomptat, jo no entenia ni el que em deia, i no em va agradar. Amb el temps em vaig assabentar.

Què més vas aprendre del teu avi Quintín?

Doncs bé, vaig aprendre més de l'altre avi que del sobtat Quintín. Era Armando Fernández, El guajiro del creuer, i em va influir més. Record que sortia amb ell, de molt petit, en una guarandinga [un petit autobús interurbà], i tothom el saludava. Cada vegada que l'autobús es parava, cada vegada que algú pujava a l'autobús, el cotxe en si: "Tu, Armant! Digues-nos alguna cosa!”. I el meu avi començava a fer els delmes, a improvisar. El meu pare, per part seva, em va ensenyar l'estructura de la desena i vaig poder compartir-la amb el meu avi. Més tard vaig saber que el meu avi Armant va estar tot un any parlant per deu, amb la intenció de practicar. Ha d'estar trencat! Tant Armant com Quintín eren una mica analfabets, però posseïen una rica cultura oral. Gent de gran geni, amb molt de talent.

El conflicte de la llengua és en la versió en internet, però li has donat el nom del so d'Abadiño. Quan estàs cantant, sembla que en algun passatge dubtis, però no és un dubte, és una improvisació?

Sí, sí, una improvisació! Ho vaig gravar a l'Havana abans de venir aquí. No tenia temps de sobres, així va sortir. Als d'Abadiño els ha agradat molt. Estava improvisant, a la manera que cantava. Però, mira per on, tantes portes! Jo improvisant amb esforç, i el músic en contra meva, perquè el que assagem moltes vegades no serveix, surto a l'escenari i canvi la cançó, improvisant. “Izorra hadi!”, no? Molts improvisen, fins i tot intentem, però quan bec, se'm desperta la musa i llavors se m'acaba.

Hem sabut de tu a l'Havana, però no has nascut allí.

No, vaig néixer en Les Viles-Baez, un petit poble que ni tan sols apareix en el mapa, en terres rurals, just en el centre de l'illa. Té un petit pujol, una botiga, una església i un bar. És més petit que Abadiño! Ja, ja, ja. Em van portar a l'Havana amb 3 anys, però era estiu en Baez, de vacances, entre avis i àvies.

Va estudiar cuina.

Sí, em vaig graduar a Sevilla.

En la Universitat de Sevilla?

No! A l'Hotel Sevilla de l'Havana, ja, ja, ja. L'Escola de Gastronomia i Turisme es diu Hotel Sevilla. Vaig fer cinc cursos i em vaig graduar xef de cuina en 1989. Vaig començar a treballar en els bons restaurants: 1830, Cinquena 16, Diplojoya i al pati de la catedral. Una vegada vaig cremar els pollastres, i es va acabar.

Se't van cremar els pollastres?

Sí. El meu treball era rostir pollastres i carn. Fumava un centenar de pollastres al dia, vint-i-cinc cadascun. Escalfava el forn i fumava pollastres. A mesura que m'ho demanaven, els donava un nou escalfat –dos minuts– i els treia. Mentre fumava, sortia de la cuina al saló, vestit de cuiner, completament net, amb les maraques a la mà i cantant. Era molt pintoresc, ja sap, cuiner cantant. Fins a aquell maleït dia, van sortir a cantar i, mentrestant, els pollastres es van abrasar! Acomiadament. Em van tirar de la “Gran Sala de Cuiners de Cuba”, deixant-me sense cap honor, ja, ja. Em van fotre. Llavors vaig ser al dic de l'Havana. Era l'any 1995.

I en el dic?

Vaig començar a treballar en un menjador de treballadors, però vaig baixar al dic totes les vegades, a la nit, fins a altes hores. Des d'allí, tots els dies, havia d'anar al menjador dels treballadors a preparar els meus desdejunis. Més d'una vegada, al matí, quan la meva dona Lenia cuinava, jo arribava a ensopir-me. Em tendia entre sacs d'arròs i dormia. Gràcies a Lenia em vaig lliurar moltes vegades del tràngol! Vaig començar el dic per a guanyar-me la vida i allí vaig reunir les meves històries. Diverses persones cantaven per a mi. La majoria d'ells eren autòctons. Pocs turistes eren allí llavors. Em van xiular solemnement i en el lòbul em van aplaudir sorollosament. Vaig agafar la guitarra i vaig marxar. “Vols que canti alguna cançó?”. “A quant?”. “No, no, dona el que vulguis”. I cantava llàgrimes negres, o El Puma, i després: “Vols que canti la meva cançó?”. Cantava i a vegades deia: “Era una merda. No canteu més!”. Així, ja, ja. O viceversa: “No em canti res més. Canta les teves”. Per això li vaig dir que allí coneixia de tot, la mel de l'èxit i el vinagre del fracàs.

Encara queden obres de vida a l'Havana…

Sí, per descomptat! A l'Havana i en el dic. I hi ha molt de talent. Sovint, el que s'ensenya en la televisió és pitjor, pitjor, pitjor, pitjor. Hi ha grans trobadors en el dic, molt bons, a l'espera d'una oportunitat. Però vostè sap, ha de ser padrí per a batejar! No en va Mijail Gorbatxov deia que cal fer costat als talents perquè els mediocres arriben per si sols.

Magnífics trobadors en el dic, tu també ets trobador.

Em considero l'hereu de la vella trova tradicional. Un Sindo Garay per exemple. Tenia tres fills: va deixar dos a casa a la seva dona, va prendre l'altra de la mà i va dir a la dona: “Cuida dels meus dos fills, vaig a Cueto”. Durant vint anys va recórrer Cuba d'un costat a un altre, ora amb tren, ora amb vaixell, buscant guanyar-se la vida. Això és ser trobador, cantant costa i costa! Quan va arribar la nova trova, la cosa s'elitió. També va ser una posa. Es van modificar els continguts, tant polítics com ideològics. La cançó va adquirir forma d'algorisme, estava completament estructurada, era un lirisme. Això la va perjudicar sense dubtar-ho.

Silvio Rodríguez, Pablo Milanés…

No és el cas de Silvio, Pablo o Santiago Feliú. Estaven al corrent. Uns altres, encara que dotats de gran talent, s'havien equivocat. Per a dir “La lluna està verda…”, et comptaven el periòdic, un reguitzell més llarg que la de la vaca! A mi no m'agrada res semblant, a mi m'agrada el pa i el vi, encara que també tinc cançons de gran lirisme. El so de José, per exemple, el vaig fer pensant en José Lezama Lima, i Lezama Lima té aquest llenguatge. O L'absent, d'Eugenio Flori, és un poema que li he dedicat al meu amic Martin, o Blues a Gastón Vaquero, un gran poeta fet al periodista i escriptor de La Marina. En elles m'he ficat pel camí del lirisme, ús un llenguatge més culte, m'agrada, però no soc un expert en això. El meu és l'humor, l'engany!

Les coses estan canviant a Cuba? Se senten sorolls: Si els Estats Units suspendrà el bloqueig, i això i allò.

Jo encara no he vist cap canvi, però tampoc crec que sigui un maquillatge, encara que alguns diuen això. Veurem què és el que ve. Sens dubte, el bloqueig no serà una excusa, ningú podrà considerar el bloqueig com un pagaré, sinó que es va acabar, sempre serà un bloqueig. Des d'aquí no podrem tirar la culpa al bloqueig. La gent està acordada!