Violència, violència, violència… Arribem a Algorta, entrem al poble, seguim el camí i allí ens trobem amb la gran bandera espanyola: Caserna de la Guàrdia Civil, no petit, al pati dels barris. La seva presència armada també ho té de la violència.

Per a nosaltres sí. Pas per aquí tots els dies, portant a la meva filla a la ikastola. I de petit, tots els dies em passo per aquí, sobretot a la volta de la ikastola. I mai em vaig acostumar, ni m'acostumaré, a veure a aquesta enorme banderola i a aquests tipus amb una metralla a la mà. Aquesta presència et violenta en part. El pas per allí no és còmode per a nosaltres, i jo crec que tampoc ho és per a ells, els guàrdies civils individuals. La violència és un estat de coses que algú o qui mana des de fora, i els actors locals, per contra, estem molt incòmodes.

Fins a quin punt li importa el principi d'un llibre?

Normalment escric de manera lineal, des d'i fins a final, encara que tinc una estructura al cap, i en funció d'aquesta estructura confonc l'escrit. Una vegada acabat, reescric els paràgrafs inicials. Sempre. Em sembla molt important a l'hora de donar to al llibre. Iniciació. En els quatre llibres anteriors, sempre he acabat d'escriure i he tornat al principi, intentant recompondre el to. En aquesta ocasió no he hagut de fer res semblant l'os de l'any passat, ja que vaig fer tres intents per davant i en la tercera vaig agafar el to com volia.

Li canviaré el primer paràgraf: “Irene Arrieta va fer un esquinçament de gairebé un centímetre i mig quan va néixer en Algorta, el 25 de gener de 1971. Una gran quantitat de sang es va barrejar en les cuixes de la mare, potser alguns líquids espessos. (…) Tot això en el centre d'Algorta, molt prop de la via fèrria, al carrer Avingut de l'Exèrcit, com deien a l'Hospital Civil del Generalíssim de Basurto de Bilbao, quan dos anys més tard van portar al Petit Eustaquio Mendizabal a morir, amb un forat a l'esquena i un altre al cap, que va entrar en el frontal i va ser expulsat en l'occipital”.

Aquí hi ha un resum del llibre, una síntesi. La sang està en la primera línia, encara que sigui una altra forma de sang, de naixement… He intentat reflexionar sobre la violència. Per a reflexionar, a vegades ens limitem a nosaltres mateixos. O, al contrari, molt llunyà. El llibre està escrit en un estil compacte, i en quatre-centes pàgines es poden comptar moltes coses. El meu esforç ha estat mirar a la violència des de tots els costats. O per les parts que jo pugui percebre, hi haurà unes altres. Per a això m'he dirigit al que hem vist i pel cap alt llunyà: Algorta, en un; Ruanda, en l'altre. També els del mitjà… El d'Amèrica del Sud no és tan llunyà, és conegut, ho hem llegit. L'europea tampoc és tan llunyana. L'asiàtic és terrible… De totes maneres, un dia, mentre escrivia, vaig sentir que alguna cosa se m'escapava, que el que jo volia comptar no es podia comptar com un intent, i per això em vaig posar a intercalar contes entre les seccions. Hi ha coses que cal comptar des de la ficció més fictícia, i al meu entendre, el conte és la ficció més fictícia. El que ha passat en Mauthausen pot comptar en primera persona el que ha viscut, mentre que jo, com no ho he viscut, haig de comptar des de la ficció, i per això he utilitzat els contes.

Has sortit d'Algorta en el camí de la violència, fins a explicar-nos la violència a l'aire lliure del món.

He tingut en compte que nosaltres hem reflexionat molt de sobre la violència, perquè l'hem tingut al nostre costat, perquè ens han tocat amics, coneguts, familiars. Hem reflexionat sobre la nostra violència, però per a entendre-la millor, em vaig adonar que el millor seria analitzar altres violències, si eren diferents, com ocorria el que per a nosaltres era terriblement en altres llocs. Ho examines i t'adones que el nostre no és més que un gra. Com conciliar el nostre amb l'aliè? Aquest era el meu treball, però no per a arribar a una conclusió, sinó per a posar les situacions una al costat de l'altra i posar en evidència el que es veu.

Es pot arribar a una conclusió?

Crec que no, però aquesta és la tendència, treure conclusions. Més encara en aquesta societat lleugera, que no vol més que síntesi. La literatura, en canvi, em sembla un lloc de reflexió, que et mou alguna cosa dins del cap i t'obre. Encara s'ha assabentat ara que Oliver Sacks ha contret una malaltia incurable i que morirà aviat. El propi Sacks ha fet diverses consideracions sobre la mort i, no obstant això, estic segur que a l'hora de la mort farà també algunes reflexions que no ha fet fins ara. No hi ha estirades, no sabem on estem, qui som… encara que reflexionem, hem de tenir clar que no anem a cap part.

El llibre consta de quatre apartats. Les tres primeres són d'una forma; en elles coneixerem a Irene, ens renovaràs les violències estrangeres, uniràs balades basques en el fil de la narració, les teves lectures també apareixeran…

He escrit aquest llibre com si no escrivís més que després. En els llibres anteriors comptava moltes coses, però sempre deixava alguna secció per a escriure en el futur. Però aquesta vegada no, he tirat tot el que tinc en les entranyes. Perquè mai saps quan arribarà l'últim!

Els tres primers apartats són d'una forma, mentre que el quart és totalment diferent, com rematant el treball.

Sempre dic: quan poso la primera paraula, ja sé quina serà l'última paraula del llibre. Per descomptat, sempre hi haurà algun petit canvi, modificacions estructurals per aquí i per allà, però ja he fet l'esquelet principal des del principi. Era la quarta secció amb la qual volia acabar el llibre. Vaig descendir a un determinat i concret escenari de violència: volia manifestar que ningú està lliure, que tots estem ficats en aquest cercle de violència i que en qualsevol moment pot succeir que la violència ens colpegi en qualsevol lloc, és a dir, que la violència que ens sembla llunyana ens pot tocar en qualsevol moment. I si no som nosaltres, un de Suïssa, per exemple. En 1921 els jueus vivien molt rics a Alemanya i Europa. No pensarien en el que els anava a venir. El mateix en el cas de les tutsis i altres.

En Izareta només el conte mereixeria el llibre. El malestar que produeix aquest conte!

Això és el que em va dir la dona. Ell va llegir primer el llibre i em va dir que aquest conte li havia fet una mala passada. El conte conta la por que sempre he tingut –sobretot des que va néixer la meva filla–, i també l'he tirat. Em vaig quedar molt a gust quan vaig escriure el conte.

Parlem sempre de l'educació, però en el teu llibre, el tutsis de Ruanda diu que l'educació no millora a la persona, sinó que la fa més efectiva.

És aquí la caricatura, els dictadors són gent senzilla, ignorant… però hi ha persones que han estudiat les biografies i han comprovat que és gent culta, gent culta. Un professor ruanés diu que el seu genocidi es va preparar en la universitat: diversos professors van elaborar una estratègia per a començar a difondre fragments de propaganda, frases, en la ràdio. L'objectiu d'aquesta estratègia era conscienciar a poc a poc als hutus, escalfar-los, matar als altres. L'estratègia es va inventar en la Universitat de ButaR.

Llavors no hi ha esperança? Hem d'aprendre a conviure amb la violència?

Quant a l'educació, sembla que la persona s'educa per a ser més productiva en la universitat, per a guanyar cada vegada més diners en les empreses, per a expandir-se pel món. Per tant, necessitaríem una altra educació. Jo crec que també aprèn a no ser violent. No obstant això, si el nostre treball està enfocat cap a la competitivitat, “jo per damunt, tu per sota”, no vindrà bé. I les universitats més grans estan en això.

Vostè va dir en la presentació –si vol, a mitja paraula–, si no escriurà més. O es publica. Això ha sacsejat en part.

Jo entenc la literatura a la meva manera: no és una càtedra, una vegada allí, una càtedra, una càtedra, una càtedra en la qual estiguem dolces… ni necessàriament cal publicar alguna cosa cada any. Per a mi ha estat una cosa molt especial des de petit. No estic disposat a publicar un llibre tots els anys i a parlar de qualsevol cosa. Vull escriure a poc a poc, i quan tingui alguna cosa a oferir, dona-m'ho. Per a això, no pots ser professional com ho he estat fins ara. D'aquesta manera es crea una situació kafkiana, una cosa molt important per a tu, que és la teva professió i la teva professió, està penjat d'uns fils fins. “Què faig jo aquí malgastant el temps? Prefereixo fer un altre treball i escriure'l, com una cosa important de la meva existència, però sense fer la meva professió”. Això és el que vaig pensar, i en això em moc, recorrent altres camins. Mentrestant continuaré escrivint i, quan tingui una cosa important que donar, ho publicaré, ja sigui cada cinc, set, deu o dotze anys.