L'hora no era l'habitual, com tampoc ho és la situació. La marxa va començar quan la foscor va envair els carrers més salvatges de la ciutat i va començar a desfilar. Centenars de dones van acudir a la manifestació, tal com demanaven els organitzadors, de negre i amb les cares tapades. Es notava una sensació de nerviosisme entre els participants, ja que les dones hernaniarras i no hernaniarras estan acostumades a veure com desintegren durant l'any els carrers menys femenins en època de sidrerías.

“No caurem en provocacions. L'objectiu és finalitzar la manifestació i en cas que hi hagi algun problema, aviseu als responsables de seguretat que teniu en els laterals”. Semblava que, per un moment, anava a començar la guerra, però qui durant anys ha estat introduint reclams feministes sap molt bé el que li ve damunt.

La marxa, conduïda per la Batukada, va començar el recorregut pel Carrer de Santa María, davant la sorpresa d'aquells que durant tot el dia havien recorregut amb tranquil·litat la copa entre les mans. Encara que molts no ho entenien bé, era evident que no es tractava d'una qüestió tan lúdica entre aquells que seguien als tambors, i a mesura que començaven els crits se'ls anava aclarint la raó de la manifestació. No, no, no, no, no!”, “els carrers, les nits, són nostres”, “matxirulo, escolta, pin, pa, pun!”...

Tampoc van faltar els crits a favor de la lluita feminista, però, en qualsevol cas, els crits no van ser d'una vegada per sempre desesperats ni repetits per la necessitat de seguir el lema. Es notava la necessitat de cridar en veu alta, i així, en pocs minuts, l'aspecte dels carrers en l'època de la sidrería va canviar radicalment.

De fet, a més de les agressions sexistes, existeix un gran desequilibri en l'ús de l'espai, ja que l'ambient festiu, els bars o els carrers es divideixen en dos grups: Els que “no poden cabre” i directament, els que no tenen lloc. El dissabte passat, els repugnants per no tenir lloc també van aconseguir el centre, encara que per un instant, i els que no podien cabre van haver de retrocedir un pas durant uns instants.

En general, la manifestació va transcórrer tranquil·lament, i entre els organitzadors i els participants es notava una sensació d'alleujament per haver distorsionat durant uns minuts aquest ambient tan característic i intolerable. Amb aquesta sensació d'apoderament que dona la recuperació dels carrers, es van reprendre les paraules finals, fent clara una anomenada a l'autodefensa feminista, i el crit de les dones, fartes de viure i de caminar espantades, va il·luminar el futur: “Canviarem la por de lloc!”.