Si hagués de definir en poques paraules què és l'aventura, recuperaria el que diu Omar Sharif en Lawrence of Aràbia (1962): “No hi ha res escrit fins que un escriu”. És a dir, que una aventura és viure fora del guió, deixar nostra cotidianeidad normal i viure aquest destí que no esperàvem. Potser per això ens fascinen tant les pel·lícules d'aventures que ens fan sentir aquesta nostàlgia del passat. Desgraciadament, crec que en els últims anys aquest gènere meravellós està desapareixent, que avui a penes es fan pel·lícules d'aquest tipus –vull dir de qualitat– i que estan a punt de perdre les pel·lícules que en la nostra infància ens van convidar a jugar amb el barret i el fuet, històries que vint anys més tard van aconseguir mantenir pegada en el nostre cervell la banda sonora del compositor John Williams.

Per què dic que el gènere està mig mort? Vaig néixer i vaig créixer en la dècada dels 80 i gaudia moltíssim amb aquelles meravelloses pel·lícules que avui dia s'han convertit en culte. Sempre he pensat que es crea un vincle i una connexió increïbles amb les històries que vivim de petit. Avui dia sento una gran passió, cada vegada que penso en pel·lícules, música o joguines d'aquella època. No hi ha més que veure la iniciativa que han creat recentment en Donostia-Sant Sebastià. Bang! Un grup de cinèfils locals! Bang! Ha posat en marxa un programa de cinema. Estan convençuts que anar al cinema és molt més que veure una pel·lícula, i per això, realitzaran activitats lúdiques i participatives en les projeccions dobles. Fins al moment, s'han projectat Àlien-Die Hard i Life of Brian- Indiana Jones, així en doble sessió. Però el que ve al març és extraordinari: The Big Lebowski i Goodfellas.

Però on pot estar el problema del gènere? En els últims anys, la indústria cinematogràfica ens bombardeja permanentment amb dos tipus de pel·lícules: els superherois i el remake –la recreació d'una pel·lícula que existia–. Revisant les pel·lícules dels anys 80 abans esmentades, em vaig adonar d'on podia estar una de les claus. Totes aquestes obres estaven relacionades amb noms d'enorme talent com Steven Spielberg i Robert Zemeckis. Acabaven de començar en aquella època i eren bastant desconeguts. Per això, es tractaven històries i personatges que avui dia no s'atrevirien a contar i les pel·lícules dirigides als joves es van convertir en una joia. A mesura que van anar guanyant èxit i prestigi, van començar a submergir-se en pel·lícules més dramàtiques o “serioses” –no té per què ser dolent, clar–, excel·lents treballs com Schindler’s list o Forrest Gump. Però, per dir-ho d'alguna manera, el gènere d'aventures li havia deixat orfe. Les poques pel·lícules d'aquest gènere que es projecten avui dia són fetes per mals directors. L'objectiu és incorporar aquest format fraudulent 3D per a aconseguir la major quantitat de diners possibles, sense tenir en compte la qualitat, per a estrenar productes buits i poc assequibles.

Els que tenen entre 25 i 40 anys, què senten en escoltar els noms de personatges com Indiana Jones, Zaparro, Elliot, Sloth o Marty McFly? O The Goonies, E.T. En recordar pel·lícules com Willow o Back to the future? Indescriptible no? Estic segur que els nens d'avui dia tenen gana d'empassar aquestes aventures, una vegada que són ja majors, tindran els mateixos records i viatjaran al passat en el seu particular Delorean. Quan dic un gènere d'aventures “pur”, crec que hauríem de comparar-lo amb el millor exemple de la història, la Indiana Jones abans esmentada. Intenteu fer una llista d'aquesta mena de pel·lícules i us adonareu del que us costarà afegir una cosa fonamentada a partir de 1990 –l'excepció actual podria ser Pixar, amb pel·lícules com UP o Toy Story 3–. Com diu el lema de la pel·lícula favorita de la meva infància: “Goonies never say die” (els Goonis mai diuen “matar”): salvem el gènere d'aventura!