Durant la Gran Guerra (1914-1918) van ser retinguts per soldades de tot el món en els camps de presoners alemanys, ja que els estats participants van portar a la lluita a milers d'homes de les seves colònies. Aquests espais eren laboratoris per als alemanys, que van experimentar amb els presos en multitud de camps, així com en recerques etnològiques i musicològiques.

Part d'aquesta informació ha estat ara visualitzada pel Museu d'Etnologia de Berlín, en una exposició oberta fins a abril: fotografies en els recintes, objectes i fins i tot arxius sonors de l'època, entre ells diversos exemplars cantats per bascos. Així, he vist un Lili, Gernikako Arbola, la preciosa estrella Adios, que van quedar gravades en làmines de cera fa cent anys, des de Ziburu a Sararat, hi ha oportunitat d'escoltar cançons que em van introduir en el Palau d'Atharratze i sota la Terra, cantades des de la boca dels bascos.

Les cançons no són les més antigues en basca que coneixem. Abans, en 1900, el Dr. Azoulay havia realitzat les gravacions fonogràfiques. Aquests van ser trobats en el Museu d'Antropologia de París pel traductor gasteiztarra Inaxio López d'Arana. Més conegudes són les gravacions realitzades per Rudolf Trebische en 1913 al País Basc, que va recollir cançons, relats, contes i anècdotes de tots els dialectes bascos, entre ells la primera gravació del tema Gernikako Arbola.

Llavors, què caracteritza a les làmines de cera del Museu d'Etnologia de Berlín? Context. És la veu dels presos bascos, allunyats de la seva terra natal, que s'escolta enmig d'una guerra que va revolucionar Europa de dalt a baix.

De Berlín a Leningrad i volta

A principis del segle XX, la invenció de Thomas Edison, el fonògraf, havia realitzat un recorregut en el qual les ones es convertien en vibracions. Coincidint amb la Gran Guerra, el professor d'escola berlinès Wilhelm Doegen va tenir la intenció de gravar les llengües i la música dels camps de captivitat, donada la seva diversitat. En 1915 es va crear a Berlín la Comissió Fonogràfica amb aquest objectiu i els investigadors van començar a treballar (vegeu quadre de la pàgina 7). Així, les cançons i les veus rebudes entre desembre de 1916 i desembre de 1918 van ser gravades en 1.651 discos de cera. Cançons i música en 1.031 làmines de cera. En 1920 l'organització va ser dissolta i la col·lecció es va dividir en diferents suports: xapes i discos.

Actualment els discos de cera estan en l'Arxiu de Sons Lautarchiv, sota la responsabilitat de la Universitat d'Humboldt. Després de la Primera Guerra Mundial, a Berlín van començar a publicar-se fullets sobre aquests discos, entre ells les transcripcions fonètiques de cançons i veus en basca realitzades pel filòleg Karl Bouda. L'etnògraf José María Etxeberria va publicar en 2008 la relació i transcripció d'aquestes cançons, en el llibre Gravacions en basca 1913-1917. En concret són gairebé dues dotzenes de discos; segons Etxeberria, Bouda també tenia notícies de més discos, però “probablement aquests discos i altres materials que es guardaven en l'Institut de Fonètica de Berlín van quedar destruïts durant la Segona Guerra Mundial”.

El destí de les làmines de cera va ser un altre. Aquesta col·lecció, que inicialment va quedar en l'Arxiu Fonogràfic, va ser traslladada a la Unió Soviètica durant la Segona Guerra Mundial, a Leningrad, a Berlín Oriental (DDR) en 1960 i retornada al Museu Etnològic de Berlín en 1991. Vuit anys més tard, la Unesco va declarar Memòria del Món a aquesta col·lecció que conté prop de 30.000 plaques. Entre elles hi ha 34 xapes que fins ara no coneixíem i que portaven almenys 75 cançons en basca.

Testimonis sonors de dos minuts

Cadascuna de les 34 làmines que hi ha en basca té una durada aproximada de 2 minuts. En aquest temps a vegades es graven una cançó, a vegades dues o tres cançons curtes. En general no s'han gravat cançons senceres, una estrofa de la cançó, a vegades dues. S'aprecien les veus belles i les que s'han habituat a cantar. En la majoria dels casos actuen de manera individual, però hi ha dues en dues, com si estiguessin cantant bertsos, i cançons que canten a mode de cànon. No hi ha cançó o vers que expliciti la situació dels presoners. Escoltant el corpus de totes les cançons íntegrament i sabent en quines circumstàncies s'han creat, se'ls veu un segon missatge: es pot interpretar que volen expressar que estan captius.

Els membres de la secció de musicologia del Museu Etnològic de Berlín van crear un projecte de recerca en 2012. Van començar a preparar i digitalitzar les planxes de cera perquè experts i interessats puguin recollir aquesta música. Amb el pas dels anys i després dels canvis de lloc, moltes làmines estaven deteriorades. També es deterioren cada vegada que s'usen planxes, perquè la cera és un material molt tou. Afortunadament, alguns negatius de ferro vermell ja estaven fets en 1991. D'aquests, els de projecte han tornat a fer làmines per a poder digitalitzar la música gravada en elles. Ja han fet els negatius de totes les làmines mitjançant un procediment de galvanització. El 27 de novembre de 2014, dos membres del projecte van donar a conèixer en la conferència que no penjaran aquestes cançons en la xarxa, sinó que seran transmeses als interessats i als experts.

Euskal Kultur Erakundea (EKE) té una còpia de les gravacions, ja que ha signat un conveni amb el Museu d'Etnologia de Berlín per a utilitzar el material amb finalitats científics. Segons la seva companya Maite Deliarte, recentment també li han enviat material complementari des de Berlín, amb informació més detallada sobre les gravacions i els cantants, que encara estan per explorar. Segons l'informe de presentació de Deliart per a EKE, es poden reconèixer les veus d'almenys tres presos i els euskalkis que utilitzen són el suletino i el labortano; la majoria de les cançons tenen un caràcter popular. Hi ha alguns temes de la col·lecció del legislador Salaberri Mauletar, així com bertsos escrits coneguts o recollits per Azkue en el cançoner popular vascó, com per exemple, el Gernikako Arbola d'Iparragirre no falta.

“La música dels bascos és especial”

El romanista Hermann Urtel va ser un dels membres de la Comissió Fonogràfica. En acabar la guerra va escriure en el llibre Unter fremden Völker (Entre pobles estrangers) sobre els presoners bascos: “En els camps de presoners dels francesos, el major interès es va produir en el temps que aquell poble únic, el poble d'origen ibèric [restvolk], que en l'últim segle ha tingut una constant dedicació per part dels científics. (...) Després de veure centenars de delegats en els camps de presoners, no es pot reconèixer un ‘tipus’ uniforme. Es veien petites, flexibles, gatejades i vives, però grans, fins a figures de dors silenciós. (...) Ens limitàvem als representants dels tres principals dialectes francesos, els labortanos, els bajonavarras i els suletinos”. És una pena que Urtel no tingui un ‘tipus’ del sud en els camps per a poder realitzar una recerca completa dels bascos.

La comissió també va gravar cançons i relats bascos: “Nosaltres tenim una bella col·lecció de cançons i contes dels bascos francesos –diu Urtela-, el millor és de Salaberri. (...) La música dels bascos és especial. A una autèntica cançó basca se'l reconeix aviat el seu origen; aquestes melodies es mouen en petits intervals melòdics que semblen no tenir cap relació amb les cançons d'altres països europeus, excepte les cançons albaneses”.

Cantaven forçosament?

No és fàcil saber com triaven als presoners per a cantar davant el fonògraf. Urtel va observar als presoners que parlaven en les llengües romàniques. La majoria dels pobles romànics en la Gran Guerra eren considerats enemics dels alemanys, i esperava trobar en els camps dels soldats presoners “molts materials” que coneixien bé la seva llengua. Segons l'expert, els captius es van mostrar satisfets amb els projectes dels membres de la Comissió, ningú es va negar a gravar, fins a un màxim de persones que expressaven vergonya davant la gravadora. En general, es triaven pel seu origen o per les seves aptituds, en un segon pas, tant als cantants com als oradors els demanaven que escrivissin el text de la cançó o de la història en el dialecte de cadascun. Quant al text en paper, els experts l'elaboraven al costat dels presoners i a continuació escrivien la transcripció fònica. Aquest text escrit en paper era el que havien de repetir enfront de la gravadora, cantant o dient.

Pel que sembla, Urtel va ser present en la gravació de diverses cançons basques al costat de George Schüneman, que va ser un d'ells. Aquesta segona va ser la que va gravar totes les làmines de la Comissió. Schünemann era musicòleg i va ser nomenat responsable de la realització de gravacions musicals en els camps de presoners. Ell utilitzava un fonògraf de la marca Edison per a les gravacions. Aquests fonògrafs guardaven els sons en làmines de cera. La tècnica per a guardar en làmines de cera era més senzilla i més fàcil de manejar que la tècnica dels discos. Per això, quan Schünemann es dirigia als camps de presoners, només necessitava l'ajuda d'un traductor.

Però a penes hi ha transcripció de cançons. Si es van perdre o no es van fer mai, això no ho sabem. “Crida l'atenció el poc que els investigadors que van treballar en els camps de presoners van crear en les seves àrees de coneixement”, assenyala el científic cultural Monique Scheer en el seu article sobre aquest tema publicat en 2010 (Captive Voices: Phonographic Recordings in the German and Austrian Prisoner-of-War Camps of World War I) D'aquestes gravacions musicals sol Schünemann va publicar la seva “Habilitació” –2. doctorat– 1923.

En els seus escrits, Schünemann va deixar constància que els presoners s'alegraven de sentir la seva veu i que a vegades els presoners també treballaven com a traductors i proposaven a altres companys cantar. El fonògraf d'Edison permetia canviar i escoltar l'agulla després de les gravacions. Per a dissuadir a aquest nou instrument, les gravacions dels reclusos eren moltes vegades immediatament escoltades. La participació en aquesta tasca implicava l'alliberament dels treballs forçats en el recinte. Els oferien cigarrets als quals no volien cantar. Les gravacions es realitzaven generalment a les sales habilitades per a això, amb la finalitat d'obtenir la millor qualitat sonora. A les habitacions hi havia estufes de carbó i vigilants que vigilaven als presoners.

Identitats i relacions de poder

En la major part dels batallons dels seus exèrcits, els soldats estaven classificats segons el seu origen. Quan els soldats presoners guardaven els seus uniformes, era evident que es tractava d'una classificació militar. A aquests presoners els van privar de tots els signes d'identitat que no eren ni militar ni ètnic. D'un dia per a un altre es van veure obligats a viure en la situació “multicultural” dels àmbits. Els soldats bascos es trobaven en la zona de Rottleberod (Sachsen-Anhalt), en l'època en la qual es van realitzar les gravacions. Els soldats que estaven presos en aquella zona van haver de treballar en la serradora.

Els cantants bascos de les gravacions eren soldats que portaven anys en una presó, o potser més. Encara no sabem si van sobreviure a la tragèdia, ni què van fer els supervivents al final de la guerra. Representaven a tots els soldats bascos que havien participat en la Gran Guerra, al mateix temps que persones lliures amb vida privada abans de la guerra.

Encara hi ha moltes preguntes sense contestar. Les recerques que es realitzin a partir d'ara serviran per a fer passos en el procés d'elaboració o aclariment de la memòria històrica dels bascos. D'altra banda, les gravacions haurien de tenir en compte la relació de poder entre els presos bascos i els experts alemanys, ja que en cas contrari corre el risc de repetir la fantasia de la situació egalitaria en la qual es van realitzar.