La història, Ambrose Bierc, la defineix com: “Un relat fals que relata en gran manera esdeveniments de poca importància, en la seva majoria inspirats per governants malvats i sobretot per soldats insensats”. Una altra cosa és que aquests successos de poca importància poden donar lloc a successos de major importància: per posar apocalíptic, per exemple, les guerres. Joseba Sarrionandia, per part seva, aporta a la Història una definició més adequada per a aquest text: “Text que es va escrivint una vegada i una altra per a ser esborrat i reescrit. La història acumula tot tipus d'arguments, si bé encara no sap el que vol demostrar”.

Aquesta forma d'entrada per a què, i per a dir que he estat en una exposició. Museu d’art contemporani de Barcelona. Nom: La passió segons Carol Rama. Ni Bach ni dos: Carol Rama. No et preocupis, continua llegint, és normal que no coneguis el seu nom. Ens avisen en la fulla de mà que es recull amb una entrada de 5 euros: el nom no apareix en cap història, ni en la denominada “història de les dones artistes”. Nascut a Torí en 1918 en una família d'industrials, el burgès, per tant, sense molta angoixa. No des del punt de vista econòmic: sense educació artística, la mort que va afectar l'obra dels inicis de Ram –el pare es va suïcidar amb la filla als 22 anys– i el tancament institucional –la mare va haver de ser ingressada en un psiquiàtric després de la mort del seu pare–. Va ser llavors quan va començar a pintar les aquarel·les que més criden l'atenció d'aquesta exposició: una dona fa merda, un penis humà entra en un ornitorrinc, un cos obre amb les mans la vulva, una serp surt d'un cul. La primera vegada que les va exhibir públicament va ser en 1945: El govern italià els va censurar per “lascivia”.

Però la trajectòria artística no es va quedar aquí. Com ha deixat escrit el comissari Paul, aka Beatriz, Preuat, l'obra de Rada pot considerar-se “un contra-arxiu de l'art del segle XX”. La censura d'aquella primera exposició es va concebre com un “advertiment”, això sí, una invitació a deixar de costat els motius figuratius. A les 50 va posar en marxa la “guerra abstracta”, en el si del grup Movimento per l’concreta, per a “limitar un cert ordre” i “excessiva llibertat” a la seva obra. A mitjan aquesta dècada, es va allunyar de les convencions geomètriques del grup que treballava l'art concret i va començar a experimentar amb nous materials, noves tècniques. Per exemple, en els anys 60, Rama es va acostar als artistes que treballaven l'experimentació lingüística, a la poesia visual de Novissimi, especialment a l'escriptor Edoardo Sanguineti. El propi Sanguineti havia realitzat en aquella època unes obres que es deien bricolatges, que naixien d'una mescla de diferents elements orgànics i inorgànics.

A partir de finals dels 60, les figures masculines del moviment art povera van adoptar l'escena artística italiana: Alighiero Boetti, Giuseppe Penone, Giulio Paolini, Mario Merz, Pi Pascali, Michelangelo Pistoletto. Carol Rama, una vegada més, es quedarà fora d'aquesta escena. Encara que els pneumàtics de cautxú apareixen amb freqüència en l'obra de l'època –el seu pare va tenir una fàbrica de bicicletes abans que s'enfonsés–. Però no sols: pròtesi dempeus i de pota, ulls de cristall, parpelles, pèl, pell, ungles, dents naturals, components elèctrics (fusibles, bateries), metges (xeringues). En els 70, els pneumàtics de cautxú s'utilitzaran de manera gairebé exclusiva, igual que un taxidermista treballa la pell.

En 1980, la comissària Llegeixi Vergine “va descobrir” l'obra de Rada: li va introduir algunes d'aquestes primeres aquarel·les en l'exposició col·lectiva L’altra metà dell’avanlaguardia 1910-1940. En el mateix es va recollir el treball d'un centenar de dones artistes. Aquest descobriment va detenir de nou el somriure de Ram. De dues maneres: li dona la declaració, però només com a dona. I només mostra les obres de la joventut, deixa en la foscor tota l'obra posterior. No obstant això, la creació no cessa: En els 90, pintarà les representacions dels animals malalts, les vaques boges de moda de llavors. També els va presentar com a autoretrats: “Jo soc la vaca boja”.

Reconeixement a Ram................ Va ser guardonat amb el Lleó d'Or en la biennal de Venècia, per la seva labor al llarg de set dècades. D'aquesta manera, es compleixen rigorosament tots els pronòstics que en el cas de Carol Rada es referien a Guerrila Girls: “Els avantatges de ser dona artista són que quan tinguis vuitanta anys el teu treball comença a destacar; que qualsevol cosa que facis serà classificada com a ‘femenina’; i que t'introduiran en les històries revisades de l'art”.

Paul B. Tornarem al text de Preuat, que els amics d'Elearaz han portat íntegrament al basc –i ben pensat, jo també podia portar aquí tot, en comptes de passar-ho amb uns altres–. A les exposicions “minoritàries” els veu un risc: que poden acabar com a simples notes dempeus dins del gran relat historiogràfic. Una mica així: “És veritat que l'art modern ho van fer sobretot els homes blancs del centre d'Europa, però no l'oblidis, també eren allí Sonia Terk, Liubov Popova, Claude Cahun, Dorothea Tanning… I a vegades, malgrat estar a l'ombra, van fer coses precioses”. D'altra banda, les exposicions minoritàries s'agrupen en dos grups: d'alguna manera “universalistes”, que serveixen per a arribar a l'universal, és a dir, que poden ser absorbides per la narració hegemònica. I les que utilitzen la lògica de la “política d'identitat”, que corren el risc de renaturalitzar les diferències, d'integrar-les com a mera anècdota en la gran història, corroborant la narració hegemònica.

El propi Preuat va visitar Rama amb el pretext de preparar l'exposició. Però en 2005 l'artista va començar a perdre la consciència en un procés ràpid. La història de l'art ha oblidat per complet a Carol Rama. Carol Ram ha perdut totalment la seva memòria. “La història de l'art és la història de la nostra pròpia amnèsia”, diu Preuat. I plantejant el dubte de si l'exposició pot ser una manera de reconstruir o d'endevinar la memòria de l'artista, o, per contra, el nostre intent formarà part d'aquest projecte genèric d'amnèsia. Quant a la definició de Sarrionandia, hi ha menys dubtes: En un moment en el qual la història està sent reescrita, en quin moment no està sent reimpresa?, per a enganyar-la, és a dir, la falca d'entrada, si no és més que la punta, cal aprofitar-la. Acabada la de Barcelona, tenim l'oportunitat en la Musée d’Art Moderne de París, del 3 d'abril al 12 de juliol.