Hi haurà més casos. No ha arribat molt. Encara que Siinio Puddre, ciutadà romà del segle II després de Crist, va viure prop de Cartago, conquistat des de temps enrere, on ara està la ciutat de Trípoli, no va voler utilitzar el llatí en un judici davant un jutge romà, el procònsol Claudio Máximo. L'acusat es va negar a utilitzar l'idioma en el qual se celebrava el judici, malgrat que ell, sense l'acusat, era l'acusador.

El rebuig va ser considerat pel contrapart i el jutge (i la posterior historiografia) com a prova de la brutalitat del noi i de la mala educació rebuda a casa. No fer llatí significa ser tímid en l'aprenentatge. El que no aprèn està lliurat a les males companyies, cerca a la companyia de delinqüents i putes.

L'acusat va fer un ús diligent d'aquests arguments. L'acusat, per part seva, utilitzava admirablement els coneixements de retòrica adquirits a Grècia, així com la llengua atenesa i romana. L'acusat es considerava un filòsof, encara que se'l coneix com a escriptor. El ruc d'or, que encara no ha estat escrit, és l'autor de l'única novel·la llatina que tenim intacta, Lucio Apuleio.

Apuleyo, en el trajecte de Cartago a Alexandria, es va detenir a la ciutat d'Oea, fatigat pel viatge, mig malalt, excitat per l'hivern. Allí es troba amb Sizinio Ponziano, un company més jove que va conèixer a Atenes. Aquest li va oferir la casa de la seva família per a instal·lar-se en ella. A casa de Ponciano van acollir a Apuleyo a la perfecció. A la casa vivien la mare viuda Emília Pudentila, d'entre 40 i 50 anys, i el germà menor de Ponziano, Sizinio Pudente.

A més de la cortesia, la invitació a quedar-se tenia un sentit desolat: El sogre de Pudentila (Sizinio Amiko) gestionava els efectes del seu fill mort en nom dels seus nets. Aquest vol que la vídua es casi amb un altre dels seus fills. Es tracta del veterà Sizinio Klaro. El pudddéril, pel bé dels seus fills, el va admetre al principi, però, en morir el seu sogre, es va negar. No obstant això, estava obsessionada amb la idea de tornar a casar-se, la qual cosa preocupava els seus fills.

Després d'un reeixit discurs del famós hoste en la basílica d'Oea, els principals personatges de la ciutat li van demanar que es quedés a viure a la ciutat. Pensant en això i embriagat per l'èxit, Ponciano va proposar a Apuleyo que es casés amb la seva mare. Es va penedir de l'oferta però tarda; la mare ja s'ha enamorat i tots dos es casaran amb tota la família en contra.

D'aquí a una mica, Ponziano va ser trobat mort a Cartago. Va ser allí, gràcies als contactes d'Apuleyo, per a exercir d'advocat. El seu fill petit, Pudor, el va acusar de fetillar al seu germà i a la seva mare a través de la màgia.

Apuleyo era innocent en el judici, i havia ordenat i publicat l'al·legat del seu defensa, orgullós de la seva habilitat en la retòrica. Com s'ha dit, molts anys més tard va publicar el Ruc d'Or, en el qual la màgia té un gran espai.

El que més em crida l'atenció d'aquesta història és l'actitud de Pudente, que tracta de parlar sol de cartagón, com si la força màgica del seu rival estigués en el propi idioma. El cas se'ns ha transmès en llatí i la innocència d'Apuleyo. Si Puddre hagués escrit la seva versió en el seu idioma, o si, molts anys després, en el Ruc d'Or, Apuleyo hagués fet el reconeixement, el de llegir en clau, no hi hauria –no el tindríem– res a fer.