Diverses dones m'han traslladat una crítica sobre l'excessiu protagonisme que tenen els temes del cos i del plaer en el ciberfeminismo. En una presentació en Pikara, un em va dir que la lluita per l'alliberament sexual està bé, però que per a ell la prioritat és la lluita contra la precarietat. El problema és que en les nostres xarxes socials la depilació, la menstruació o els articles sobre orgasmes tenen més eco que els contundents reportatges sobre la vulneració de drets de les treballadores de llar o sobre el dret a l'habitatge.

Més que parlar de violacions violentes dels drets humans, podem jutjar que en xarxes i mitjans de comunicació feministes els que busquen continguts àgils i atractius són els cholines. Però no podem oblidar que internet és una via de fuita per a desconnectar de la “realitat” i que els continguts més fàcils de llegir en les pauses i temps d'oci, més encara si estan relacionats amb la nostra experiència, són els que més cliquem.

Entenc el ciberfeminismo més que un corrent, com un recurs, com a complement al que fem en altres àmbits de la vida quotidiana (al carrer, en la família, en el gaztetxe, en el treball o en el centre d'estudis) per a la despatralización de la societat. El concepte de “activisme des del sofà” s'utilitza habitualment per a criticar la tendència de sentir-nos profundament compromesos socialment per la signatura de peticions de Change o Avaaz i per compartir continguts a favor dels drets humans en Facebook. En el cas del feminisme, crec que la majoria de les persones que ens veiem en les xarxes socials també fem una gran feina al carrer. Però al mateix temps em preocupa un dels perills que Internet es converteixi en el nostre principal centre de militància: l'efecte d'aquest toc de diversió, en paraules d'Andrea Momoitio: Feminisme hedónico.

Riure amb els vídeos d'Irantzu Varela o Alicia Murillo i compartir les xarxes socials és una pràctica feminista, però si aquesta és la nostra única o principal aportació, caldrà preguntar-se a nosaltres mateixos quina és la seva efectivitat. Quin impacte té per a les dones que viuen fora de la nostra bombolla compartir en les xarxes cartells com “Jo estimo al meu paraigua” o “Tu no soc jo”? Nosaltres mateixes, les noies blanques de classe mitjana, ens sentirem molt orgulloses, modernes i lliures, però això què influeix en la vida d'una treballadora domèstica immigrant, d'un pres que sofreix assetjament sexual o d'una cuidadora que s'ha quedat sense subvencions per la retallada de la Llei de Dependència, en la seva sexualitat, en els seus models amorosos?

“El personal és també el polític”, és el lema de Kate Millet, un dels principals mantres feministes. Però estic impacient per saber si en els últims temps aquesta idea s'ha perdut. La intenció de Millet era la de polititzar les discriminacions i agressions contra les dones. És a dir, que la violència masclista no és un problema privat que cal patir en secret, sinó una conseqüència d'una determinada estructura social. Però no confonguem el “personal”, el “individual” i el “egocèntric”; si els meus desitjos i preocupacions són l'eix, tendiré a evitar els problemes relacionats amb el sexisme que jo no he viscut. Mantinguem una perspectiva àmplia, estudiem si els temes que abordem són mostra de les prioritats de les dones i recordem que l'apoderament col·lectiu de les dones ha de ser solidari. En cas contrari, en la versió postmoderna 2.0 (també he escoltat el concepte de feminisme hipster): la dona blanca, ciutadana i de classe mitjana estem en el centre, i a partir de la nostra realitat privilegiada marquem la direcció del feminisme.