Per què Orient Pròxim?

Sempre m'han atret el conflicte entre Israel i els palestins, l'islam, l'islamisme, els moviments polítics i religiosos d'Orient Mitjà... Les minories variades enriqueixen enormement la comarca. En acabar la carrera, vaig començar a treballar amb una agència de notícies palestina, i després de viure allí, em vaig adonar que aquest conflicte no es podia analitzar de forma aïllada, que necessitava una visió més completa. Per això vaig començar a moure'm com a freelance a altres països. El que espera no té res a fer. Ningú t'oferirà un sou d'un mes i una corresponsalia amb un traductor o un càmera. És més, la figura del reporter està desapareixent.

Són notícia els conflictes a Orient Pròxim o Orient Pròxim?

Els conflictes venen més que la pau o la calma. El periodista Xavier Aldekoa no en va diu que la figura del corresponsal de guerra ja està estesa, però que no hi ha periodistes de pau. En les notícies també hi ha un mercat, tots sabem el que embeni i el que no. Sé que si a alguns mitjans se'ls proposés escriure des d'alguns llocs no em respondran, però quan sàpiga que cobriré l'última hora o una guerra, els tindré damunt. Per això és difícil renunciar a Breaking News. No pots mossegar la mà que et dona menjar. La clau està a buscar l'equilibri. Si he treballat molt en el Breaking News, sempre em prenc el temps d'anar a altres llocs a escriure reportatges, encara que sé que perdré diners. Nosaltres moltes vegades vam mostrar molotofas, pedres, bombes, míssils... però quan la tempesta es calma, quin és el dia a dia d'aquests països? Encara que per a mi és molt més interessant i enriquidor, no hi ha interès a explicar-ho. Això ens allunya de la realitat, però la crisi ha fet que la diferència entre el necessari i l'important sigui...
S'han convertit els periodistes en titelles del sistema?

Quan arribem a un mateix lloc de sobte a un centenar de periodistes, és difícil pensar en una altra cosa. És normal que vulguin comptar al matí següent el que han bombardejat a la nit, però a vegades sembla que ens porten. Som massa influents l'u per a l'altre. Tots estem movent a la BBC, a Al Jazeera i a determinats periodistes. Les agendes polítiques dels grans mitjans marquen el ritme. Qui va decidir que la notícia del juliol passat anava a ser Gaza i no Síria? Més civils van morir a Síria que a Gaza. És cert que els periodistes ens fiquem més fàcilment a Gaza que a Síria, però aquí hi ha un interès, que és l'Afganistan.
Interessos, quina és la funció d'un periodista com tu?
Abans creia més en la funció pedagògica. Ara no sé si ens correspon fer pedagogia. Estem per a denunciar el que ens passa, la qual cosa hem vist. Els nostres són els ulls dels quals no poden ser allí. M'agradaria que la meva mare o la quadrilla de Mondragón entenguessin a través de les meves cròniques el que està passant, que m'enfurís com m'he enfurit a mi. Estem per a despertar consciències. Per això tinc por que la gent no entengui el que estic comptant. Sobre la necessitat de comptar l'última hora, moltes vegades no tenim espai per a fer un seguiment del fil i contextualitzar-lo. Així, en un vídeo, prefereixo intentar reflectir la realitat a través de l'experiència d'una persona. La gent es queda amb això, no amb el nombre de morts d'última hora.

Entre el blanc i el negre, com estem entre l'empatia i la falta d'empatia?

L'empatia és imprescindible per al periodista. A Gaza, arribo a casa i he plorat molt. No obstant això, els periodistes internacionals, i Occident en general, estem convençuts que no ens pot passar a nosaltres quan empatitzem amb la injustícia. Ai, pobres, és inacceptable, però a nosaltres no ens passarà!”. Les matances i la violència ens semblen coses llunyanes, pertanyem a una terra que està fora de perill per sempre. Però l'any passat els refugiats sirians que ens trobem a Lampedusa també ens deien el mateix: “Crèiem que el que passava en Palestina a nosaltres no ens podia passar, que estàvem fora de perill a Damasc, que vivíem bé”. Acabaven d'arribar amb quatre fills en una pastera, sense res. Per això dic que la veritable empatia s'aconsegueix ficant-la en la pell d'un igual, i que per a això has de creure que també a tu et pot passar. Quan ho aconsegueixes, et poses la pell de gallina.

Sempre apareixen els conflictes blanc i negre. On està el gris?

Moltes vegades no buscarem històries, sinó a buscar als que ens diguin això o allò. El més fàcil és contar la història que portes abans. Però el periodisme que crec és obrir els ulls del cap i donar a conèixer el que la gent vol explicar-te. Quan baixem a simplificacions a l'altura dels nostres prejudicis ens tornem perillosos. Si volem històries senzilles que la gent pugui entendre, què és el més fàcil? Exposició de dos bàndols. Però les realitats locals són molt més complexes, en Palestina no totes són d'Hamas o de Fatah. Què passa amb Mahmoud Abbas? En l'àmbit internacional brilla un líder especial, però en Palestina ningú creu en el seu discurs. El mateix amb els tractats d'amistat entre Hamàs i Fatah. Nosaltres, des d'Occident, diem “alegria als carrers de Gaza”, però ens posem a parlar amb la gent i ningú es creu. La realitat està molt lluny de les notícies i imatges que arriben de les agències.

Per què ens obstinem a mirar l'Est des de les ulleres de l'Oest?

Per a entendre Orient Pròxim has de conviure amb ells, conèixer el seu dia a dia, ser amos dels seus codis socials i culturals, i sobretot, estar disposat a deixar-se portar pels prejudicis i aprendre de zero. No obstant això, és molt difícil evitar els nostres filtres. A mi m'ha ajudat molt treballar amb periodistes locals. Viuen el que està passant, tenen un coneixement rigorós de la situació i de la societat, saben en tot moment com actuar i com caminar... Per exemple, per a un periodista és imprescindible saber com dirigir-se a la gent. Poc després d'arribar, em va tocar entrevistar un home molt islamista, i quan li vaig tendir la mà, va retrocedir i me la va negar. Per sort, no s'ho va prendre malament, però va ser el meu error: havia de saber que no puc donar una encaixada a una persona així. En aquest sentit, em costa més acostar-me als homes. Amb les dones tot és més fàcil. Les dones d'Orient Mitjà em semblen molt fortes, són el paradigma de la dignitat. Són realment els que dirigeixen a la família. El paper que tenen en la societat és molt més actiu del que pensem. Em semblen més feministes que moltes de les dones que aquí considerem feministes. Sortir de casa, agafar el metre, fer les compres, anar al treball... és una lluita diària que porten amb dignitat.

En les lluites quotidianes, què són els periodistes, quina trava o quina arma cal utilitzar?

Una nosa per a uns i una arma que cal aprofitar per a uns altres. En Palestina, i en la majoria dels països d'Orient Mitjà en general, la gent t'obre les portes de la seva casa, et compta la seva realitat sense rebozos. Els palestins saben que han de recórrer a periodistes internacionals per a fer front a l'agenda i el discurs d'Israel, que estan molt arrelats. Moltes vegades els trobem desesperats, convençuts que comptar no serveix per a res, però no podem començar a vendre fum. Nosaltres no podem canviar res, no venim a ajudar a ningú, sinó a comptar la realitat. D'altra banda, en alguns llocs, el treball de periodista està molt controlat. Quan vaig estar per última vegada a Gaza, tant Israel com Hamàs ens controlaven. No obstant això, a Orient Mitjà, les traves burocràtiques són més grans que les traves polítiques. Per exemple, a Egipte, després del cop d'estat, la situació s'ha tornat molt complicada per als periodistes. No pots treure gairebé cap cambra al carrer, si et veus agafar apunts en un quadern et paren, la burocràcia per a aconseguir la targeta de premsa pot durar sis mesos i si t'enxampes sense la targeta de premsa pots tenir problemes. Els comptes varien molt segons el país i el moment, i convé saber quines són les regles de joc cada vegada.

Mentre estàvem parlant d'Egipte, què ha quedat d'aquella primavera àrab?

Res. És més, no hauríem d'anomenar-la "primavera àrab". Estem en ple hivern, la volta dels règims militars i les explosions de les guerres civils són les grans protagonistes. Igual és Tunísia la petita illa que se salva, però també estan de tornada les velles guineus de Ben Alí. Hem estat molt naifas. Va ser un gran error pensar que es tractava d'una revolució que només estava en mans de la ciutadania. Vam creure que no hi havia un altre interès, que el poder de la ciutadania aconseguiria desmantellar tot el sistema. Mira ara... Alguna cosa semblança ocorre amb el paper que van jugar les xarxes socials en la revolució. És veritat que van ser una eina important, però els emprenedors que estaven en ella havien estat fora, els que sabien anglès, els d'occident. No representaven al cent per cent a la munió. A Egipte no tots tenen accés a internet.

Se solucionarà alguna vegada el conflicte entre Israel i Palestina?

Soc molt escèptic. El periodista Eugenio García Gascón afirma que es tracta d'un conflicte que es pot solucionar en dos minuts amb un Israel totalment aïllat. Però hi ha voluntat per a això? Avui dia, quan els israelians s'asseuen en la taula saben que no tenen res a perdre, que no es parlarà del fons de l'assumpte i, per tant, no els importa res. Estic convençut que la situació empitjora cada any. Quina és la fi que això pot tenir? El que se sent és que Gaza podria quedar en mans d'Egipte, que la conquesta de Cisjordània no es detindria, que deixaria als palestins de Cisjordània en la zona A, i tota la resta quedaria en mans d'Israel. Així, la pressió demogràfica obligaria els palestins a desplaçar-se a Jordània i a altres països, mentre que els palestins perdrien terreny. Aquest és l'objectiu final d'Israel i el temps també està de la seva part, no té pressa, no té gens de pressa.
Quan hi ha guerres, duraran els mites dels periodistes de guerra?
Des que estic treballant he desmitificat el treball dels periodistes de guerra. És cert que si vas a una guerra has d'anar amb compte, però no em sembla just el tractament heroic que es dona a alguns periodistes. Aquí ningú és suïcida, tots prenem les nostres mesures. Nosaltres també hem de desmitificar la nostra figura i dir que farem el nostre treball. Estem per a contar el que passa, no per a ser protagonistes. Si tens una bona xarxa de contactes, tot és més fàcil del que esperes. Per això és important sortir del remolí de les guerres i tornar als llocs. No és necessari que vagi sempre on hi ha foc. Una inversió pot ser visitar a qui està fora del focupación de l'actualitat. Cal treballar les xarxes de contacte, estar amb la gent, prendre el pols a la teva vista... Mai saps quan i com tornaràs, i si no tens una imatge actualitzada de la realitat, totes les teves anàlisis poden ser erronis. Això, per exemple, està lluny del mite, però és fonamental en la nostra professió.

És un mite poder organitzar una agenda per a un periodista freelance internacional?

Jo no tinc agenda. Com a màxim puc fer plans per a dins de quinze dies. Intento treure un parell de reportatges cada setmana, i si seguiré una notícia més potent d'última hora m'agrada començar amb uns mínims organitzats. Això em dona una gran llibertat, perquè considero un privilegi poder viure del treball que he fet, perquè puc decidir a on anar, però, d'altra banda, aquí estan els vincles. És bell poder anar a un lloc que t'agradi de veritat durant una setmana, o prendre't dues setmanes per a fer un curs intensiu en àrab, però és tan inestable el treball de volatilitat que és difícil mantenir un equilibri emocional en tot moment. De totes maneres, m'agradaria seguir així durant uns anys, perquè sé que en el futur no tornaré a la meva vida actual. Sé que com a persona, com a dona i com a periodista aniran canviant les meves prioritats. Sé que no vull caminar així tota la vida, però de moment estic content.