La democràcia no és una manera de triar governants, és el poder del poble. La sobirania no és condició suficient per a construir la democràcia, però sí que és necessària. Si el procés electoral més transparent i clar del món no té darrere a un país sobirà, no estem davant una democràcia.

A Europa, la majoria dels estats fa temps que han perdut una part important del poder a favor de la Unió Europea (UE) no democràtica. Un exemple extrem d'aquesta realitat és que Grècia ha tingut molt pocs graus d'autonomia per a dissenyar i posar en marxa les seves polítiques socioeconòmiques, des que la troica va segrestar la seva sobirania. Les conseqüències socials han estat com una guerra.

En aquest context, el principal tema a debat en les eleccions gregues no ha estat l'eix esquerra-dreta, sinó el de la sobirania. La majoria dels partits socialdemòcrates, conservadors, liberals i verds de la Unió Europea s'han endinsat en les polítiques públiques i la ideologia en una direcció de convergència en les tres últimes dècades, així han definit el políticament correcte i el que no. Amb els matisos de cada cas, podem definir la ideologia i la praxi com un centre progressista: la defensa pseudouniversal dels drets humans i de la llibertat d'expressió (negada per als enemics); la defensa cosmètica dels drets de les dones; la defensa dels drets de les minories sexuals; l'actitud estètica estàtica estèril contra el racisme; i la identificació de la democràcia com a metodologia (buidada de sobirania); per això, aquest centre progressista no promou l'imperialisme en les relacions internacionals en l'economia dels Estats units.

Les alternatives al pensament únic que s'ha intentat imposar a la Unió Europea han vingut de partits d'extrema dreta, posant el soberanisme en el centre del debat. Mentrestant, l'esquerra burgestuada, embussada en el discurs de la conveniència política, no ha sabut o no ha volgut plantejar alternatives serioses. Per contra, a Grècia, Syriza ha construït un discurs eficaç, subratllant la necessitat de recuperar la sobirania i la democràcia per a poder fer polítiques d'esquerres.

Els grecs han optat per la democràcia, i ara és Syriza, amb l'ajuda del partit sobiranista de la dreta, el que té la responsabilitat de posar-la en camí. Qualsevol que seguís la política del Parlament grec podria haver previst aquesta coalició, a pesar que gran part de l'esquerra postmaterialista s'ha quedat fora de joc. En diferents llocs del món els sobiranistes d'esquerres i dretes comparteixen uns mínims per a protegir-se de la intervenció exterior i assegurar el dret a decidir del país. Per això, igual que en política internacional s'ha fet contra l'imperialisme dels Estats Units, ara s'ha optat per la victòria de Syriza (com així ho va expressar Marini Le Pen).

El Govern grec no tindrà una tasca fàcil. Ni la troica ni els governants de la UE valoraran amb bons ulls l'intent de recuperació de la sobirania. D'altra banda, el Govern haurà de reformar profundament l'Estat en diferents àmbits i respondre a les necessitats urgents que hi ha en la societat, però la sobirania i la democràcia no han de ser reconstruïdes només des de les institucions. Cada vegada que l'esquerra arriba al poder sofreix fortes pressions des de l'estranger i des de la dreta, per a fer front a les mateixes serà imprescindible la mobilització de la societat grega per a tibar el govern per una agenda sobiranista d'esquerres.