"Si hi ha hagut algun mort en les revoltes que s'han produït a Xile, els ha posat el poble. El nostre territori, Araukania, no és una excepció. Hem hagut de sofrir els atacs de les polítiques d'Estat equivocades i les conseqüències”, ha dit l'historiador i compositor xilè Iván Fernández. “Tenim molts fets històrics guardats per un silenci absolut, perquè són absolutament vergonyosos. Pocs coneixen els successos de 1934, per la qual cosa són pocs els que saben que a la província de Malleco, quan es van rebel·lar contra els abusos dels seus senyors, van matar a uns 200 llauradors i maputxes. Cantata a Ranquil és contar una història mai contada”. A principis de 2015 ha presentat a Catalunya i Bilbao, acompanyat pel grup de música Inchi iñi mapu –“Lurra gara”, mapudungunez – que dirigeix. El grup ha estat creat per l'associació cultural del mateix nom nascuda l'any 2000 i està format per set joves de “gran talent”, dos d'ells maputxe.

Dos són els treballs que ha realitzat Fernández per a crear la cantata: indagar en la memòria històrica i reconstruir el relat dels fets a partir de les dades aportades per aquesta, utilitzant elements artístics. Els resultats de la recerca són molt valuosos: entre altres coses, va aconseguir entrevistar a les dues últimes persones que van sobreviure a la massacre, que ja tenen més de 90 anys, i al fill d'un rebel, avui professor d'Història. A través d'aquests testimoniatges i gràcies a la informació proporcionada pels successors d'altres víctimes, va poder precisar que el número de morts va ser de 214, per exemple: “Al meu entendre, tot aquest treball és imaginar la veritat; no sé escriure coses que no sento; tinc com a punt de partida les que viu, la inspiració… I aquesta matança és un tema molt fort. En l'última fase de la recerca, fa dos anys, em vaig acostar al lloc on es van produir els fets. Mentre era allí, enmig de la tempesta, vaig intentar endevinar el viatge que els detinguts van haver de fer fins al jutjat; el record em va deixar emocionat: cada vegada que toco la cantata em passa el mateix”.

Malgrat ser un gènere creat en el segle XVII, la cantata XX.enean va reaparèixer a Sud-amèrica amb l'objectiu de fer front als problemes socials i polítics. Són famosos Cantata de Santa María d'Iquique de Luis Advis –representada per Quilapayun– i El cant per a una llavor, Cantata dels drets humans d'Alejandro Guarello o Rosa dels vents d'Inti Illimani. Pel mateix camí ens arriba Cantata a Ranquil, escrita i composta per Ivan Fernández: “L'Araucanía no ha estat mai dominada. Els seus habitants van lluitar contra els invasors durant 300 anys. No és, per tant, un tema de poca importància. Tenim aquesta cultura i història de la reivindicació i l'he reflectit en cançons. La introducció al treball està pendent de contextualitzar els fets. Després, l'aspecte musical i la declamació del succeït en el comú Lonquimay, en la Serralada”.

Un poble que demana respecte

Encara que viu en Temuco, la capital d'Araukania –en l'IX Congrés de Xile. La regió, formada per les províncies de Cautin i Malleco, en el centre de Wallmapu, neix al sud de Fernández, a diversos quilòmetres de Port Montt: “Porto set anys investigant la massacre de Pampa Irigoin que es va produir al març de 1969. Vull que les persones que ho van viure comparteixin l'experiència, treguin les seves conclusions i facin les seves aportacions. Avui, com abans, la pobresa, la falta d'oportunitats o l'acumulació de gent en un espai molt reduït –cinc o sis famílies per hectàrea de maputxes– és l'origen dels problemes”. Segons Fernández, de cara a la situació actual, els pobles d'origen estan “en un moment de reivindicació i d'alleujament de la pobresa”: “La fam no pensa, no serveix per a desenvolupar teories; la fam no és més que desesperació i angoixa. Hem de ser solidaris. El nostre territori és beneït per la provisió; és bell i té la tebiesa de la gent; els pobles originaris són honestos, reclamen els seus legítims drets, no fan una altra cosa que viure amb dignitat, tenir el respecte que mereix la seva personalitat”.

Coneix el sofriment i l'exili provocat per la dictadura del general Pinochet i assegura que l'Estat té mitjans suficients per a canviar la situació. “Hem de reconèixer la labor de l'intendent que tenim avui dia, el maputxe original Francisco Huenchumilla (Democràcia Cristiana) ha aconseguit situar el cas maputxe en l'agenda política de Xile. Els polítics s'aferren a la bandera de la justícia social quan arriben les eleccions, però una vegada triat, s'obliden de l'assumpte. Per part seva, l'actual Govern regional continua tractant de buscar solucions al cas maputxe, situant el tema entre les tasques de l'Estat. Miri, per exemple, quin ha fet perquè els pobles d'origen tinguin els seus representants en el Parlament. Seria un punt de partida per a poder resoldre conflictes”.

Després de les campanyes militars de l'Argentina i Xile a la fi del segle XIX per a apropiar-se de terres maputxe, l'antic Wallmapu es va reduir a 500.000 hectàrees, organitzades en comunitats imposades pels xilens. De sud a nord, aquestes comunitats es troben disperses en la zona entre les ciutats de Valdivia i Concepción i el centre de la comarca és Temuco. Avui segueix en el centre del conflicte, com fa 81 anys, el procés de colonització de les terres conquistades durant la guerra, que va deixar sense lloc als maputxes. “En un vers de la cançó dic: ‘En terra bona vaig viure, però sense cap pertinença, la mà de l'escrivà em va atropellar la consciència’; molts escrivans van crear arguments jurídics per a afavorir l'expropiació. En tots els llocs del món, la generositat del pobre dona menjar a l'ambició del ric: mantenint les mancances de l'altre, tenen la situació sota control”.

Als eterns enemics dels maputxes, els latifundistes, l'Estat, s'han sumat en les últimes dècades altres empreses explotadores de boscos i hidroelèctriques com Endesa, per exemple: enemics de gran grandària que són de gran ajuda per a aconseguir la posició que l'Estat xilè vol en l'economia mundial: “És un altre aspecte del problema. A pesar que les empreses explotadores de boscos han intentat netejar la seva imatge, el capitalisme és salvatge i maliciós. No soc contrari al capitalisme, aposto pel capitalisme solidari i cooperatiu. Aquest capitalisme que destrueix tot el que no és seu no és meu. És sorprenent la situació que sofreixen dia a dia els pobles d'origen, com Araukania o Pasqua, una agressió constant contra ells. Jo he volgut reflectir el conflicte en favor de l'autodeterminació dels indígenes i de les solucions per a erradicar les mancances fonamentals”.