Fa fred a l'aula. Molts nens porten capells de llana i treballen sobre l'alfabet que pocs podrien identificar en el món. És difícil imaginar que ens trobem en una regió del sud del Mediterrani. A les muntanyes de Líbia, no obstant això, tenim la imatge típica de l'hivern.

“Oferim tres hores setmanals d'Amazigia, entre 1° i 4° curs”, explica a Argia Said Azabi, director de l'escola de Mezzo. Mezzo és un barri de la localitat de Jadu, en la serralada de Nafusa, al nord-est de Líbia.

Encara que són més coneguts pels seus noms, l'Amazigha és un poble natal del nord d'Àfrica. S'estenen des de la costa marroquina fins a Egipte i tenen el mateix idioma que parlen els tuaregs dins del Sàhara. Molts diuen que és un miracle que aquest país continuï viu fins avui; des que els àrabs van arribar a aquestes terres en el segle VI, els amazigh han hagut de fer front a un violent procés d'assimilació. A Líbia s'estima que representen el 10% de la població total del país.

“Les primeres classes d'Amazigea les impartim en 2011, en aquestes muntanyes, quan la guerra encara durava (Començar el dia a les muntanyes dels homes lliures, Argia, 2.290. CNN. )”, ha recordat Azabi, que els nens han sortit al pati. “Adfel, adfel!”, van cridar els nens: “Neu!”.

En paraules del director, el material que utilitzen i l'equip de professors s'han aconseguit gràcies a una "gran quantitat de voluntaris". Però no ha estat fàcil. En 1973, amb motiu de la “revolució cultural” de Muammar Gaddafi, es van prohibir totes les altres coses que no s'ajustaven al seu Llibre Verd i, en moltes ocasions, es van destruir. Gaddafi deia que les Amazigh eren d'origen àrab i que la seva llengua era el dialecte pur. El mandatari va prohibir tota expressió lingüística i cultural d'aquest poble.

“Sortim de les cendres i estem en ple esforç per a recuperar el temps perdut”, diu Madghis Buzakhar. Buzakhar, pres polític, és un dels autors de llibres escolars. Malgrat viure a Trípoli, es tracta d'un jove de 33 anys, natural de la localitat de Jefren, fill de Nafusa. Sens dubte, la serralada és la principal zona dels amazigh a Líbia, però no l'única. L'altre és el poble de Zwara, a la frontera amb Tunísia, en la costa del país. Allí, la majoria de les activitats culturals es realitzen en la seu de la ràdio. Avui han acudit 15 professors amb l'objectiu de conèixer el nou material dels cursos 4 i 5.

“A pesar que la majoria de nosaltres tenim la llengua materna amazigera, no comencem a escriure fins al 2011. El Tifinag, el nostre alfabet, va estar prohibit al comandament de Gaddafi”, explica Noha Alasi, participant del seminari.

“Gràcies a Internet vaig aprendre a escriure en aquella època”, ha afegit la jove de 24 anys. “Tots els que som aquí ho aconseguim”.

Fátwa Halib, asseguda al seu costat, està d'acord. El màxim responsable de l'avaluació del professorat ha explicat a Argia els detalls del repte: “Tenim 60 professors per a 26 escoles de Zwara, però no és suficient”, es lamenta el voluntari de 33 anys. “D'una banda, la falta de formació dels voluntaris genera un buit; per un altre, no tenim plans a llarg termini”.

El professor d'art Najib Sasi és també conseller d'Educació per a l'ensenyament de l'Amazigera en el Ministeri d'Educació. En la seva opinió, les qüestions logístiques no són l'únic obstacle.

“Fa segles que hem de fer front a una mentalitat basada en l'arabisme i no podem oblidar la complicada situació del país”, ha afirmat Sasi des de la seva oficina de Zwara.

La situació a Líbia és realment complicada. Hi ha dos governs: un Trípoli i un altre a la ciutat de Tobruk, a la frontera amb Egipte. Cadascun d'ells té un exèrcit d'onze milícies que s'enfronten en tot el país. Bàsicament estem parlant de la guerra civil.

“L'experiència dels bascos”

“Com dimonis podem avançar en aquesta situació?”, es lamenta Hafed Fatis. El zwaratí, de 48 anys, va ser present a Euskal Herria en 2013, gràcies a la invitació de l'associació Garabide. En el curs de tres mesos, Amazigha va tenir l'oportunitat de conèixer, al costat d'altres membres de les cultures minoritzades, els passos donats en la normalització del basc.“Érem catorze en el grup: kurds, aimarcas, ketxus… Va ser una gran oportunitat per a nosaltres conèixer l'experiència dels bascos”, ha subratllat l'emprenedor. Fatis treballa en la implantació de l'après al País Basc a la seva regió de Líbia. Diu que és “difícil”: “Molts d'aquí volen resultats immediats, però vaig aprendre dels bascos que la normalització total d'una llengua minoritzada és un projecte a llarg termini”.

Els alumnes de 3r de Mezzo són massa joves per a recordar les terribles dècades de les prohibicions. És més, alguns d'ells no vivien a Líbia abans de 2011. Per exemple, Talia, que té nou anys, va arribar de Sudan després de la fi de la guerra. No obstant això, en l'actualitat parla d'Amazigi tan bé com els seus companys de classe. La raó és evident. “La meva casa és aquí, Jadun. Jo també soc libi”, diu la nena, abans d'acabar l'última escola d'Amazigera de la setmana.