Procés de pau: No es necessiten més exemples del boicot del pp, la llista és llarga i segueix basada en la venjança i en la sobirania plena del vencedor. Avui dia, d'aquí no es pot esperar res més que un canvi de Govern a Espanya. La resposta pública a la mateixa no pot ser una altra que la mobilització social i la denúncia. El lehendakari Urkullu ja ho ha dit en més d'una ocasió, però no ha passat de la mà dura a aquesta postura de Madrid. Ni ell ni el PNB, la falta de resposta –tampoc tèbia– a la xarxa contra advocats, és una de les últimes manifestacions d'això, però són moltes més. Aquesta actitud contrasta amb la fermesa que té davant els presos o davant els “fatxes de l'esquerra abertzale”.

PNB, EH Bildu i Geroa Bai manifesten amb claredat la necessitat d'impulsar el procés de pau i el diàleg en el marc dels principals partits bascos. I ho estan fent. Però hi ha obstacles: Per al PNB no sembla fàcil donar suport a la seva política diària en el pacte amb el PSE i avançar en el procés de pau amb EH Bildu.

Una de les claus és com es pot atreure al procés de pau el marc social entorn del PSE i Podem, si això és possible defensant o no les polítiques que cadascun té en el dia a dia. Hauria de ser-ho.

Han passat tres anys des que ETA abandonés l'activitat armada, impulsat pel seu àmbit civil i conscient que la seva activitat no tenia futur. Però, com és lògic, sense renunciar al seu passat. El camí fins ara s'ha basat fonamentalment en la seva decisió unilateral. Però no és suficient i, per tant, fins quan seguirà ETA sense fer més passos? Per a això, no té moltes eines grans: desarmament, definir la seva pròpia naturalesa de futur (fer la dissolució com a eina o com l'IRA, sense desaparèixer) i lectura del passat.

L'esquerra abertzale i ETA estan obligats a fer més passos, la majoria del seu àmbit civil està més lluny que ells tant en la crítica del passat com en els passos que es poden donar. A aquest marc, fonamentalment, li importa que els presos i fugits tornin a casa amb dignitat; que el final sigui ordenat, no basat en la lògica dels perdedors i vencedors. La desaparició d'ETA o no i el lliurament de les armes no són determinants en aquesta percepció.

La dels presos es troba ara en primera línia de l'agenda, però de moment bloquejada. La qüestió és què se'ls demana als presos: Exigir la ruptura de l'EPPK és il·legítim i ineficaç si els presos volen organitzar-ho així; pressionar injustament als reclusos que volen seguir un camí fora de l'EPPK. Tots són madurs i cal deixar-los fer aquest camí sols, sense afegir els obstacles externs a la pressió que suposa el fet de ser presoners en les decisions.

Dir que són presoners d'ETA i dir que han d'alliberar-se d'ella és una manipulació. Són presos d'Espanya i els beneficis de cadascun d'ells estan en mans del Govern de Madrid, tret que els reclusos sol·licitin beneficis. I ho estan fent. La pregunta principal és: què se li demana al pres perquè pugui aprofitar els beneficis de la llei? La llei esmenta l'allunyament d'ETA, l'abandó de la lluita armada, les indemnitzacions, la petició de perdó, la col·laboració amb les forces de seguretat… però el Govern i els jutges no han demanat totes elles a totes les persones que han rebut el tercer grau o la llibertat en nom de l'article 100.2 del Codi Penal, i són moltes (Galindo, Vera, resta de guàrdies civils del GAL, presos malalts d'ETA…). És més voluntat que la llei.

El Govern Basc està obstinat en la lectura crítica del passat, però hauria de precisar quina és la seva petició concreta als presos i preses, com es concreta el reconeixement del mal injust causat. Si això és reconèixer que han estat equivocats en el passat, que el seu camí no ha tingut sentit i que han renunciat a la seva trajectòria política i militant, de moment està festa. Això és el que ha deixat clar l'EPPK en el seu últim comunicat. La pau i la convivència no poden construir-se per decret de llei, i la crítica al passat l'assenten les reflexions i visions del moment. El passat no es pot veure igual al novembre de 2011, al gener de 2015 o en 2020. Es tracta d'un procés en el qual les mirades enrere també es desenvoluparan.