Bernard ‘Willem’ Holtrop, veterà dibuixant de 73 anys, un dels fundadors del setmanari satíric Charlie Hebdo, es va mostrar agre en el transcurs dels actes de protesta que s'estaven organitzant a París, en els quals molts nous amics que havien sortit de la massacre, enemics de tota la vida, li donaven nàusees. Va acabar, no obstant això, acceptant: “Si es manifesten per la llibertat d'expressió, siguin benvinguts, per descomptat”.

Però els principals líders mundials, acostats a París el passat 11 de gener, no es van unir a cridar per la llibertat d'expressió. Després de la massacre dels treballadors i responsables del Setmanari desvergonyit, el mateix grup gihadista va segrestar un comerç d'ultramarins que ven aliments d'ús jueu i va matar a quatre clients d'aquesta religió. Des de llavors, almenys, eren dibuixos.

Als països que manen es van passejar als precursors de la manifestació més multitudinària que París hagi conegut, fins i tot els que han estat censurats, castigats, empresonats o fins i tot assassinats per periodistes de diferents colors polítics. És inútil esmentar un nom per a oblidar als altres, igual que Ocupy Wall Street molts altres han assenyalat els foscos mèrits que molts dels quals François Hollande es va emportar del braç en defensa de la llibertat de premsa i expressió.

Noam Chomsky escriu amb prudència: “We llauri all... fill in the blank” (Tots som... omple el buit). Compara l'atac contra Charlie Hebdo amb el qual l'OTAN va bombardejar la televisió sèrbia a Belgrad el 24 d'abril de 1999.

L'explosió d'aquest míssil, que va fer mudar als serbis de ràdio i televisió, va posar fi a la vida de 16 persones. L'OTAN va justificar l'atac en considerar que era necessari perquè Milosevic s'enfonsés en la mar. El portaveu Kennet Bacon va dir: “La televisió sèrbia forma part de la maquinària assassina de Milosevic, com és l'exèrcit”. Era, doncs, legítim atacar-la.

El mateix que van pensar els caps d'Al-Qaeda de Iemen o amb la seva ajuda els gihadistes francesos que van preparar les dues matances de París, colpejant en un termini de dos dies dos de les preses que ells consideren estratègiques: la comunitat jueva i la revista condemnada per burlar-se de les imatges que són sagrades per als musulmans.

Amedi Coulibaly, una activista que va morir i es va fortificar quatre clients d'Hyper Casher, ha explicat la lògica de la guerra en tota la seva cruesa en el vídeo que va deixar gravat: “Feu el paper de víctima com si no comprenguéssiu el que passa, mentre que la vostra coalició, vosaltres mateixos marxeu al capdavant, bombardejant contínuament, donant mort a gudaris i civils... Vostès han de decidir què passarà en el món?”. Els artistes i treballadors de Charlie Hebdo i els quatre vianants jueus que es trobaven de compres han pagat un alt preu per les seves vides.

l'Aràbia Saudita i Qatar

A París s'ha vist ja una cosa semblant. En la dècada de 1980, els militars van patrullar en les estacions de tren, tancant consignes per por dels explosius, amb rigorosos controls en els racons. També llavors les tempestes d'Orient Mitjà enviaven llamps de tant en tant a Europa. L'autor d'alguns d'aquests atemptats està encara en la presó de Lannemezan, George Ibrahim Abdallah, qui no ha estat expulsat malgrat haver complert tota la seva condemna per pressions americanes.

El context ha canviat radicalment des de llavors. En aquella època de les acaballes de la Guerra Freda, les referències i les relacions de força eren molt diferents, la dreta, l'esquerra, els soviètics, l'OTAN, Israel, els palestins d'esquerra... Des de l'Afganistan, tot va començar a canviar, sobretot als països musulmans, on la violència continua augmentant. Després dels atacs de l'11 de setembre de 2001, va començar la reorganització geopolítica de l'àmplia zona entre el Pakistan i Nigèria.

Després de la invasió de l'Iraq, que no tenia res a veure amb l'atac de les torres bessones de Nova York, Orient Mitjà i tot el nord d'Àfrica s'han posat potes enlaire en 13 anys. Paradoxalment, malgrat totes les invasions, els cops d'estat i les guerres que es deien per a millorar la seguretat d'Europa i els Estats Units, la inseguretat a Europa no ha fet més que augmentar.

L'última rematada fins al moment que s'ha produït és l'explosió de l'estat de Síria. L'endemà dels esdeveniments de París, el periodista Tomás Alcoverro, que coneix tan bé Orient Pròxim com pocs, va titular: “L'amenaça gihadista: La guerra siriana en el rerefons”. La cooperació amb els serveis secrets sirians és vital per als francesos, que controlen als gihadistes que viatgen en el seu territori. És a dir, que necessiten a Bachar A l'Asad.

“Amb la guerra de Síria, la gran guerra d'aquest segle, s'ha obert l'espantosa caixa de Pandora, portarà l'escalada terrorista a nivell mundial i tal vegada algun dia també la venjança d'aquests mercenaris contra els seus senyors feudals, és a dir contra els reis criminals de Qatar i l'Aràbia Saudita. Fins ara, gràcies a les enormes quantitats de diners que tenen al seu abast, a la diplomàcia comprada amb diners i als continus suborns, han aconseguit evitar la indignació de les bèsties que han alimentat. Especialment Qatar té una teulada de cristall”.

Alcoverro no ha estat el primer a denunciar les implicacions de Qatar, excepte en La Vanguardia (Barcelona), el regne del Barça que uneix els colors de la bandera catalana amb la publicitat de Qatar.

En el mateix periòdic, el bisbe de la República Centreafricana, l'andalús Juan José Aguirre, va declarar l'any passat públicament el dolor de ventre que li produïa veure publicitat a Catar en les cistelles dels futbolistes. No obstant això, Qatar i l'Aràbia Saudita estan ben homologats a l'Oest que tant preocupa el terrorisme gihadista, i més encara, es pot dir que en gran manera està construint el nou mapa d'Orient Mitjà al seu gust.

El 13 de gener els electes del parlament francès van cantar en peus l'himne de La Marseillaise, per primera vegada des de 1918. L'ambient previ a una gran guerra podia respirar aquests dies a París i en l'Estat francès, tots units i fermament contra l'enemic remot.

Però aquesta guerra és diferent. L'abaratiment del petroli també és una arma, igual que els bloquejos econòmics, o els atacs cibernètics. Les aliances són molt canviants, els interessos barrejats, les xarxes d'interessos i de competència entremesclades.

Hi ha molt d'interès en què en molts centres de comandament, fins i tot enemics, es posi en el centre de l'agenda el xoc de les civilitzacions, abandonant el debat sobre la sortida neoliberal de la crisi econòmica. De quin ha escoltat vostè parlar aquests dies en les posades, de retallades socials o d'immigrants musulmans?