Quan dues persones encaputxades entren en la redacció d'una revista amb les calaxnikovas i comencen a disparar, no hi ha marge per a pensar. Aquí acaben també les converses, les discrepàncies i els debats. L'atemptat que va sofrir la revista satírica francesa Charlie Hebdo el passat 7 de gener, suspèn el diàleg i imposa altres urgències.

Salvar la vida. Comptar els cadàvers. Plorar. Dol. Solidaritat amb els morts. Operació policial. I quin més?

Aquest tipus d'accions sembla que pretenen provocar una reacció, augmentar la polarització social, trencar l'ambient de croada. Amb mi o contra mi.

Peru Iparragirre ha relatat des de París l'ambient que hi havia entorn de la seu després de l'atemptat, en una crònica publicada per Berria: “Una mica més endavant s'ha congregat un grup de gent al voltant d'un jove del Front National, que diu que està parlant en veu alta, i a l'instant s'han escoltat les respostes i els crits. És gairebé impossible escoltar el que diu. Fora, la gent bellugava el cap i un policia de paisà avisava per telèfon de la situació. La tensió va en augment fins que l'orador de l'extrema dreta ha desaparegut entre la policia”.

El joc de la guerra entre civilitzacions

Enemics, miralls els uns dels altres: alguns ultres d'acció ràpida fan vibrar tot i altres ultres apareixen a la mateixa velocitat a predicar la guerra entre les civilitzacions.

El temps s'ha accelerat i els missatges més senzills tenen més fàcil el camí. Com estem davant un assassinat, el que vol proclamar la necessitat de venjança està a favor del vent. Marini Le Pen, proposant un referèndum sobre la pena de mort, ha aprofitat el moment.

Més suau és la reacció de l'establishment en els primers compassos. En aparença. Diumenge que ve se celebrarà el cim "antiterrorista" que se celebrarà en el Palau Euskalduna. “Europa ha de reaccionar”, diu el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, en el dia en què es fa pública la convocatòria. Només trobaràs paraules com “respondre”, “reaccionar”, “urgència” en el camp semàntic on predomina.

Les coses no han canviat molt des dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, és un esquema que es repeteix en més d'una ocasió: l'acció que genera estat de xoc i les mesures excepcionals i ràpides, degudament consensuades i coordinades entre les autoritats.

Contra un lamentable assassinat, l'única proposta que té el sistema és controlar més i castigar més; en definitiva, privar a tots de les llibertats en nom de la llibertat. “Això o el Front National. Això o terrorisme islamista”, és la consigna.

La veu que falta

En aquest marc discursiu es troba a faltar una veu. Què ha dit l'esquerra després de l'atemptat? S'ha assenyalat el dol, per descomptat. I va condemnar l'atac. I alguns han intentat contextualitzar el succés en un context global, recordant a la gent que mor tots els dies a l'Iraq, Síria, l'Afganistan o en les zones on els països occidentals introdueixen armes.

Encara que el rebuig a l'atemptat de París no sigui més que per a posar de manifest la hipocresia dels qui desoeixen a les víctimes que provoquen en altres llocs del món, aquest tipus de comparacions són necessàries. Però en la calor de les conseqüències d'un atemptat, aquesta actitud pot significar, entre altres coses, la falta d'empatia amb els morts. “Estem parlant d'alguna cosa que ha succeït aquí i ara, per què desvia el tema?”, li preguntarà el seu company que comença a estar nerviós. És ineficaç.

I la mateixa falta d'eficàcia, potser major, demostra la manera d'argumentar que se situa en el progressisme multiculturalista, és a dir, mirar el problema des dels drets humans i des de la respectabilitat de totes les religions. Quan el conflicte ha pujat un graó, quan els morts formen part del menú, la tolerància i el respecte s'han quedat en el lloc. El rancor que s'ha creat és el que cal canalitzar i per a això no n'hi ha prou amb dir “acceptem”.

Quin missatge pot funcionar? En aquestes situacions es percep més clarament que mai la impotència dels qui afirmen que un altre món és possible. Falta el programari adequat per a fer front als discursos de control i càstig de l'islamisme radical, de la nova extrema dreta i dels partits "de sempre". I no sembla que vagi a venir de seguida.

Potser es tracta de sortir dels fronts. En comptes d'esperar un gran discurs, mirar cap enrere què és el que passa, perquè d'allí vindrien molts dels rancors dels quals han assassinat a Charlie Hebdo. Allí s'està coent també la islamofòbia basada en la set de venjança.

Com, doncs, reivindicar un món millor en temps d'odi? Més que destruir-se mútuament o perdre drets, lluitant per més drets per a tots. Canalitzant la indignació per a construir alguna cosa. Es diu fàcilment. Com no tenim grans excavadors per a obrir-nos aquest camí, haurem de fer front a la gran guerra que se'ns proposa.