S'està gestant el contra-moviment. La precària ha començat a comprometre a la gent en la política democràtica. Després de la distopia neoliberal, el futur torna a entrar en l'agenda. Els precaris han de ser els precursors de la nova era progressista”. Amb aquests esperançadors anuncis, Guy Standing ha conclòs “The Precariat: Article “The New Dangerous Class” en la revista universitària Working Class Studies.

Massa esperances en les persones empobrides que tenen el treball de sobreviure tots els dies? És possible. En qualsevol cas, una classe perillosa (“dangerous class”), Karl Marx va cridar als proletaris de luns, als marginats que vivien en condicions de vida inferiors a les dels treballadors, perquè el risc podia fer un treball brut a la burgesia dels treballadors. Standing, per part seva, veu als actuals precaris perillosos per al capital.

Guy Standing (1948) difon en 2011 el concepte de Precariat, que des de Marx fa ressò al “proletariat” que tant s'ha utilitzat, “The Precariat: The New Dangerous Class”. Enguany ha publicat “A Precariat Charter”, que en basc emetria la “Carta dels drets de la precarietat” (també acaba de sortir en castellà).

La seva teoria va ser resumida el mes d'octubre passat en la revista universitària Working Class Studies. Comença: “Cada vegada més gent en el món s'adona que ha caigut en precari, o que caurà aviat, però que no estarà sol. Es nota un canvi d'ànim, de sentir derrotats i desesperats a afrontar i reivindicar. Dels actes de masses es fa el salt al compromís polític. Saben que la classe treballadora no està unida i no volen una unitat fictícia. Necessitem un futur progressista alternatiu, liderat pels precaris”.

En les últimes dècades ha decaigut el sistema de repartiment organitzat als països rics del segle XX. Els beneficis de les empreses han augmentat i els ingressos dels treballadors s'han congelat. Per a aconseguir la competitivitat, els governs han flexibilitzat les condicions laborals, han llevat la seguretat a les ocupacions, han aconseguit milions de drets de salut, jubilacions i altres assoliments. “L'estat de benestar s'ha marcit”.

S'ha organitzat una nova estructura de classes. En el vèrtex de la piràmide es troba una plutocràcia molt petita, en part lligada a la criminalitat. Té un poder extraordinari i no necessita rendir comptes a cap Estat.

Sota la plutocràcia està l'elit, els capitalistes que posseeixen grans patrimonis. Més a baix, els assalariats (salariat), que a més d'ocupació segur tenen jubilació, vacances i altres beneficis. Encara que fa 40 anys molts teòrics pensaven que aquesta classe seria la més normal amb el temps, en aquests anys s'està reduint. Igual que els Standing proficians, els amants dels beneficis, els que busquen un benefici econòmic que la seguretat de les ocupacions, advocats, artistes, esportistes, venedors. Molts d'ells exploten treballs.

Proletaris versus precaris

En la piràmide està en el següent nivell l'antic proletariat. Juntament amb l'estat de benestar, disminueixen i s'afebleixen. L'standing és molt dur amb els proletaris i amb els sindicats i partits que s'han organitzat entorn dels seus interessos, perquè han estat molt reaccionaris.

Sota ells ve la precarietat. “Però no és una sub-classe, com la dels precaris llunàtics, la dels quals es perden al carrer. La precarietat, per contra, és una classe fonamental per al capitalisme globalitzat, encarnada pel neoliberalisme”. Segons els últims estudis, el 40% de la població adulta viu en precari al Japó, Corea, Grècia, l'estat espanyol, Itàlia, Austràlia, Suècia... la Xina és el país amb més precaris.

La primera característica d'aquesta classe és que té unes relacions de producció úniques. En el capitalisme sempre hi ha hagut treball inestable, però ara s'ha convertit en norma. Contractes flexibles, temporals, freelance, per hores... No estan vinculats a un ofici, ni a un horari, sinó que les solien solucionar com en la jornada laboral. Al mateix temps, la dels precaris és la primera classe de la història que compta amb una educació superior a la que el seu treball necessita.

En segon lloc, els precaris només tenen ingressos econòmics, no retrats, vacances, pagues de la malaltia, ni altres beneficis de l'Estat. Per això viuen en el límit dels deutes irreparables: “El deute s'ha convertit en un instrument sistemàtic d'opressió, perquè la gent intenta mantenir el nivell de vida d'ahir”.

En tercer lloc, les relacions amb l'Estat també són diferents. Perduts els drets de ciutadà (citizen), s'han convertit en habitants (denizens), sense drets civils, culturals, polítics o d'una altra índole. Cada vegada són més els sol·licitants de favors (supplicantes), els que demanen ajuda i beneficis, els que se sotmeten a l'opinió i sentència dels buròcrates.

Aquestes tres dimensions afecten la gent precària: angoixa, desesperació, empipament i alienació: no poder fer el que no volen ni fer el que no volen.

La classe dels precaris continua cobrant forma, segons Standid. Hi ha tres departaments en precari. Els que estan caient de la classe obrera, volen els drets dels seus predecessors, tornar a la primera. Molts escolten amb hospitalitat als populistes i neofacistas, pensant que són els immigrants i les minories responsables de la seva inseguretat.

En la segona secció es troben els immigrants i les minories. Acostumats a inclinar-se, amb prou feines de sobreviure, esclaten de tant en tant en dies de lluita.

En la tercera secció estan els que tenen bona educació, especialment els joves. Viuen en dificultats perquè se'ls nega el futur, la vida digna i la satisfacció de les seves aspiracions. Però no van per darrere dels neofacistas, tenen l'esperança d'organitzar una societat més igualitària, lliure i ecològicament sostenible.

Aquesta última secció és sobretot la d'aquells que, des dels moviments de carrer de 2011 –Ocupy, Indignats...–, han començat a conèixer-se com a classe i han iniciat el moviment. Una classe perillosa, perquè rebutgen els principals partits i estructures polítiques de sempre. Parlen de compartir beneficis, de ser amos del temps, de la qualitat dels llocs de residència –entre ells els llocs públics–, de l'educació alliberadora, de conèixer les finances, del dret a accedir al capital.

Massa optimista Guy Standing? Massa maniqueu? Des de Podem, que es considera un moviment afavorit pels precaris, Juan Carlos moneder ha criticat que els precaris se separin massa dels treballadors de sempre i que aquests es menyspreïn amb massa facilitat. El debat no ha fet més que començar amb la classe de precaris: és el major grup de treballadors del món.