El nom de la teva tesina és: “Relacions afectives sexuals a la presó en llibertat (g) moment? Experiències de diverses dones basques”. Per què vas elegir aquest tema?

L'elecció del tema va ser molt simple. La meva parella, Ibai, va ser detinguda el 24 de novembre de 2009 en una batuda contra el moviment juvenil en la qual participava. A partir d'aquest moment la vida canvia per complet i ja coneixes la presó. Ibai, després de romandre cinc dies incomunicat i haver estat torturat, va ser empresonat. Va passar gairebé dinou mesos en la presó. Davant aquesta situació tens moltes vivències i sensacions noves i molts nous amics. La vida se t'organitza d'una altra manera.

Veia també el que m'havia succeït en les altres joves. En un moment pot ser que es converteixi en una obsessió, perquè et passa molt forta, estàs parlant contínuament del tema, compartint el tema. Jo en aquell moment parlava molt del tema, el necessitava. I en fer el màster vaig tenir clar que el meu treball consistiria a ordenar el treballat de manera tan desordenada. Abans de fer la tesina ja havia fet un contrast, i després vaig entrevistar deu persones.

Són els espais i els moments dues idees unides?

Són les dues cares de la moneda. D'una banda, vaig estudiar com afecten les relacions de parella al pres. Permet al pres sortir de la presó. Però, al mateix temps, centrar en la parella totes aquestes necessitats de sentir-se lliure pot fer que la relació es converteixi en una obsessió.

D'altra banda, està la noia que té a la seva parella a la presó. La presó pot convertir-se en un espai de llibertat, perquè mai ha estat tan sola.Una de les principals característiques de les noies era la confiança i el temps quan se'ls preguntava per la relació de parella. En aquest cas no pot passar molt de temps amb aquesta persona. Per tant, té més temps que mai per a ell, per a estar amb els que li envolten. “És el moment en el qual més que mai he après de mi mateix”, deien les noies. Llavors, hi ha un procés d'apoderament que pot ser molt alliberador. Però entenem a la parella com a cuidadora. I aquestes cures no són un espai de llibertat, sinó tot el contrari.

Una de les idees principals quan vaig fer la tesina va ser el que jo dic la pèrdua del “jo” que vaig veure en la meva parella. De sobte no ets la parella d'Oihana, el pres polític Ibai. Primer està el benestar del pres, la relació amb els seus familiars i amics, tot el seu, i després vostè.

Les dones preses i les parelles de la presa. Quin paper juga cadascun en la relació de parella?

Són papers molt diferents. La parella de la reclusa exerceix un paper molt important, sobretot pel treball de cures que realitza. I encara que a vegades no vol assumir aquestes tasques de vigilància, a vegades se li apliquen. S'entenen com a indicadors d'amor; com més treball de cura més li agrada.

A més, les dones preses tenen més dificultats en les seves relacions de parella. Les dones mostren una actitud de suport. Ell està fora i el pres és el que pitjor li sembla a ell, per la qual cosa li posa tot el seu suport en la presó. I quan és el propi pres, creu que els de fora estan pitjor que ell i que ha de protegir-los.

Vostè ha dit que la xarxa que s'ha creat entorn de l'EPPK els dona suport, però també que recorre al control.

En definitiva, és la gestió de la protecció. Jo puc pensar que estic protegint i tal vegada he recorregut al control; això és el que succeeix a vegades. Al principi del procés, la relació de parella es fa pública, potser abans ningú se sabia o no es parlava de la relació de parella, i de sobte tots poden dir què és el millor.

La cura que tenim les dones des del punt de vista social s'estigmatitza molt. No s'entén que no es vulgui assumir aquesta labor de vigilància. A vegades ocorre que se senten incapaços de desenvolupar la relació en aquesta situació, i per això són els ciutadans els que jutgen. Alguns dels entrevistats em deien que no era per alguna cosa que ocorregués entre ells, que eren conscients que la presó ho havia provocat, però que així no podien desenvolupar la relació.

Per contra, quan l'home és un home, el que està fora no és tan estigmatitzat. En general, és molt amable el que duu a terme la relació. I sí, és artista, però són artistes tots aquells que desenvolupen la seva relació amb la presó. I en el cas de les noies, això ningú ho diu.

D'altra banda, és molt dur tenir als seus fills en la presó, i també es jutja molt per això. Les dones preses tenen la possibilitat de tenir als seus fills a la presó fins als tres anys d'edat. Ens sembla mal això, però també ens sembla malament el cas de qui decideix ser mare i saca al nen fora.

Què són les presos i les parelles?

Des del sistema penitenciari fins als nostres amics, l'estructura de l'íntim presencial està molt definida. La presó està enfocada al fet que et sentis mal i espiada; dos exemples d'això són la falta d'identitat i el soroll. I en el cas dels presos polítics, a més, sabem que no són espais íntims, encara que així estiguin regulats. És difícil adaptar-se a aquesta mena d'espai estrany. Alguns em comentaven que tenien una sensació de puta, no per la parella, sinó per la situació. Però se supera. Són moments que passes molt bé, alguns dels més bonics del mes. Però la sensació és agredolça.

A més, tothom sap a què vas, a pegar el cuir, a practicar el coit i si no ho fas sembla que serà un vis a vis malgastat. Però tal vegada té vostè necessitat de parlar o de quedar-se una hora abraçat sense dir res, tal vegada plorant. Però hi ha un imaginari, i en funció d'això seria perdre el temps. I aprofitar-ho és fer el que la parella necessita. Alguns em deien que els primers minuts els utilitzaven per a dir el que cadascun necessitava.

La dispersió i els controls que es donen en la comunicació, quins efectes tenen en les relacions?

Tenen molta influència. La dispersió genera un gran cansament físic. Les presons et marquen l'horari. Pensi en el que vol que sigui un vis a vis íntim després de recórrer 400 km a les 9.00 del matí. En l'Estat francès s'han començat a realitzar alguns projectes pilot, en forma de bungalous s'han començat a organitzar les trobades presencials, de 4 a 48 hores. No obstant això, els familiars d'un pres de tal projecte deien que en les primeres 24 hores el seu pare dormia i la seva filla li deia: “Papà, no t'adormis, hem d'aprofitar aquestes 24 hores”. És una mostra de la importància que li donem al temps.

Els controls també influeixen enormement. Moltes de les parelles que vaig entrevistar eren militants. En els moviments socials, en els gaztetxes… Allí no es pot parlar de tot per por. Sabem que aquí la política és una de les coses que castiguen. Això, per exemple, genera grans limitacions. Moltes vegades aquestes parelles han unit les seves militàncies, almenys per a elles la militància és molt important. Pensi en el que significa no poder parlar d'això. Condiciona, perquè penses que estaran escoltant cada vegada que parles.

Diu que la sexualitat de la dona és invisibilitzada o negada per la presó.

Sí. El porno és un bon exemple. Es pot veure en presons d'homes i algunes dones han començat a prohibir en presons. Entenem que els homes tinguin necessitats sexuals, però les dones no.

En general diria que el tabú de la sexualitat és gran per a tots, i en aquest sentit és important la relació amb els companys. En el cas de les dones, per exemple, està molt més permès abraçar-se, en el cas dels homes no, i és important.

Després tenim el compte de la masturbació. Els entrevistats estaven de dos en dos en la cel·la de la presó, per la qual cosa hi ha una gran pèrdua d'intimitat. Em deien que tenien molt poques oportunitats d'estar nus, de mirar-se, d'acariciar-se, de masturbar-se.

A la sortida de la presó s'inicia un nou procés. Quines dificultats hi ha en la relació de parella?

És molt dur. Perquè durant un temps s'ha emportat una forma concreta de desenvolupar la relació de parella. Hi ha diferents maneres de viure la presó; compatibles. D'una banda, viure en el present; per un altre, viure en el primer temps i en el futur; i finalment, pensar sempre en el futur. Hi ha gent que viu sense descans en temps que no són. Moltes vegades pensen que en sortir de la presó tot seguirà com abans. I mai serà així. Malgrat haver passat una petita presó. Perquè la presó et canvia, tu i el teu entorn. El procés no acaba amb la presó.

En el meu cas, per exemple, quan Ibai estava en la presó, em preguntaven què tal ens portaven, els contestava “bé”, que havíem arribat, em deien “sí, en la mesura que sigui possible no?”. I després tot el contrari. Quan va sortir de la presó responia que estàvem mal i em contestaven “bo, però ha acabat”. I no és així. Per a mi ha estat un procés molt dur, per als dos, hem hagut de reinventar-nos. Érem dues persones diferents. No vull dir que sigui així per a tots, però hem de tenir clar que s'acaba la presó, però que cal treballar les conseqüències.

A més, crec que cal visibilitzar els sentiments que han format part d'aquest conflicte, i no vull deixar d'esmentar el treball que en aquest sentit ha realitzat el documental Les finestres per a mirar cap a dins, perquè els testimoniatges em semblen molt importants. Crec que hem de parlar políticament del tema, perquè l'amor ens ha ajudat a afrontar la situació, però també perquè hem sofert.