En 1963 tenia 6 anys. Té vostè algun record d'aquell primer dia d'Ikastola?
No tenia cap record clar, però suposo que seria allí. D'altra banda, un munt de records! Després de tot, allò va ser la meva infància. Record perfectament que vaig ser amb el meu pare i la meva mare a veure aquella casa del carrer dels Voltes. Perquè jo ja havia començat a l'escola, a l'escola de la Florida, en el nostre barri. Allí vaig passar els dos o tres mesos abans de tornar a casa en Izaskun [Arrue]. Record que vam anar a conèixer Izaskun i a veure el lloc. “Aquesta serà la teva nova escola” em van dir, “i aquesta és la teva senyoreta”. Recordo aquestes paraules. Vaig veure una habitació buida. Izaskun, per part seva, em va semblar una persona agradable. Als dos dies, o a la setmana, vaig començar a anar a aquella escola. Al principi érem molt pocs. Tinc una foto d'aquella època, i aquí estem Rafa, fill d'Izaskun, Arantza Aranzabal, Iñaki Arriola, Jabi Ugarte, Pedro Elosegi, una altra Arantza que va passar poc temps allí, Idoia Yoldi, alguna altra i jo. Era el començament. Després van arribar nous nens i alguns dels ja existents havien deixat d'anar.
En què consistia la impartició de l'escola, pedagogia, didàctica, metodologia?
Ens deia Izaskun: “Asseu-te, asseu-te en el sòl com un indi!”. I allí, asseguts en el sòl, donàvem la classe. És un bonic record. Per a aprendre a llegir i escriure teníem la cartilla de Martin Txilibitu. Molt bonic! En lloc d'escriure allí, Izaskun ens va dir que portéssim els escuradents, eren escuradents de colors, amb els quals componíem lletres en el sòl. “Ara farem A... Ara T... Ara, M…”. Primer, vam aprendre a llegir lletres. Després, les paraules. Després comencem a llegir en la cartilla. Amb els números, el mateix. Teníem també pissarres i escrivíem allí. “Copiem en la pissarra el que hem posat en la terra”. Els nombres de matemàtiques els componíem manipulant els bàrbars, les mongetes i els botons. O jugàvem a les cartes, a la “escombra”, i en les cartes treballàvem les sumes! Per a elaborar el diccionari, Izaskun ja tenia una espècie de lotus. Unes imatges i altres paraules. Un treia la paraula, llegia, i els altres “cantàvem” la imatge: “Jo, jo!”…
Vostè mateix és avui professor.
Sí, estic en l'ensenyament des de fa temps, i em sembla un sistema progressista, que Izaskun utilitzava amb nosaltres. Gens tradicional. En les monges, els alumnes feien un munt de cal·ligrafies. Nosaltres no, vam aprendre de manera natural. Record que no podíem baixar al carrer. Allò era clandestinitat. A les onze del matí no podia sortir una colla de nens! A canvi, allí mateix descansàvem, jugàvem o jugàvem a cartes o a qualsevol altra cosa.
Sabies basc en aquella època?
Eees, a la nostra casa ningú ho sabia! Els meus pares eren de Vitòria, López de Lacalle Añarbe. Per part de la nostra mare, l'avi era tolosarra, que va venir a viure molt jove a Araia. El meu pare, el meu oncle i altres, van començar a aprendre basc amb Andoni Urrestarazu “Umandi”. Van donar algunes lliçons, però no per molt de temps, perquè Umandi es va anar a l'exili. Encara tinc a casa la seva gramàtica, molt vella. Els pares eren nacionalistes, i aquesta va ser l'aposta que van fer. Juguem amb els amics i quan ens preguntaven què havíem de dir amb els que estem: “A quina escola van vostès?”, ells. Nosaltres diem: “A una petita escola”. “Què aprendeis?”, “doncs el basc”. “I el basc per a què?”, sorpresos. Per això dic que em sembla que van ser valents per enviar-nos a la ikastola en aquella època, en aquella Gasteiz. Vaig estar cinc anys en aquesta casa del carrer Zerkabar, i als 10, en l'institut, em vaig fer primer de Batxiller. La meva germana va començar en Zerkabarren i després va ser a la ikastola d'Estibaliz. Els dos germans menors, per part seva, sortiran de l'avinguda d'Estibaliz fins a la ikastola Olabide. Jo anava del carrer dels Voltes a l'institut.
Et van portar a casa d'Izaskun Arrue perquè els teus pares eren abertzales, a escolaritzar-te en basc.
Suposo que aquest era el seu desig. A més, ells no tenien basc, i això és el que volien donar als seus fills! D'altra banda, aquí hi havia una escola, una escola d'aprenentes, i allí es van posar en contacte amb María Teresa Urrestarazu, Ramón Narbaiza i companyia. Sembla que aquesta escola d'aprenentes és avui una escola de la diòcesi per a aprendre l'ofici. Eren joves, uns setze anys. “Els caps de setmana anàvem a la muntanya, també apreníem algunes cançons…”, deia el meu pare. Crec que en aquest ambient es va produir la cocció del seu nacionalisme, que el capellà Ramón Narbaiza els anava a transmetre. També hi havia fotos a la nostra casa. “Aquí estem en el cim del Gorbea”, ens deia el nostre pare. I era la colla d'aquella escola d'aprenentes. Crec que a través d'aquell capellà es va començar a aprendre basc a casa d'Andoni Urrestarazu.
Ens ha parlat abans de Martin Txilibitu, un llibre que va utilitzar per a aprendre a llegir en basc.
Vam aprendre a llegir, però Izaskun estava preocupada: “Aquests nens i nenes, després han d'anar a l'institut. També han d'aprendre temes en castellà”. I comprem l'Enciclopèdia, el famós llibre que van utilitzar tots els alumnes de llavors. “Heu d'aprendre de memòria per a demà”, ens prometia Izaskun. Ens encarregava els quefers de la casa. L'endemà havíem d'anar a casa, estudiar en castellà i explicar-li a Izaskun en basc. Era un treball doble, però al mateix temps apreníem als dos, i bé! Izaskun també contava contes i, per al meu gust, les tardes eren meravelloses: cantàvem! Portava un llibret amb les lletres i les notes de les cançons. Tocàvem la melodia, cantàvem i cantàvem. A mi m'agradava molt cantar, i passàvem part de la tarda en això. Eren cançons de sempre, populars: La mar està ennuvolada, Jo viu trist, Silenciosament… Allí vaig aprendre totes les cançons populars que he après.
Hi havia allí una lliçó cristiana...
Sí, també havíem de donar la doctrina, havíem d'anar a la catequesi a Vitòria, i a casa d'Izaskun vam aprendre a resar en basca. En la catequesi de fora tot era en castellà, però potser la mateixa Izaskun ens va ensenyar algunes cosillas en castellà sobre la doctrina. Els divendres a la tarda feia un petit concurs. Ens posava en un petit cercle, ens feia preguntes i donava una petita moneda al qual contestava tot correctament. No sé si haurà estat dos reals, però m'alegro molt que el divendres s'emportés aquella moneda a casa. Recordo coses molt boniques. Tots érem una família. Pocs nens i tots amics. No teníem pati, però a vegades sortíem tots junts a la sortida –quan tots els nois i noies eren al carrer, quan no hi havia perill que ens cridessin l'atenció– i jugàvem en una espècie de passadís sota la casa d'Izaskun. Allí ens despreníem!
Suposo que hi havia activitats extraescolars...
Sí. Record que, uns nou anys, van organitzar unes colònies i vam anar a Lekaroz, en un petit grup. Jo, la veritat, recordo els de sempre: Aranzabal, Arriola, Elosegi i Rafa Pikatoste. No sé si vam ser allí una setmana o quinze dies. El nostre primer campament! Sessió per a no perdre o reforçar el basc. S'organitzaven moltes coses… També vam estar a Eibar, a Arrate, en un concurs, els cinc de sempre. Eren jocs de relació amb l'idioma. Era un còmic, però no tenia paraules, i nosaltres havíem de posar-li paraules. O era encertar el final d'un conte… Crec que eren exercicis per a mesurar el nostre nivell d'idioma.
Molts anys més tard, Peli Martin també escriuria sobre això d'Arrate. Que els vostres pares s'havien divertit i que estaven contents.
Sí, crec que traiem un bon lloc. Record que vam ser en un cotxe i ens van donar les revistes. Crec que era Kili-kili. Això va ser una vegada… A l'hivern, apreníem cançons de Nadal, vam anar a l'església de Brigid i un dia, a la tarda, cantàvem. No sé si cantàvem per als nostres pares i mares, si veníem de fora a sentir-nos. Però si que anàvem a l'església i cantàvem. La comunió, d'altra banda, la vaig fer jo a l'església del barri en castellà, i mentre la preparàvem, el capellà ens preguntava en castellà, però jo només sabia basc!
I llavors?
Llavors? Una vegada el capellà em va fer una pregunta de catecisme. Jo no sabia contestar en castellà, però sí en basc: “Sé respondre, però en un altre idioma”. “Ah, sí?”, el capellà, “i en quin idioma?”. “Euskaraz”, dic. “Perquè vaig donar”. I vaig dir començant i acabant. No sé si era Sinisten, o quin, però, almenys, ho vaig dir tot. I tots els nens em miraven. I jo, vergonyós! “Però tu d'on ets? Ets basca?”, “Sí, però de Vitòria, com tu!”, jo, tímid. També em va ocórrer en l'institut, quan vaig sortir a la pissarra i allí, les multiplicacions o les divisions. Però jo estava format en basc! Feia operacions, en basca dins de mi, i després traduïa les meves paraules al castellà. “Tres cuatros… dotze”, sabia, però després vaig haver d'aprendre a dir “tres per quatre, dotze”. Quantes coses per l'estil! Al principi va ser una mica dur… Jo vaig fer la comunió en castellà, però em van seguir Pedro, Iñaki i un Mendizabal, per exemple, van poder parlar en basc en Brigidas. Tinc la foto de 1967…
Per tant, també va destacar en l'institut.
Vaig intentar passar dissimuladament. Molts dels seus professors pertanyien al Règim de Franco. Era millor mantenir la boca tancada. No diria que vaig sentir por, però sabia que no podia comptar algunes coses de la ikastola, que li van dir els meus pares a casa. No era convenient dir-li-ho. A pesar que em va tocar el torn, al principi se'm va fer costa amunt. Estava sol. Pedro i Iñaki es van anar plegats, estaven un al costat de l'altre. Només jo. I Arantza també va marxar sola. En l'institut, a més, d'una banda estàvem les noies i per un altre els nois. Eren dos instituts. A la nostra habitació érem 42 noies, i jo, fins llavors, estava acostumat a la petita habitació i a una dotzena de persones. I, per sobre de tot, jo sempre vaig tenir una persona de referència: Izaskun, la meva segona mare! En l'institut, en canvi, cada tema comptava amb un professor propi, i el tractament era de senyoreta.
Com sabem, sortíeu de l'institut i us dirigíeu a la ikastola de l'avinguda Estibaliz, on havíeu de mantenir el basc i fer els deures. Pel que sembla, teníeu l'ajuda de María Jesús Arriola i Rafa Etxegarai…
Sí, els pares estaven preocupats per si anàvem a perdre el basc. A les nostres cases no es parlava en basca, no es parlava en basca. A casa d'Izaskun parlava en basc, sortia al carrer i parlava en castellà. Suposo que sí. De totes maneres, com he dit, jo vaig anar directament de casa d'Izaskun a l'institut, sense passar per la ikastola de l'avinguda Estíbaliz. De tant en tant vaig ser a l'institut de vacances i els dies que encara estaven en la ikastola. A més, els meus germans també eren allí. Sí, també vaig caminar per allí. “Veuen a Itziar, posa't al seu costat i ajuda'ns a llegir”. Fins i tot quan sortíem al pati jugàvem amb els petits, o els cuidàvem. Des de llavors em va agradar l'ensenyament. De petit, quan sortia d'Izaskun i m'anava a casa, treia ninots, em posava en el sòl i jugava, perquè aquells ninots eren nens i jo era Izaskun.
Volies ser professor, des de petit.
No tenia cap dubte. Jo volia ser professor en una ikastola. Vaig cursar estudis de magisteri i en 1979 vaig començar a buscar treball. En aquella època, la via de treball era fer oposicions, però si feies oposicions, havies d'anar a escola en castellà! Jo no volia treballar en qualsevol centre, volia fer-ho en la ikastola, volia ensenyar-lo en basca, volia treballar en el món basc. I, afortunadament, aquest mateix estiu vaig rebre una trucada per a treballar en la ikastola Ikasbidea de Durana, on vaig fer 33 anys. Vaig venir al col·legi de Salburua en 2013-14.
Itziar Lopez de Lacalle Añarbe (Gasteiz, 1959), Gasteizko lehen ikastola hartara, Izaskun Arrue andereñoaren etxean hasi zen haurretan zaharrena. Arantza Aranzabal, Iñaki Arriola, Pedro Elosegi, Rafael Pikatoste… izan zituen kide, Olabide Ikastolaren hazia erein zuten gelatxoan. Irakasle ikasketak egin zituen Gasteizen: 1979ko ekainean bukatu eta Duranako Ikastola ireki berrian zen irailean, lanean. 33 urte egin zituen han, Haur Hezkuntzan eta Lehen Hezkuntzan. Salburuako Lehen Hezkuntza Ikastetxean ari da iaztik, gustura. Mordoxka ditu garai bateko bizipenak, eta ezpainetan irribarrea duela kontatu ohi ditu duela 50 urteko gorabeherak. Inondik ere, ez zen sasoi txarra izan.
"Beharbada, presio handia izango zuen Izaskunek, une jakin batean gaztelaniazko eskolara joan behar genuelako, eta, hara sartu ahal izateko, azterketa bat gainditu behar genuelako. Baina nik, ume nintzenez, lasai bizi nuen hura, nahiz eta ni lotsatia izan eta berak galderak egiten zizkigunean ni larritu. Gurea lagun giroko eskola zen, ez zen ohikoa. Zenbat aldiz gelditu ote ginen Izaskunen etxean bertan bazkaltzen".
"Orduan Izaskunen etxean beste inon ezin nezake euskaraz hitz egin. Kito. Institutuan hasi nintzenean, berdin, gaztelaniaz ziren harreman guztiak. Gero, irakasle eskolan, euskararen gogoa pizten hasi zen. Izaskunek berak Euskara irakatsi zuen -hautazko ikasgaia zen-, aldi batez 1978 inguruan. Pare bat aldiz joan nintzen haren saioetara, eta ikasleek betikoa: 'Hara gasteiztarra' Eta nola hitz egiten duzu euskaraz?". Piztia arraroa nintzen. Gero, pixkanaka-pixkanaka euskara leku askotara sartu zen. Gaur egun, ia-ia leku guztietan dago. Alde oso handia da".
“Kale honetara etorri eta iruditzen zait berriro igoko naizela, eskaileretan gora, txirrina joko dudala eta Izaskunek irekiko didala atea. Gelatxora sartu, lurrean jarri eta laster hasiko garela kantari… Ondoren, Xabiertxo irakurri eta halakoak egingo ditugula”.
“Batez ere, aitaren nahia zen guk euskaraz ikastea. Gazterik hil zen, ordea, nik zortzi urte nituela, eta, orduan, amak
itsu-itsuan jarraitu zion aitaren nahiari. Gurasoek ez zekiten euskararik, baina horixe nahi zuten guretzat. Uste dut ilusio handia izango zutela guk euskaraz ikasi genuela ikustea”.
RR
per: Maialen Lujanbio Quan:
21 de novembre.
On: Plaza de Katakrak (Pamplona/Iruña).
----------------------------------------------
Aquí estem, amb totes les cadires del Katraka plenes. El Monument als Caiguts i Landab és el tema principal de l'espectacle de cobles o el... [+]
La UPV/EHU Palestina va néixer amb l'objectiu de trencar amb totes les empreses i institucions israelianes que estan duent a terme un genocidi en Palestina i treballen amb ella. La impunitat d'Israel prové de les seves relacions polítiques, militars, econòmiques, científiques... [+]
Tothom està traient comptes del que pot passar en Trump 2.0 i del que pot passar en el món. Una de les poques previsions que es poden donar com una mica a partir del coneixement de la frivolitat del subjecte és que les relacions amb la Xina dels Estats Units, almenys... [+]
Alokairuen bidezko espekulazioa oztopatzeko neurria azaroaren 25etik goiti izanen da indarrean Ipar Euskal Herrian. Momentuko, tentsiopean diren Lapurdiko 24 herriei eraginen die: Ahetze, Angelu, Arbona, Arrangoitze, Azkaine, Basusarri, Baiona, Biarritz, Bidarte, Biriatu,... [+]