No diré res nou sobre el procés de pau si ho considero una actitud irresponsable del govern del PP. Hi ha diverses raons per a això, però en aquesta ocasió em centraré en un tema concret: la política penitenciària, perquè en les últimes setmanes hem tingut “notícies”.

El passat 24 de novembre, Carmen Gisasola va sortir en llibertat després d'haver estat condemnada per l'Audiència Nacional a cadena perpètua, després de la sentència dictada pel Tribunal Suprem. Dies més tard altres dos reclusos van sortir per la mateixa raó: Afegint el complert a França al temps de presó a Espanya.

La política penitenciària és una preocupació a tot el món, també a Europa. Per això es dicten normes a diferents nivells. Una d'elles va ser la Decisió Marc adoptada per la Comissió Europea en 2008, en la qual s'establien les bases per al reconeixement en altres Estats de les sentències dictades en un Estat membre de la Unió Europea. Els Estats havien d'haver inclòs aquest Acord marc en la seva normativa interna, però a Espanya no s'ha fet fins al 12 de novembre de 2014, data d'aprovació de la Llei orgànica 7/2014. Mentrestant, aquí estava la decisió de la Comissió i l'obligació que tenen els tribunals de complir amb ella.

Així, el 14 de març de 2014 el Tribunal Suprem va ordenar a l'Audiència Nacional que, en un cas concret, valorés les penes de presó complertes a França. Efectivament, després de gairebé sis anys, sense cap moviment legislatiu, el mateix dia el Govern espanyol va presentar el Projecte de Llei, i després, en la seva tramitació, el PP ha introduït diverses esmenes per a “pal·liar” les conseqüències d'aquesta llei. És a dir, segons el criteri del Tribunal Suprem, caldria deixar en llibertat als presos d'ETA de 50-60 perquè romanguin a la presó. Després, ja sabem el que ha passat: aquesta llei ha entrat en vigor el 4 de desembre i hi ha debat jurídic sobre la seva aplicació fins que el Tribunal Suprem torni a resoldre-la.

Tot això indica la posició del Govern d'Espanya i la de diferents partits polítics. Es nega el procés de pau i, a més, s'obstaculitza, sense cap tractament a la qüestió dels presos. Els presos, com va ocórrer a Irlanda del Nord, haurien de tenir molt a dir en el procés de pau, però el Govern no està d'acord amb això. Aquesta actitud severa i obstruccionista es reflecteix dia a dia: no hi ha hagut cap moviment quant a l'allunyament dels presos, encara que han sol·licitat l'acostament als seus llocs d'origen, la qual cosa coincideix amb la reinserció i, per tant, indirectament és un dret fonamental.

El punt de partida bàsic del Govern és clar, però molt equivocat: per a ell qualsevol “gest” cap als presos d'ETA significaria la feblesa de l'Estat i de la democràcia. Tot el contrari, al meu entendre: d'una banda, el que es demana és el compliment de la llei, la qual cosa enforteix l'Estat democràtic; per un altre, la paràlisi és l'expressió de la major feblesa i el “frau” a la normativa reflecteix la por a l'Estat espanyol i la fragilitat dels seus plantejaments. O, si no, com han d'explicar l'objectiu de les penes de presó o què ocorre quan es compleixen les penes? Un govern ha de respectar i expressar el valor del dret i, per a això, tenint en compte el terrible dolor causat per les persones preses, ha de fer pedagogia pública tots els dies. O què esperen, que aquests presos romanguin a la presó permanent i allunyats?

Finalment: també seria necessària una nova reflexió dels presos, si realment volen aportar una cosa positiva en el procés de pau.