Hi ha revolució sense fam? Ho mou tot la fam?

Inés Osinaga: És la fam el que provoca les revolucions, la qual cosa ens recorda que estem vius, el motor i el camí. Cal sortir de la comoditat per a trobar bones tornades.

Vosaltres feu una comanda per a una cançó i us retorneu les paraules per a un disc. Com se li dona a aquest pelotazo?

Iñaki Bengoa: No ens neguem, ens deien “arribarà”… i just el dia que presentem el disc taronja va venir la proposta de Sarri per a fer un disc complet. Vam estar un any abans de respondre. Vam estar pensant en com fer-ho, en el projecte, en la idea, a inventar-nos la tercera pota. No volíem fer un disc de bacallà i guitarra amb Sarrionandia, ni un sol disc-lliuro. Vam proposar als artistes plàstics Iñigo Arregi i Juan Luis Goikolea la seva participació i van canviar el concepte de l'obra, convertint-la en una caixa.
I. Osinaga: Ens va semblar interessant recordar les obres d'aquests dos i dels discos de l'època de Sarrionandia. Li vam donar moltes voltes, però al final hem trobat el camí i on ajuntar-nos: alguna cosa que serà de tots, però sense deixar de ser de cadascun.

Què ha vist Sarrionandia a Gose?

I.G.I. : Ningú ens ho ha aclarit encara, però per la seva part ha estat un órdago, fer una proposta així a un grup més jove que no és tan estàndard.

I vostès per què es van dirigir a ells per a demanar-los una cançó?

I.G.I. : Soc aficionat a les tavernes. Ens agrada l'escriptor i la icona que representa. Al principi la seva figura pesava molt, estava molt idealitzada i ens donava respecte. Però quan ens llevem del cap això, les idees i les cançons van començar a sortir. Treballar amb ell ha estat un gran regal; el que més ens ha sorprès són les cartes explicatives enviades juntament amb les paraules. Al principi teníem por de canviar les coses, però després hem tingut debats molt rics.

Sempre heu estat desafiadors i a favor de la reinvenció. Aquest treball és el major salt fins ara?

I.B. : El major repte va ser el primer disc. Començar a tocar al País Basc tres amics en concerts de rock amb electrònica i trikitixa… I.O. :
El tercer disc, Gorria, també va ser una fita; per primera vegada apostem per l'autoproducció. Reinventar és imprescindible per a motivar.

I quin ha estat el més difícil?

I.G.I. : Delegar i acceptar que no tot estava sota el nostre control. Però ens hem quedat molt contents amb el resultat.

Entrem en la caixa… La cançó de la txalupa és la dels mariners marins, és d'estil habanero.

I.G.I. : És una cançó molt especial. Sarrionandia tenia molt clar el que volia cantar a Euskal Herria. Ens va enviar un compàs amb molts detalls. En aquesta cançó, nosaltres hem buscat obsessivament el que ell tenia al cap. Hem posat el micròfon a la seva grandària i hem posat el pot en la cançó. A ella li ha agradat molt aquesta cançó i no li agrada Gose.

Les notícies de Betlem que tanquen la caixa són terribles. Em recorda a Guernica de Picasso i a Omega d'Enrique Morente…

I.B. : Té alguna cosa. L'artista gràfic Iñigo Arregi va dir que si aquesta cançó t'agafa dempeus, et senti.
I.G.I. : M'alegro que t'hagi recordat al Guernica. La idea d'aquesta cançó és que a Guernica es canta el naixement de Jesús per Nadal, i hem imaginat com cantaran allí la història d'un nen que va néixer i va morir a Gaza dins de 2000 anys.

M'ha agradat pronunciar en la seva simplicitat la paraula gat i en el seu avorriment representar així el passatge urbà que de sobte pot sorgir. Què heu après de Sarri quant a la creació de paraules?

I.B. : Escriu paraules molt visuals, com a guions. Té una gran capacitat de síntesi, però no com Evaristo, que ho diu tot en dues frases. Sarrionandia t'ho diu en tota la cançó, llegint tot.
I.G.I. : Per això, hem hagut de fer grans negociacions amb els lemes. En Gose som molt ximples, per a nosaltres el lema és el títol de la cançó i Sarri escriu d'una altra manera.

La culpa té moltes accepcions i és també la marca de la personalitat del nostre poble…

I.B. : A mesura que s'acostava aquesta cançó decidim que obriria el disc. És una confessió de principis.
I.G.I. : És terrible escoltar de boca de Sarri aquesta reflexió sobre la “culpa col·lectiva”. És molt honrat i molt valent, i més si cap si se li tracta d'algú que està en l'exili. A més, em sembla molt més constructiu culpar que corresponsabilitzar.

L'estranya ciutat d'Ana és una cançó senzilla i bella escrita a la prostitució i a la situació de molts dels actuals, que paradoxalment es pot convertir en hit. Us agrada interioritzar missatges crus, melodies i tornades enganxoses.

I.G.I. : Tots som Ana! I, sí, sempre hem pensat que és una manera efectiva que el missatge que volem que arribi a altres oïdes.

Bancs atracadors. Els bancs han estat objectiu des de fa temps, fins i tot abans dels rescats.

I.G.I. : Sí, són enemics. De totes maneres, hem de dir-li a Sarri que aquí ja no hi ha caixes d'estalvi.

M'he quedat sorprès per l'arribada dels germans Font, als quals no coneixia. Sarri és un investigador rigorós que vol posar en el seu lloc a persones i esdeveniments… I.B. :
Sí, sens dubte. Ens va enviar la partitura manuscrita d'un zortziko i ens va comentar que encara que Oskorri li havia fet una versió, ell volia fer-li una altra.

Ara és la dansa la nostra barricada la que hagués de ser el lema actual, que substituís a les Festes del passat, també a la lluita i altres similars? Ja és hora que els grups de música reflecteixin altres missatges, no?

I.G.I. : És clar que sí. Amb aquesta frase vam tenir una discussió amb Sarri. La va escriure al principi, però la va retirar després. A ell li semblava que estava fora de lloc, i nosaltres no. És una frase nostra, però ella la va pronunciar. Amb aquesta frase hauríem de fer samarretes i pancartes.

La música és un referent per a molts, i moltes de les consignes són dels anys 80…

I.B. : L'aconseguit en els anys 80, les ràdios lliures, els fanzines, els programes de música de televisió… Pensàvem que Internet els anava a substituir, però no és així, i ara no tenim res. Hi ha més creativitat que mai, però no hi ha aparador. Aviat, els grups que cantem en basc estarem a punt de desaparèixer.
I.G.I. : Les persones que fem música tenim la responsabilitat de ser una mica pertorbadores, més encara en l'època en la qual vivim. Cal renovar les ikurriñas, sí o sí, i les barricades.

Com ha estat el procés de creació?

I.B. : Al principi, vam recollir les paraules i les musiquem, però de sobte ens va suggerir fer-ho al revés.

Quin treball és, entre altres coses, assimilar tan bé la cúmbia?

I.B. : Els de Les Dues D ens deien que això no és són-a. Agafem el so d'aquests instruments, però no el ritme.
I.G.I. : De la mateixa manera , nosaltres utilitzem el so, però no toquem el fandango.

Com han pres en l'Edat mitjana un treball tan especial i multiformat a un preu molt econòmic en aquests temps en els quals no es venen discos?

I.G.I. : Aquest treball ha suposat un repte per a l'autoproducció i la seva posada a la disposició de tothom. Ho podíem fer en un format més gran i més car, però no el volíem.
I.B. : L'autoproducció no és militància. Si les discogràfiques garantissin la dignitat dels grups, podríem treballar amb ells. Això d'avui és una vergonya.

Parleu-me de Tim Lathan, que ha barrejat el disc.

I.B. : Ens ho va oferir Jonan Ordorika moltes vegades. Té un currículum increïble, però treballar amb ell ha estat molt fàcil. Vaig pensar, Tim Lathan, no vam ser a Nova York a veure-li treballar. Ens demanava que expliquéssim l'estat anímic de cada cançó i “enganxem” molt bé el que volíem. No buscàvem la perfecció. A més, en acabar el treball ens va dir que a la seva dona li va agradar molt, i això és l'important: aquest disc l'hem fet per a les noies punkyen.

És un treball per a gaudir de tots els sentits?

I.G.I. : El disc serà pirateable, però només tindràs una part de Gosariak. Una escultura que s'escolta és una pintura que es llegeix, desdejunis dedicats a la ment.

Com és l'endemà de fer aquest treball?

I.G.I. : En finalitzar el disc vam tenir una depressió postpart o postcoital. Però ara estem molt a gust, ha estat un gran regal. La nostra gran responsabilitat era que li agradés a Sarrionandia, i sabem que li ha agradat.
I.B. : Ara només falta vendre per a continuar autoproduint-se.

Com portareu aquest treball als directes? Participaran també Iñigo i Juan Luis?

En 2015, ho presentarem fins a abril, seran poques les actuacions. Nosaltres estarem dretes i amb el públic posat, no serà el tradicional concert de Gose.