En la dècada dels 70 del segle passat, el Govern alemany va començar a avançar projectes educatius en el marc de la lluita contra la pobresa. L'objectiu és augmentar el nivell d'educació dels indígenes, portant les seves llengües fins a l'educació. Els projectes de cooperació contra la pobresa van reconèixer la cooperació lingüística i van començar a dur-se a terme tenint en compte la situació de les llengües indígenes del lloc, secundats pels fons del Banc Mundial i del Banc Iberoamericà Mundial.

Quina és la història de la cooperació entre Europa i el Perú, Bolívia i altres països? És cridaner tenir en compte també les llengües indígenes.

La cooperació entre Alemanya i Llatinoamèrica es basa en acords bilaterals. En la dècada dels 60 va començar una col·laboració similar a través del Consell Llatinoamericà de Desenvolupament Econòmic. No hi havia, doncs, cap inquietud per l'idioma. No obstant això, aviat van descobrir que gran part de la població vivia marginada en la majoria dels països llatinoamericans. Heus aquí la prova, l'anàlisi del Banc Mundial, que demostra que ser hindú significa ser pobre i perdre la llengua. Aquesta organització internacional havia rebut dures crítiques pel seu caràcter de club capitalista per a rics i se'l va acusar d'això i allò, però en aquella època es va constituir un grup de sociòlegs i politòlegs per a realitzar diversos estudis. Va servir per a preparar la política del Banc Mundial i del Banc Iberoamericà.

A Europa, precisament, Alemanya era líder en aquesta època. En la dècada dels 70 es va crear un clima de lluita contra la pobresa i l'exclusió de les poblacions indígenes. Aquest era també el lema: “Contra la pobresa”. I quin és l'antídot contra la pobresa? “Educació!”, s'ha dit fins ara. Naturalment, de seguida es va formular la següent pregunta: “Quina educació?”.

I com era l'educació fins llavors als països llatinoamericans?

Fins llavors, ho feien íntegrament en castellà. I la taxa dels alumnes que abandonaven l'escola, o repetien, era descomunal. No estic en condicions d'explicar les quantitats, però en aquella època un nen, als Andes, anava a cursar fins al tercer grau a l'escola, i mentrestant el repetiria tres vegades: anava a passar de set a vuit anys a l'escola, i en sortir d'allí, no sabia llegir ni escriure. Aquesta era la situació, i el nostre desig era millorar-la. Recordo els debats teòrics i la primera pregunta que es feia: “Què fer si el nen no entén espanyol?”. “Ensenya en la seva llengua materna!”. Però els grups indígenes són els menys socials d'Amèrica Llatina, no tenen vots ni vots en els parlaments. Volen aprendre castellà per a sortir de l'exclusió! En la dècada dels 70, aquesta va ser la nostra primera tasca: “Si el nen aprèn primer en la seva llengua materna, serà més fàcil aprendre'l en la segona. Tindrà més desenvolupament tant cognitiu com emocional”. Aquest va ser el punt de partida de l'Educació Primària bilingüe, sempre a l'escola pública.

Els menys indígenes, com vostè ha dit, s'enfonsen per a aprendre castellà. Vosaltres, en canvi, voleu ensenyar-vos el paraigua en un sospir.

Ha estat un camí dolorós. L'agricultor, en primer lloc, li dirà que ha enviat al seu fill a l'escola perquè estudiï en castellà, perquè ja sap de quítxua. D'altra banda, la nostra funció és explicar als pares i mares que no és possible aprendre dues llengües, és a dir, aprendre totes dues llengües al mateix temps. Sigui com sigui, el nostre treball no va ser suficient, i se solia fer una oferta per a aprendre el quítxua. D'altra banda, qualsevol projecte que vingués de fora va ajudar molt a millorar la qualitat de l'escola, la qual cosa va provocar un canvi d'actitud dels pares, que deien: “Encara que l'educació sigui bilingüe, ho donarem per bo, però perquè l'escola té un bon nivell, no per res més!”. O potser es podia donar també un menjar a l'escola! Qualsevol projecte internacional atreia també a l'agricultor en general, excepte un petit grup; fonamentalistes en la manera de dir: “Aquí tenim una, dues i tres vegades, missioners sempre, perquè, volent fer-nos passar, ens integrem en la majoria de la societat, sense cap intenció de respectar la nostra cultura”. Així es deia, més o menys. I record que parlaven “cultura”, no “llengua”. Els projectes d'ensenyament bilingüe van començar a avançar-se en les dècades dels 70 i 80, ja sigui al Perú, Bolívia o l'Equador.

Quines eren les característiques dels projectes?

Alguns eren projectes de transició, no duraven més que tres anys. A partir d'aquí, van començar a estudiar en castellà. Jo puc anomenar-los “projectes trampolí”, perquè estan treballant en un idioma, però esperen aprendre en un altre. No han donat bons resultats, ni en la llengua materna, ni en la segona. És a dir, si el nen o la nena cursa quatre o cinc anys en un centre d'ensenyament primari –generalment en un grup d'alumnes pobres–, i dos d'aquests quatre si treballes un idioma que no tindrà presència en el futur –l'idioma matern-, i després si s'ensenya l'espanyol altres dos, els resultats no són bons, ni en una llengua ni en l'altra. Això, que se sap des del cel, va portar amb si una reflexió: “Hem de canviar alguna cosa!”. I aquest “alguna cosa” va arribar de les escoles bilingües del Canadà: inventem fer l'educació primària completa en la llengua materna per a igualar els estatus de totes dues llengües.

Què et passa “igualar els estatus de les dues llengües”?

Que ambdues tinguin el mateix accés a l'ensenyament, meitat quichua, meitat castellà. Aquesta era la reflexió: les dues llengües necessitaven els mateixos drets. Però tampoc això és suficient, evidentment. Amb dos gots, un gairebé ple de tots, i l'altre, mig buit, no es pot fer el mateix. L'ensenyament del castellà com a segona llengua no tenia bons resultats… fins als anys 80, d'altra banda, no hi havia preocupació per aquest assumpte. Els professors no estaven prou preparats. Podien començar a ensenyar castellà i dir: “Bueno, el nen se les arregla bastant bé!”. A continuació es van posar en marxa un mètode avorrit, que va consistir a aprendre la gramàtica espanyola i altres coses. D'aquí no va arribar cap bo. En qualsevol cas, en 1986 comencem a realitzar simposis llatinoamericans sobre educació intercultural bilingüe. Empenyem aquesta reunió des d'Alemanya, i ens prenem una setmana sencera per a reflexionar. Comencem a analitzar els camins per a millorar el nostre treball, preguntant-nos: “Què necessitem? Convèncer als pares perquè retinguin la llengua materna? Al mateix temps, podria ser la solució un bilingüisme estable, sense necessitat de triar “quítxua o castellà”?”…

Quina va ser la resposta?

Sens dubte, aconseguim millorar. Comencem a parlar sobre l'abandó i manteniment d'aquella educació de transició, és a dir, l'objectiu era mantenir la llengua materna, més el castellà com a segona llengua. En aquesta reflexió van intervenir professors locals, acadèmics i membres dels ministeris que sentien pressió per a millorar la situació educativa de tota la població.

“Educació intercultural bilingüe” diu vostè una, dues i tres vegades. Per a què?

En l'inici dels anys 80, al Perú, es deia “educació bilingüe vicultural”. Però la paraula “vicultural” no va tenir èxit. Pitjor encara, s'havia convertit en una font de chapitas: la cultura les separava, el nen que havia crescut en ambdues no s'adonava d'aquesta vitalitat, ni les distingia. D'altra banda, també estava en vigor l'antiga ideologia del colonialisme: l'opressió cultural, l'opressió lingüística, la dependència econòmica… i molts no veien amb bons ulls la formació de les minories lingüístiques i culturals per a integrar-se en la societat dominant. Això no és el camí de la igualtat, no? No democràtic en absolut. Així, abans dels anys 80, es va inventar la “educació intercultural bilingüe” i ja no ens referíem només a la població indígena, sinó a tots els membres d'una societat o d'un estat. La conversa “intercultural” va ser inventada, en definitiva, per un sociòleg veneçolà, ja que en aquell país s'estaven anticipant experiències com aquesta. Com actuar amb els menys lingüístics culturals? Idear programes especials o anar per la via de l'escolarització habitual? El repte de l'intercultural era, per tant, que els espanyols monolingües coneguessin les altres cultures en un país determinat.

L'objectiu era conèixer les cultures.

Els coneixien també en el museu, però també tenien com a objectiu respectar les llengües indígenes. “Idioma? No, és dialecte!”, deien. Tens una discussió dels anys 70 que dura encara en alguns ambients. Des de 1992, d'altra banda, el moviment indígena s'oposa amb força a això. Quan van començar a celebrar el “descobriment” d'Amèrica Llatina, la gent no estava contenta: prefereix, molt, aprofitar la “trobada intercultural” per a parlar de la trobada entre els espanyols o els “europeus” –per no parlar massa els espanyols– i els indígenes. Per dir-ho, el terme “espanyol” no tenia bona connotació fins a gairebé poc, però les generacions més joves del Perú veuen bé Espanya. En la seva opinió, no té mala connotació, perquè no coneixen la història i, per tant, no tenen problemes d'aquesta índole. Ja, ja…