És la tercera reflexió que ofereixo a Catalunya en aquesta temporada: tres de cada quatre articles han girat entorn de Catalunya. I si em fixo en la situació, no serà l'última.

El 9 de novembre, per fi, el poble va tenir l'oportunitat d'expressar la seva opinió amb emoció, a pesar que era una opció molt limitada des del punt de vista jurídic –que no era “oficial”–. Sabem que la majoria no va participar –el 36% va votar, és a dir, 2.306.000 habitants–, però en aquesta situació tan complicada i confusa és una dada molt significativa, com el resultat exacte –el 80% de les persones que van participar van donar suport a la proposta de creació d'un estat independent, entorn d'1.850.000–. Aquestes dades han tingut dues interpretacions: d'una banda, la de la majoria de les forces polítiques i socials de Catalunya, positiva, i per un altre, la de les forces polítiques espanyoles i la minoria catalana, negativa, subratllant l'escàs resultat a favor de la participació i la independència. Qualsevol opinió ha de tenir en compte altres dades objectives: L'Estatut de 2006 va comptar amb 1.900.000 vots a favor, però a Espanya ningú ha reivindicat la seva il·licitud.

Com interpretar políticament tot això i les oportunitats que s'obren? No és fàcil. Qui sap el que passarà? Hi ha molts personatges, variables, interessos i càlculs. Analitzem alguns elements:

Artur Mas, en principi, ha sortit amb força i així es va manifestar aquesta nit, quan va donar al president del Govern, Mariano Rajoy, un termini de dues setmanes per a respondre a la seva petició. Ja ha passat una setmana des de llavors i no veig moviment, ni pinta. En canvi, la negociació que manté amb el PSC per als pressupostos de 2015 segueix endavant, cosa que significa que Mes no té intenció de donar un seguiment immediat a la consulta.

ERC també es troba en bon estat de salut, però no és el que pensava fa un mes, en relació amb la recuperació de Mas. A més, no em sembla que esperés el resultat de la consulta –diria que tenia més esperança, sobretot de la participació–.

Jo diria que també Rajoy ha sortit reforçat. No ha obstaculitzat la consulta “físicament”, va assumir “amb normalitat” la realització del referèndum i per això ha rebut dures crítiques des de la seva dreta. A més, el resultat, com s'ha dit, no ha estat el que molts esperaven a Catalunya, que ha qualificat de positiu. Finalment, la fiscalia es mostra "serena i independent" en aquest assumpte, donant al Govern d'Espanya una imatge "més democràtica".

La societat civil catalana haurà de prendre novament les regnes i assentar bé el camí d'aquest procés. A diferència del que ocorria al principi, en l'última temporada els partits han tingut protagonisme –així era–, però això, vist el panorama, no garanteix que en els pròxims mesos es vagi a materialitzar la voluntat del poble. Perquè, on estan les eleccions que tots han esmentat? Ara no sembla que a ningú li interessi: Més està buscant el suport del PSC –suposo que per a acabar la legislatura– i ERC vol guanyar les eleccions municipals –a més, segons les últimes dades, CiU mantindria la majoria– i no tindria especial interès a fer front a les eleccions autonòmiques.

I, per a acabar, on ha quedat la reivindicació de la independència unilateral? Pel que he entès, això s'aconseguiria a través del treball diari –si li ho deixen, clar–. Era això necessari per a això? La resposta política que s'està donant a la consulta coincideix amb el seu propòsit?

No ho sé, però el que semblava fa un mes avui no el veig clar.