El diumenge, massa d'hora, es va despertar amb el baluern del cop de la vespra. Apagar el despertador, encendre Twitter, se li nota de seguida que no serà un dia normal. És inútil per a uns i histèric per a uns altres. El millor serà deixar el món digital i relacionar-lo amb el tangible –sense oblidar-lo, desgraciadament, a casa el seguici, per descomptat–. El carrer, no obstant això, està més freda que un cafè atropellat. Ambient curt en el barri barceloní de Gràcia, com correspon a un matí de diumenge de novembre, sí, encara que sigui a la vora del Mediterrani. Les ribes buides, més que secesionarias, semblen l'estampa de la postguerra.

Però això d'avui no és un diumenge normal. Un diumenge normal mai comença abans de les vuit. Un diumenge corrent no reuneix, després de tot, tanta gent com davant un col·legi encara no obert. 300 persones en un ràpid cop d'ull. A la primera de la fila la pregunta és quan ha arribat. 8.30. En vint-i-cinc minuts, centenars de persones es van sotmetre a la invitació d'aixecar-se d'hora d'aquell entrenador de futbol. Primer Gol. Si no m'equivoco, i qui sap, al Govern de Madrid. S'han obert les portes, entren les primeres persones, deixen passar a les persones majors, a les quals tenen alguna dificultat. Els catalans són civilitzats. Avui més en el kiosko de la botiga de fruites que en la carnisseria. Comencen, doncs, a omplir la vella il·lusió de votar. Exacte. Content. Orgullós. En una acció que dona qualsevol cosa menys el babau. Cregut. Sembla que es tracta de creure.

Hem continuat la guerra com els periodistes, encara que en temps de pau, amb la ronda. L'objectiu és un altre col·legi del barri. Una multitud igual, potser una fila més llarga. El Col·legi Responsable ficant pressa als assistents. Són les 9.20. Algú no arribarà a final de dia. Els Mossos són allí, en la vorera de davant, però no estan. La mateixa ansietat es reflectia en les cares dels votants. Un tercer col·legi. L'amic vota. El gallec, d'aquests que avui ningú recorda. Inclourà una segona targeta al vot ordinari. Ez volem un país normal. No volem un poble normal. Es tracta d'un procés participatiu, en el qual es diu que té dret a dir el que vulgui. Ara a un col·legi del barri de Sant Gervasi. Fiscalitzar a les persones de renda alta. Total per a què: és veritat que el que la majoria dels quals diuen sobre el soberanisme català és transversal. Encara és aviat per a saber-ho, però entre les fotos que ens donarà el dia hi ha: Una abraçada entre Artur Mas i David Fernández. Més atapeït que el de Zabalaga, el dia s'encendrà en alguna ocasió. Les dues Catalunya en una.

Hem tornat al barri, els de casa han de votar. Tres hores després de la seva obertura, la mateixa fila davant el col·legi. La mateixa fila, per descomptat, no la mateixa, perquè avança ràpidament, deixant en suspens la impressió inicial. Un inspector ens diu que reben un vot per minut. Ràpid, a mitja velocitat calculada prèviament, tenint en compte que no hi ha cens, que cal apuntar el nom dels votants –malintencionats, tranquils: un sistema informàtic impedeix que una persona voti més d'una vegada–. Mentrestant, una dona, fora de si, cridava per a veure per què a la seva casa li pegaven cartells amb la cola, quan podia ser zel. La gent està tranquil·la, no pot anar ni a la independència, sense perdre el temps just per a complir el seu objectiu. A introduir la papereta en l'urna. Ho han fet els de casa, la il·lusió és una de les grans jornades.

En el barri de Carmel ens ha enxampat les primeres dades oficials del dia: A les 13.00 hores, han votat 1.142.910 persones. És cert que una mica menys que en les eleccions al Parlament Europeu d'enguany, però més que en les eleccions a l'Estatut de 2006, per exemple. No malament per a un butifarrendum. Perquè hem anat al barri de Carmel a rebaixar l'eufòria. Els carrers aquí més buides, la gent més vestida per a l'ocasió –sense globus, adhesius, samarretes per a la causa–. Però arriben als col·legis i estan plens de gent. Pot ser que hi hagi menys espai per a votar que l'habitual, i que els que estan s'omplin més. Malgrat això, és una sorpresa el que hem tornat a sentir aquí. La misèria dels prejudicis. L'espanyol parlant, noranta per cent. Per exemple, un home vestit amb un equipatge de Ferrari, un SEAT aparcat a la porta. Una dona d'edat ens ha donat una de les claus, si és que serveix per a no tenir a un polític lladre. En el bell Kastillano, és evident. Encara sort que no ha vist fotos de Jordi Pujol, que també ha votat, al contrari que ell en un barri més elevat. En un altre cas.

Acabem el dia en el mateix col·legi en el qual comencem el dia. Mancant uns trenta minuts per al tancament de les portes, a penes hi ha votants. El dia de treball és el següent, recordeu que aquí se segueix el consell d'aixecar-se d'hora d'aquell entrenador de futbol, quant és el marcador en aquest moment del partit? A la tarda, l'afluència dels votants ha estat bastant bona, ara ha descendit del tot, ens ha confessat un voluntari. Ja coneixen la segona dada oficial del dia: Un total d'1.977.531 catalans han votat a les 18.00 de la tarda al Palau blaugrana. En els seus rostres es percep l'alegria, el cansament i l'orgull del treball ben fet. No obstant això, encara no es pot anar a casa, perquè és ara quan comença la segona jornada de voluntariat: tancar les escoles, comptar el vot. I tot, com diria aquell famós galego, professional, molt professional. Fins i tot si tenim en compte que no és una gent professional, sinó una persona voluntària. El que ha donat un col·legi del barri Hara Gràcia el 9 de novembre de 2014: Bai-Bai 3.695; Bai-Ez 416; Bai-Zuri 45; No 111; Zuri 33; Beste 78. I, per sobre de tot, la participació de 4.378 veïns. Van aplaudir.

Si no coneixeu les dades generals i definitives. Ho han detallat amb tot detall i claredat des de l'endemà. Al principi del procés, posem ara quatre anys, limitem-nos fa dos anys, que el que era escèptic del procés, continua sent escèptic el 10 de novembre. Respecte al procés escèptic, si arribarà, si no serà assumit pels polítics, i portar-ho a un lloc on més els convingui. Una altra cosa és que la convicció davant el que realment vol la gent és cada vegada major. És difícil fer altres lectures, des del procés participatiu sobre la independència de Catalunya.

Que la gent no sols demana el canvi de bandera. Que no exigeix que els lladres domèstics substitueixin als forasters. Que el veritable desig de la gent és aprofundir en la democràcia, poder decidir sobre les coses que els emocionen en el dia a dia. Volen un poble nou, però per sobre dels altres diferent del qual ara viuen. I segurament no volen separar-se d'Espanya, a no ser del que representa aquí i ara l'Estat espanyol. I qui no. Desobediència sí. Més democràcia també. Però per sobre de tot és un exercici d'apoderament el 9 de novembre. Una presa de poder de les persones sobre el seu present i futur. El que va dir Peret en aquella rumba una mica recordat, Catalunya té el poder. O més exactament, la gent de Catalunya té el poder. I això ja no té marxa enrere. La gent voldrà votar cada vegada més. Sobre cada vegada més coses. A pesar que la del diumenge algú ha volgut portar-la al no-res. CIU i el pp han fet pública una consulta pactada per a mantenir les seves respectives agendes. Encara que l'anomenat procés sobiranista català es fon, per què no avui?