El més dur, el més violent, el més valent va ser el general Dogan Güres en la lluita contra el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Així ho ha explicat el periodista Ricardo Ginés en la crònica mensual que li ha dedicat en l'Avantguarda de Barcelona. El diari ha titulat “Enemic número u del PKK ” a la notícia, desdibuixant el perfil de la personalitat que mostra el contingut, però podria haver posat més clar que Turquia va ser un dels principals responsables de la massacre del Kurdistan en la dècada de 1990.

“Fins a 1994 -escriu Ginés-, la guerra contra el que considerava una amenaça per a la unitat de Turquia va provocar milers de morts, milers de desapareguts, la fugida d'uns tres milions de kurds i la destrucció de més de 3.000 pobles i llogarets. El poder de Güres des de l'Estat Major d'Ankara no ha tingut igual en la crueltat que en la història moderna de Turquia. Güres ha escrit la seva herència en lletres de plom”.

La Wikipedia en anglès, en l'entrada “Turkey–PKK conflict” amb les fonts ben documentades, especifica a les víctimes de la guerra. Les organitzacions defensores dels drets humans asseguren que, a més dels pobles destruïts i els milions de desplaçats, entre 1984 i 2008 han mort de manera violenta 5.000 turcs i 35.000 kurds, entre ells 18.000 civils. Altres 17.000 persones romanen desaparegudes i 119.000 persones han estat detingudes per les autoritats turques.

Durant aquest temps, en 1993, el PKK, inicialment marxista-leninista, va canviar els seus arguments i va expressar la seva intenció de no dividir Turquia, aclarint que el líder Abdullah Öcalan volia negociar una àmplia autonomia. Això no va alterar els plans dels militars turcs.

Davant els canvis i negociacions proposats per Öcalan, el recentment mort general Güres va dir: "A Turquia existeix un risc separatista. Les paraules d'Ocalan no són més que paraules conjunturals utilitzades per a enganyar. A més, els Estats Units vol que es parteixi Turquia. I la Unió Europea també vol que Turquia sigui més feble. I ens ajuda l'OTAN? Res”.

Güres estava convençut que tots volien colpejar el coll a Turquia, Síria i l'Iraq ajudant al PKK, l'Iran contra... i que l'OTAN no ajudava prou a Turquia. No era més que una manera de parlar, perquè després els governs de l'OTAN van proporcionar als militars turcs les armes per a dur a terme la gran ofensiva del Kurdistan, amb un preu molt econòmic, tal com va reconèixer Güres més tard. Així, Holanda els va donar els vehicles blindats, els helicòpters estatunidencs, i també els tancs M-60 i Leopard...

Després, el propi Güres va visitar les estructures militars dels Estats Units, i també Espanya, per a aprendre low intensity warfare (guerra de baixa intensitat, contraposició o guerra especial), que s'especialitzen en això. Perquè això era abans de 1990, no és difícil saber amb quins generals espanyols parlaria sobre la mecànica per a organitzar la lluita antiterrorista.

Subcontractar guerra bruta

Jean-Louis Briquet presenta en el seu llibre “Milieux criminels et pouvoir politique: els ressorts illicites de l'état” (Criminalitat organitzada i autoritat política: instruments no legals de l'Estat) els trets més significatius de l'època de plom que van sofrir els Kurdistan a principis de la dècada de 1990. “Els bandes ‘en uniforme’ en Turquie” compte com a partir de 1991 els militars turcs van subcontractar moltes operacions contra el PKK a grups relacionats amb la criminalitat [sous-traitance en francès original].

Atès que el primer ministre, Tansu Ciller, tenia pressa per acabar ràpidament la guerra contra el PKK, va encomanar la lluita de contrainsurgencia al general Güres i als militars que garantien la línia dura d'aquest.

Els militars, d'una banda, van fomentar el treball de grups paramilitars ultradretans. D'altra banda, algunes tribus triades entre els kurds van donar suport a l'organització de milícies ciutadanes contra el PKK. Per a finals de la dècada comptaven amb més de 100.000 membres armats, pagats per l'Exèrcit d'Ankara.

Els colonialistes han utilitzat sovint en les seves guerres a aquests milicians als quals anomenen els guardians dels pobles (corucu). Un dels principals teòrics de la guerra especial, Frank Kitson, esmenta els utilitzats pels britànics a Kenya, els grups paramilitars nadius organitzats per França a la Indoxina i després a Algèria, i un llarg etcètera. Més tard, el Govern peruà va usar amb freqüència aquest tipus de milícies per a fer front a Sendera Lluminosa. Les corucas del Kurdistan, per contra, eren més desconegudes entre nosaltres.

Un dels líders dels paramilitars que lluitaven brut contra el PKK, Sedat Buca, es va enriquir a canvi de les ajudes que van rebre de les autoritats d'Ankara en les obres públiques. Aquestes complicitats van sortir a la llum gràcies a l'accident ocorregut en la localitat de Susurluk.

Susurlu es va fer famós per un accident de trànsit ocorregut el 3 de novembre de 1996 i va ser traslladat a l'hospital de Creus. En el judici posterior es plantejaria que es tractava d'un assassinat planificat. A l'interior del cotxe anava un curiós grup: L'ultradretà Abdullah Catli, buscat per la policia per assassinats i tràfic de drogues; la seva amiga Gonca Us, coneguda entre els concursos de bellesa; i Huseyin Kocadag, que va ser cap de policia a Istanbul. La quarta tripulació del cotxe va sobreviure. Sedat Bucak, empresari i parlamentari kurd col·laborador. Els quatre venien de la reunió que van mantenir amb el ministre de l'Interior, Mehmet Agar, en un hotel pròxim. Aquest es va salvar perquè havia estat avisat per un altre mafiós.

En la dècada de 1990 també va haver-hi guerres brutes entre autoritats amb diferents perspectives de fer la guerra contra els kurds i governar els assumptes de Turquia. Segons informa el diari turc BGNNews, el cap de l'Exèrcit, Dogan Güres, va intentar matar-lo amb cianur en el cafè i va ser detingut per trets. Un altre militar li va impedir prendre aquell cafè, especialment perquè estava amargat.

En 1992, Güres va reconèixer que Turquia era un estat militar. Una dona era llavors el primer ministre, Tansu Ciller. Retirat de l'Exèrcit en 1994, Dogan Güres es va convertir en diputat per Ciller en 1995.

Tal com ha posat BGNNews en el títol de la notícia, Dogan Güres ha mort emportant-se amb si els seus secrets. Això és a dir, la guerra bruta d'un estat dins de l'OTAN.