Des de l'esclat de la crisi econòmica, el nombre de joves d'Hego Euskal Herria que es desplacen a l'estranger s'ha incrementat en al voltant d'un 43%. En 2012 van acudir 22.300 joves d'entre 18 i 34 anys i la tendència és a l'alça. És més, segurament és major la quantitat real, ja que hi ha qui no dona de baixa en el padró de la localitat que ha deixat de fer-lo, la qual cosa comporta la pèrdua de drets (possibilitat de subvencions públiques, cotització a la pensió, accés als habitatges de protecció oficial, vot en les eleccions municipals…). El Consell de la Joventut d'Euskadi va presentar en 2013 l'informe Sos gazte: emigració laboral juvenil, amb l'objectiu de visibilitzar les dificultats que comporta la pèrdua d'aquests drets i l'emigració laboral de les persones joves. Davant els missatges que animen als joves a sortir a l'exterior, han explicat el "costat fosc" del fenomen.

Encara que la decisió d'emigrar pot ser personal i positiva, des de la institució han explicat que no és de rebut que els joves s'animin a això, mentre no siguem capaços de garantir els seus drets. Sovint, l'informe conclou que la precarietat juvenil continua existint en el nou destí i que corren el risc de perdre drets com la igualtat, la seguretat o la llibertat sexual depenent del país. També han destacat la repercussió social i personal de la mort de les dones a Euskadi.

Al Nord, emigració sistemàtica

La situació en Ipar Euskal Herria és més complicada segons el professor de Sociologia de la UPV/EHU Eguzki Urteaga, ja que l'emigració dels joves no acaba amb la crisi econòmica. Cada any uns 8.000 alumnes van a Pau, Tolosa o París a realitzar estudis superiors i molts no tornen perquè en Iparralde no troben un lloc de treball concorde a l'après. En paraules d'Urteaga, solucionar el problema exigeix comptar amb una universitat tan sòlida com pròpia i que el mercat laboral local tingui la capacitat d'integrar a aquests joves formats.

Les dades indiquen que la generació actual és la més formada de tots els temps i són els més preparats acadèmicament els primers a acudir. Segons el sociòleg, això es deu a un desequilibri entre la formació acadèmica dels joves i l'oferta laboral de les empreses. Considera que no s'inverteix suficient en recerca i desenvolupament i que la formació dels joves no es valora correctament, especialment al Sud. L'organització juvenil ERNAI ha afegit que el problema també radica en el model empresarial de les multinacionals, ja que la baixa preparació per a cobrir les necessitats diàries dificulta l'autogestió i la certitud.

L'exili no és dolent en si mateix. En això coincideixen tant Urteaga com els quatre joves que ens han comptat la seva experiència. El problema radica en el fet que les possibilitats de retorn són escasses o en què la volta suposa sovint el sacrifici de la pròpia carrera professional. Els quatre joves no es penedeixen de la decisió presa, però parlen amb desconfiança del seu retorn al seu país d'origen.

Eneritz Trigueros, a Àustria

"Ens tracten de la mateixa manera que hem tractat a estrangers"

La duranguesa Eneritz Trigueros va marxar de Durango després d'acabar els estudis d'arquitectura al desembre de l'any passat, veient que en aquesta professió hi havia una taxa de desocupació superior al 50%: “Amb 27 anys, necessitava tenir els diners que jo mateix havia guanyat i em vaig adonar que l'única opció per a aconseguir una situació laboral estable era anar a l'estranger”. Va aterrar a Viena i va passar els seus tres primers mesos en un estudi d'arquitectura, vuit hores al dia en pràctiques, mentre buscava treball. Afortunadament, diu, treballa en Linz des de la setmana següent a la finalització de les pràctiques.

El de Durango ens confessa que viure fora és difícil. Les diferències culturals dificulten el dia a dia i quan les coses no van bé es nota la falta de suport dels més pròxims. Diu que a Viena hi ha molts joves del sud d'Europa, molts d'ells en situació precària. “Un dels principals obstacles és ser estranger, ens tracten de la mateixa manera que nosaltres hem tractat als estrangers”. Per a un lloguer, per exemple, prefereixen un austríac a ell.

De moment no s'ha posat a pensar en el dia de la volta, ja que considera que té poques possibilitats de treballar com a arquitecte a Euskal Herria. Aviat complirà el seu objectiu de no demanar diners a casa i ser independent, però veu complicats altres projectes vitals. “No em veig fix en cap lloc, així que a mesura que sorgeixin les oportunitats aniré decidint el futur”.

Arantzazu Agirre, a Irlanda

"En la situació actual no es pot consolidar el que hem conegut com a projecte de vida durant molts anys"

L'oñatiarra Arantzazu Agirre, després de diversos mesos sense treball després d'acabar els seus estudis d'Educació Infantil i Psicopedagogia, es va dirigir a una família que estava a la recerca d'au-pair, seguint un anunci del periòdic. “El meu objectiu no és treballar així, però vaig pensar que podia ser una bona opció, tant per a viatjar com per a aprendre anglès”. Veu clar que la situació no el va obligar a prendre una decisió, sinó a aprofitar les oportunitats que se li presentin a cada moment. L'estada a l'aire lliure és una experiència enriquidora: “Lluny d'un entorn familiar i d'amics segurs, estar en noves situacions sempre és positiu, encara que vives moments durs”.

No obstant això, creu que l'experiència pot empitjorar molt quan l'emigració es converteix en una única solució. “La gent és conscient que anar a buscar treball a un altre país no és gens fàcil”. En la situació actual, no es pot establir un projecte concret de vida, “almenys no el que durant molts anys hem conegut com a projecte de vida per part de la majoria; treball, llar, família…”. Veu molt lluny aquests objectius, “impossibles”. Diu que toca aprofitar la llibertat de desconnexió fins que sigui possible.

Xabier Agirre, a l'Índia

"Tornaré amb l'esperança que la meva experiència a l'estranger m'ajudi a trobar treball"

El donostiarra Xabier Agirre porta dos anys estudiant Ciències Empresarials i Enginyeria Tècnica fos de casa, amb una beca del Govern Basc. Va partir a l'estranger a la recerca de noves experiències i un lloc de treball. El primer any el va passar a Indonèsia, enguany a l'Índia. “Si a Euskal Herria hi hagués hagut més oferta d'ocupació, hagués estat més difícil prendre la decisió”. Va ser la situació la que li va empènyer fora de l'habitació, però no va lamentar la decisió presa.

L'empresa basca Rinder treballa actualment a l'Índia complint tot tipus d'obligacions: màrqueting, control de costos, anàlisis de països… El donostiarra veu l'Índia en un moment interessant, amb un fort moviment econòmic, polític i social. Encara que els diners de la beca no sempre dona per a arribar a fi de mes, Agirre afirma que s'ha sentit còmode i que ha tingut l'oportunitat de fer diversos viatges. Entre les coses perdudes, ens parla del dret a votar, “que no funciona bastant bé”.

El donostiarra s'arrisca a perdre a una generació ben formada, i li agradaria veure-la més activa i amb més oportunitats de treball, segons ha informat el Consistori. Una vegada finalitzada la beca, l'enginyer estarà de tornada abans de finalitzar l'any. Pel que li han comptat amics i familiars, no creu que les possibilitats de treball hagin millorat, però, malgrat això, mira amb optimisme al futur. Tornarà amb l'esperança que l'experiència adquirida a l'estranger l'ajudi a trobar treball, “per a poder dur a terme el projecte de vida a poc a poc”.

Melani Zendoia, a Colòmbia

"La meva situació econòmica no ha millorat res, al contrari"

Melani Zendoia, natural de Zarautz, va decidir exiliar-se en veure el panorama laboral després de finalitzar els seus estudis. “Anava a ser per un temps, però quan vaig arribar a Colòmbia em vaig enamorar del país”, ens confessa. És psicòleg i ara “petit empresari” d'un forn, en un dels barris més conflictius de la ciutat de Cartagena d'Índies, on resideix. Allí ha posat en marxa el forn amb la finalitat de donar treball a la gent de la zona. Per si no fos prou, també ha posat en marxa una ludoteca per a nens i nenes. De fet, ens ha explicat que els ingressos són molt limitats i les despeses són enormes: “El servei de salut és de pagament, les escoles públiques són molt modestes i les privades són totalment racistes, no hi ha transport públic, ni aigua, i la llum va dues o tres vegades per setmana. La meva situació econòmica no ha millorat res, al contrari”.

Diu que, per raons econòmiques, anar a l'exterior “no és una solució, sinó una via de fuita”. Zendoia creu que una política més adequada ajudaria molt, però que, mentrestant, els joves han de continuar formant-se.

No obstant això, el zarauztarra no pot ocultar el seu amor per Cartagena, a pesar que ha dit que és un “odi amorós constant”. “Aquest país té una cosa meravellosa, tot el que sembres creix. Hi ha tant que fer!”. Diu que la gent creï en noves idees i nous projectes. “A Euskal Herria als joves no ens ensenyen a innovar, ens empenyen a fer això de sempre davant el risc de no tenir treball”. Encara que més dura, més satisfà la vida de Colòmbia. Per tant, no tornarà de moment. No li agrada mirar a llarg termini, però en el futur es veu immers en moltes ocupacions. Avui aquí, demà allí.