És habitual que en el nostre País Basc escriguem cançons o col·leccionem cançons com a accions solidàries. Habitual i aplaudible, sens dubte. Però com a aficionat a la música en general, agraeixo cada vegada més els projectes i els resultats que, almenys, s'allunyen una mica de l'habitual i que mostren un punt d'originalitat i frescor. I últimament m'han cridat l'atenció dos projectes d'aquest tipus relacionats amb els nens. Una, que a l'inici de l'any vaig portar a aquestes pàgines, Solo i lliure, un treball ric basat en les cançons d'Imanol Urbieta, més pompós en recursos i participació. I l'altre, amb les cançons compostes per Mingots i Garratz, aquests dos, altres músics, els pares i mares i Pirritx, Porrotx i Marimototots han gravat un disc a favor d'Argantzon Ikastola.

La iniciativa a favor de la Ikastola de Treviño sembla senzilla, popular íntegrament i diria que el projecte ha anat sumant als participants en el camí, contagiant-se d'intencions i de com fer les coses. Tal vegada per això, el disc ha aconseguit un equilibri tan difícil: les cançons recollides valen el mateix per al gaudi tant de nens com d'adults.

Moltes persones han donat el millor en aquest disc, però no podem deixar d'esmentar a Mingots –Dut i Kuraian Joseba Ponce– i Garratz –membre de Lisabö Karlos Osinaga–. Tots dos s'han encarregat de posar música als relats que han escrit als nens, lluny dels estils que han treballat en la seva trajectòria, però molt frescos, enginyosos i elegants. Al costat han tingut músics molt macos i han utilitzat tot tipus d'instruments i dispositius –que es poden trobar a casa– per a saltar per sobre d'estils i prejudicis, com si fossin nens. I el més important, el disc transmet que s'ho han passat de dalt a baix, una cosa fonamental tant per als nens com per als adults que volem ser.

S'obre un cercle sugandil trombó i hammond que s'assembla a Kusturica. Pirritx ha tocat el rap i la cançó, segons presa l'estil del B52, esclata com Nina Hagen. Irria pot partir dels Rolling Stones, però en allunyar-se del rock es torna cada vegada més ballable. El cap de setmana és Soul, amb un gran groove, encara que també hi ha flauta i Teleñeco. Pel meu compte, encara que la peça té un intrús semblant al de Pistols, amb l'hammond pren temperatura i s'acosta al punk pop com els mestres Buzzcocks, es converteix en hit. A pesar que la percussió i la flauta consideren impossible casar-se, han comprovat que Jethro Tull també pot ser melòdic. La polpa és més estàndard, a l'olor d'Hertzainak, amb les esquitxades de la ska, es deté en les oïdes de la gent. El Llac Hop Rodó és un material explosiu que permet als morts ballar desenvolupant la Soula, l'Hip-Hop i el Jazz. I per a tancar el disc, el conegut Alabès, que ha passat pel filtrador de folk i pop-rock.