Que la indústria farmacèutica és un gran negoci no és un secret per a ningú. Una persona de Legazpi amb hepatitis C des de fa 20 anys va denunciar la setmana passada al Govern de Lakua que li ha negat el tractament amb el medicament Sovaldi amb un 95% d'eficàcia, però molt car. El tractament, de dues setmanes de durada, costa 80.000 euros. Hi ha altres 3.000 ciutadans en l'Estat espanyol que necessiten urgentment aquest medicament. Si no ho aconsegueixen, moriran.

És cert que el preu del medicament és molt car. Però també és cert que allibera de la mort als malalts. Els governs haurien d'assumir aquesta responsabilitat i negociar amb la indústria farmacèutica perquè baixi moltíssim el preu. I mentrestant, haurien d'administrar-li aquesta medicina a qui la necessiti. Si no ho fan, formaran part de les retallades que s'han produït per la crisi del capitalisme. Definir les prioritats de despesa pública. Salvar la vida hauria de ser la primera tasca de tota política. A més, no falta diners, és qüestió de repartir bé. Per exemple, Lakua pot destinar els milers de milions d'euros gastats en el TAV que no té rumb ni parada per a aquesta mena de casos. Si situéssim la pressió fiscal al País Basc a la mitjana de la Unió Europea, tindríem 6.500 milions d'euros més en les arques públiques. En cas de perseguir el frau fiscal, es podrien aconseguir altres milers de milions d'euros més.

Per tant, la indústria farmacèutica ha de baixar els preus, però els governs han de fixar la prioritat de la despesa pública. I salvar vides i millorar la salut de la ciutadania. Per a això, hauran de buscar més aportacions a través de la pressió fiscal o en contra de fraus i paradisos fiscals, i erradicar la corrupció. Els sobraria diners perquè aquesta persona de Legazpi i tots els pacients tinguin accés a aquests fàrmacs cars. Si hi ha diners, falta voluntat política.