No tenim res a perdre, això és la pena
- El sabor que ha deixat el palmarès de la 62 edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià té molt a veure amb les previsions que tots els participants porten les línies vermelles del que poden esperar pintant en el front. No és el mateix pensar que t'has ficat amb tot dret en la Secció Oficial o que et consideris un triomf.
Hi ha un assoliment: La pel·lícula LOREAK ja ha escrit història. Però si d'aquesta edició s'hagués emportat alguna cosa més que aplaudiments, s'haguessin merecido.de els
set grans premis, quatre han estat per al cinema espanyol, que ha rebut nombrosos guardons. Qui ha dit la concessió? Aquest festival se situa en un marc important per a la indústria espanyola. I per això, segur d'això, passen com abans del dorment algunes produccions que, encara que ben fetes com a obres mestres, travessarien de puntetes Berlín, Venècia o Cannes.
Magical girl i L'illa mínima han portat novetats, més que formalment, en la lectura política de les pel·lícules. Els elements que apareixen en totes dues pel·lícules assenyalen que la Cultura de la Transició espanyola, com a narrativa que excloïa sistemàticament alguns temes, està arribant a la seva fi.El
cinema basc haurà d'esperar que s'acosti al Zinemaldia amb més expectatives, fins que les autoritats apostin per una indústria audiovisual forta aquí, perquè després aquesta indústria pugui guanyar alguna cosa en el festival. De moment, només tenim la tranquil·litat de no tenir res a perdre. Els nervis de qui ha de guanyar alguna cosa són iguals.
El favorit per a alçar-se amb el premi a la millor producció d'Euskal Herria ha estat LOREAK, però el premi ha estat per a negociador de Borja Cobeaga. I ens hem quedat estupefactes, perquè ens ha semblat senzill Negociador, basat en les converses mantingudes pel lehendakari... [+]
Bukatu da Donostiako Zinemaldiko 62. edizioa eta palmaresak utzi duen zaporeak badu zerikusirik espektatibekin. Ez da gauza bera Sail Ofizialean eskubide osoz sartu zarela pentsatuta joatea edo egotea bera garaipentzat hartzea.
Euskal Herriko ekoizpen onenaren saria irabazteko faboritoa Loreak bazen ere, Borja Cobeagaren Negociador lanak lortu du garaikurra. Eta zur eta lur geratu gara, xinplea iruditu baitzaigu Negociador, Josu Egiguren PSEko lehendakariak ETAko kideekin izandako elkarrizketetan... [+]
Bazkalosteko siesta dramatizatzeko jartzen duten telefilm horietako baten tankera hartu diot Vie sauvage ekoizpen frantziarrari. Semeak bahitu eta hamar urtez inguru urbanoetatik kanpo heziko dituen aitaren istorio ahul xamarrarekin bukatu da Sail Ofizialean lehian ziren... [+]
Intuchables arrakastatsuaren zuzendariek itxi dute Sail Ofiziala, immigrazioa bezalako gai konplikatuarekin tragikomedia bat eginez.
Banatu dira Donostiako Nazioarteko Zinemaldiaren 62. edizioko sariak. Magical girl film espainiarrak irabazi du Urrezko Maskorra eta La isla mínima, espainiarra hau ere, izan da sari gehien jaso dituen beste lana.
Krisi ekonomikoaren aitzakian egindako eskubide sozialen murrizketak eta horiek gizartean sortzen duten ezinegona dira Isaki Lacuestaren Murieron por encima de sus posibilidades filmak komedia zoro bat egiteko probesten dituen lehengaiak.
Danis Tanovic-ek film bakarra baino, bi ekarri ditu Sail Ofizialera: Tigers salaketa pelikula bat da eta salaketa pelikula bat egiteko zailtasun legalei buruzko filma ere bai.
Pablo Escobar narkotrafikatzaile ospetsua, eta Benicio del Torok berau nola irudikatu duen ikustea dira Escobar: Paradise lost pelikularen amu zinematografiko eta komertzial nagusiak. Baina ze pena, bigarren mailako pertsonaia da Escobar, pelikulako gaizkilea, eta hain figura... [+]
Lasa eta Zabala hasten den moduak konbentzitu nau gutxien, baina filmak aurrera egin ahala errealismoan eta gordintasunean irabazten du.
Aurreiritziekin sartu naiz Magical girl ikustera, film luze bat lehen aldiz zuzendu duen Carlos Vermut Sail Ofizialean egotea festibal honek nazionalismo zinematografiko espainiarrari egiten dizkion kontzesio horietako bat izango zelakoan. Baina nahiko gustura ikusten den... [+]
Umore beltza, oso beltza, dario Relatos salvajes filmari. Gizakion oinarrizko instintuak muturrera eramaten ditu zuzendariak, jolas gisa. Jolasa baita Relatos salvajes, istorioaz gaindi baita jolas narratibo eta estetikoa ere. Jolas sarkastikoa, biolentoa, esajeratua. Oso... [+]
Eden 1990eko house musika frantziarraren inguruko filma da, gaztetan DJ lanetan hasiko den pertsonaia baten ibilbidea jarraitzen dena, fama pixka bat lortu eta gainbehera hasi arteko 15 bat urteko tartean.