Lassa i Zabala, relat dolorós

“Aquest tipus de revisions em donen molt respecte i m'interessa veure per on es compta. En altres casos, quan s'ha tocat el mateix tema, m'he negat, perquè no estic disposat a imaginar una Euskal Herria en la qual només hi ha dolents i bons, i gairebé tots mengen angules. En aquesta ocasió, no obstant això, vaig llegir el guió i el vaig veure clar, també està ben comptat dramàticament i narrativament i tot aquest sofriment que van sofrir els protagonistes l'he vist ben reflectit en el guió i en el rodatge”, ens compta l'actor Josean Bengoetxea. La directora Pablo Malo ha afegit que ha decidit rodar el succés d'una manera dura i sense polir, crua, i així ha viscut ella també el rodatge: “Hi ha hagut escenes doloroses i aquesta violència s'ha transmès en el rodatge, ha estat molt dura, he estat emocionada en molts moments, també he sentit dolor i és un bon senyal, perquè si m'he emocionat amb les cambres i els focus davant, això significa que es transmetrà en el resultat. Em preocupava com s'abordaria la història, però és un treball molt ben documentat, fet amb molta cura, l'equip s'ha reunit amb familiars, i els que han acudit a veure el rodatge, els que han viscut de prop el succeït (germanes de Lassa i Zabala, Iñigo Iruin, Pako Etxeberria...) ens han dit que estàvem bé, és una garantia important”.

Muñoz també és director, però ha treballat com script en aquestes pel·lícules. És a dir, per a evitar errors en el rodatge, ha d'estar atent i sobre detalls, identificar i enviar cada pla al muntatge, tenir en compte el que hi ha abans i després de cada escena. En resum, cuidar la memòria i la coherència en el rodatge, acompanyant als actors i a la directora en cas de necessitat d'assessorament.

Per part seva, Bengoetxea, a més d'exercir un paper secundari en aquesta pel·lícula, ha hagut d'exercir un treball que mai abans havia fet: Ha entrenat als actors Jon Anza (Lassa) i Christian Merchan (Zabala). “El desenvolupament de la pel·lícula és intens; són dos aventurers al principi, després de dos joves que sofreixen tortura, i dos amics que acaben per veure la mort cara a cara. També hi ha escenes dures, perquè Pablo tenia clar que no es podia donar una imatge superficial, que calia explicar les tortures, i això és difícil de treballar amb els actors, perquè no ens hem vist en aquesta situació, però els vaig ficar en una habitació i els vaig ajudar a trobar emocions, a alliberar els tabús que cadascun té”.

A la vista dels antecedents policials, els hem preguntat si la pel·lícula serà objecte de polèmica. Ens han contestat que hi ha una distància respecte al succeït i que són uns altres temps. Encara que hi haurà crítiques condicionades per la ideologia política, Bengoetxea espera que el tema no es mengi la pel·lícula i que la pel·lícula en si s'imposi. Muñoz ha recordat que moltes persones implicades en la història encara estan vives, “és una història contada viva, lliure i sense por. No obstant això, més que polèmica, provocarà dolor i ràbia pels fets, però aquest dolor és necessari”. No obstant això, tots dos han remarcat que es tracta d'una versió, no documental, de la ficció.

Negociador, humor finlandès en el conflicte basc

Segons el parer de Bengoetxea, la labor del Negociador de Borja Cobeaga pot generar més polèmica que Lassa i Zabala, “sobretot perquè tenim molts prejudicis”. A partir de les converses mantingudes entre Jesús Egiguren i els membres d'ETA Xabier López Peña ‘Thierry’ i Josu Urrutikoetxea en 2005-2006, el director donostiarra ha abordat el tema amb humor. “Quan Borja em va explicar el tema i em va dir que l'anava a tractar amb humor, em va entrar una por terrible –ha reconegut Ane Muñoz–, però crec que ha encertat en el to. Al final parla d'antiheroic, i encara que s'inspirés en Egiguren podria haver estat algú més, en un altre context: en definitiva, és la història d'un pobre home que vol resoldre un problema. Pot ser una proposta valenta, però no té intenció de ridiculitzar el conflicte polític”. El director ha definit el que està fent en la pel·lícula com un humor finlandès, i Muñoz diu que és un relat simpàtic, no per a rebentar de riure. Encara que el famós 8 cognoms bascos va ser guionista de Cobeaga, “no té res a veure amb ell, està basat en tòpics 8 cognoms, i això té un to més seriós, no és una col·lecció de sketches o acudits”.

A més, Josean Bengoetxea ha dit que és un humor melancòlic, subtil, gris: “Introdueix molts silencis, deixa respirar, i això és molt útil perquè els personatges s'assabentin”. L'actor ha estat preguntat si veu bé l'humor per a contar històries d'aquest tipus –ell mateix ha interpretat un personatge inspirat en Josu Urrutikoetxea–. “Per què no es pot utilitzar l'humor? L'humor és una de les armes més fortes que hi ha, tant com la provocació. Mentre respectem als personatges i a la història… La gent de l'entorn ideològic d'Egiguren sembla estar preocupada per la pel·lícula, però ell no té aquesta preocupació, és un exagerat pertot arreu, té esperances que la pel·lícula li doni una imatge millor. D'altra banda, els bascos sabem riure'ns de nosaltres mateixos i en aquest tema encara necessitem un punt de teràpia, l'humor”.

Des de la sensibilitat

Hem parlat molt de la pel·lícula LOREAK, però hem volgut saber com és treballar baix dos directors. L'ambient en els rodatges de Garaño i Goenaga és molt familiar, acompanyat per l'equip de sempre. En ser dos directors, no sempre es posen d'acord i tenen debats, “però els que coneixem els veiem amb humor”, diu Bengoetxea. En paraules de l'actor, es tracta d'una parella de gran sensibilitat; “són molt elegants, alguns fenòmens”, ha afegit el script.

Competir en la Secció Oficial del Zinemaldia no és una ximpleria de cabra. Bengoetxea no creu que “una pel·lícula hagi d'estar en la Secció Oficial perquè és en basca, ha d'estar perquè és bona, i Loreak val la pena estar i estic convençut que als programadors del festival els ha agradat molt”. És una alegria per a la normalització del basc, ja que, segons Muñoz, demostra que el basc és tan apropiat per a contar històries com qualsevol altra llengua.

Directors flexibles i rígids

Ane Muñoz també ha treballat com script en el curtmetratge que va comprar Aitor Arregi a Zarautz. La pel·lícula, que participarà en Zabaltegi, té com a eix la inquietud i l'obsessió de Nagore Aranburu, la protagonista de la pel·lícula, a conseqüència d'una anècdota estúpida: “És una obra petita, feta per un petit grup de treball, però amb molt de gust”.

Bengoetxea és un dels actors principals de la pel·lícula Els ximples i els estúpids que es projectarà en la secció Nous Directors de la secció Nous Directors. En aquesta particular comèdia teatral –l'argument és una lectura de guió dels actors–, el model familiar i la solitud són els temes principals. Dirigida per Roberto Castón, co-autor de la preciosa pel·lícula Ander, no ha aconseguit finançament en aquesta ocasió, per la qual cosa es tracta d'un projecte cooperatiu en el qual l'actriu s'ha implicat de ple. “En els dies previs al rodatge, Castón exerceix de psicòleg amb nosaltres, analitza la història i com hem assimilat al personatge, i després, en el rodatge, ens dona molta llibertat, confia en nosaltres i sovint sents que no et dirigeix. Nosaltres dos, a més, tenim el mateix punt d'humor i ens basta mirar-nos per a entendre'ns; diu que soc la seva musa. Altres directors són més inflexibles amb l'estètica, la història i els actors. Per exemple, Jon [Garaño] i Jose Mari [Goenaga] són bastant estrictes, perquè tenen molt clar el que volen; Borja [Cobeaga] és més obert. Jo mateix, quan rebo ordres molt concretes i em marquen estretament, em motiva, perquè com més limitació tens, més cal influir en la creativitat”.

No tenen cap dubte: són pel·lícules fortes, i tindran un bon acolliment entre la gent, són esperançadores. El resultat, a més, és plural. “Estem preparats per a tota mena de pel·lícules i gèneres; tant de bo serveixi per a demostrar que aquí tenim la nostra escola i que podem fer pel·lícules tan bones o millors que les que venen de l'altre costat del món i que les hem fet”, confia Muñoz. I és que Bengoetxea també té clar que a Euskal Herria hi ha grans treballadors, artistes i tècnics, per la qual cosa “que s'adoni del que cal fer, que hi ha indústria i que cal posar els mitjans per a mantenir tot aquest nivell a casa. Per contra, fixa't en el parat que està el motor principal de la producció audiovisual (EITB)”.