Només a ella. Dorothy Arzner a Hollywood en la dècada de 1930, en plena Edat d'Or. Tot va començar en aquells anys: els espectadors van sentir la veu dels actors a les sales, els estudis van començar a donar treball a la multitud, la gent de carn i os es va convertir en un mite; i el nombre de pel·lícules es va multiplicar. La foto li va enxampar treballant, amb l'altaveu en la boca, al costat de la càmera. Arzner, el director, en l'època en la qual es reservava aquest lloc als homes.

Va començar a estrènyer la màquina d'escriure en els estudis, perquè la indústria de la pel·lícula li pagava tres dòlars més a la setmana que el cafè en el qual treballava. Dels textos als fotogrames. De tallar fotogrames a editar. I de l'edició a la correcció: En una entrevista que li van fer en 1974, va explicar que la unió d'una pel·lícula li va ser donada després d'amenaçar amb abandonar l'estudi Players-Lasky, que després es convertiria en Paramount. Una dona dirigint la notícia: la notícia va sortir en els periòdics.

Via abrasiva

La retrospectiva començarà a Sant Sebastià amb The wild party, estrenada en 1929, però abans va debutar amb la muda Fashions for women de 1927. El personatge protagonista d'Esther Ralston, Lola, és una dona forta i a vegades agressiva, i alguns crítics han destacat que aquest tipus de personatges han aparegut en tota la trajectòria posterior del director, encara que Arzner va posar en dubte aquestes similituds.

En 1928 va dirigir la primera pel·lícula sonora (Manhattan cocktail) i va ser la primera dona a fer-ho. També es diu que va ser l'inventor del micròfon de perxa, ja que va utilitzar els micròfons associats a una canya per a gravar les veus de les pel·lícules.

Durant altres quinze anys va treballar en la indústria fílmica i va passar per les seves mans moltes de les estrelles més importants de l'època (Clara Bow, Katharine Hepburn, Fredric March, Rosalind Russell, Claudette Colbert, Maureen O’Hara, Joan Crawford). El seu últim treball va ser First menges courage (1943), de la productora Columbia. La pel·lícula, ambientada a Noruega sobre resistència nazi, va ser difícil de rodar perquè, entre altres coses, el propi Arzner es va emmalaltir, ho va mantenir parat durant gairebé un any amb una pneumònia. Va prendre la decisió amb la mateixa fermesa amb la qual va haver de començar a dirigir: no anava a fer més pel·lícules.

Els rols de gènere potes enlaire

Després es va fer el silenci. Durant molt de temps el nom d'Arzner va quedar guardat en un racó de la memòria col·lectiva, fins que va arribar la dècada de 1960 i els moviments feministes van recuperar la seva obra. Llavors es van adonar de fins a quin punt el director s'havia avançat a la seva època. No hi ha més que fixar-se en la temàtica d'algunes pel·lícules: va qüestionar els rols de gènere de l'època, va reflexionar sobre el paper de les dones en la societat i va treure a la llum temes contemporanis com l'assetjament sexual en el treball.

Posteriorment va fer treballs de publicitat i va impartir classes de cinema en la Universitat UCLA, amb la qual Francis Ford Coppola va aprendre. Va morir en 1979, però continua sent la dona que més pel·lícules ha dirigit en la història de Hollywood. Els temps no han canviat tant.