Han passat gairebé tres anys i mig des de l'explosió de la central nuclear de Fukushima, en l'est del Japó. En els primers dies ens trobem amb informació a tot arreu i per televisió ens van informar de l'explosió amb imatges en directe.

Tots vam donar moltes línies i opinions en totes les revistes del món. A mesura que passaven els mesos, les notícies i les imatges decreixien, com sol succeir amb les guerres locals. A la fi del mes d'agost, una notícia esquitxada de la zona va atreure l'atenció dels informants europeus, que es van suïcidar en haver d'abandonar la seva llar i que la família d'una dona havia rebut una indemnització d'uns 358.000 euros.

Hamako Watanab es va prendre a si mateix com a bonze i no és l'únic que s'ha llançat al suïcidi a conseqüència de la depressió que va seguir a la catàstrofe. De fet, la quantitat ha crescut en els últims anys, pot ser superior a cent, però com cal demostrar-ho cas per cas, és gairebé impossible donar números concrets a curt termini. No obstant això, els experts van comprovar que l'estrès de l'evacuació havia fet més mal a la població local que la pròpia radiació. 150.000 persones van ser evacuades del seu territori en el moment de la tragèdia. Un terç d'ells continua en el descampat provisional i allunyat de les seves cases, segons ha informat la Policia Foral.

Però el que té el costum d'indagar, troba la manera d'informar-se. Pel que sembla, en les transmissions entre membres de l'Exèrcit dels EUA és freqüent l'esment a la radioactivitat en aquestes zones. Les aigües radioactives de la central nuclear continuen desembocant en la mar, i l'impacte de la falta de control és cada vegada major, augmentant la superfície afectada. L'augment de la radiació ha arribat a la costa oest dels Estats Units. Els peixos de llarga migració, com el bonic, s'han convertit en transportadors de radiació, en la prefectura de Fukushima cada vegada es produeixen més mutacions genètiques a animals i plantes. Fa cinc mesos van començar a construir un revestiment de gel per a frenar les aigües de la central nuclear, però es troba en paralització per temor a les possibles conseqüències adverses que pugui tenir. El càncer de tiroide ha augmentat entre els joves. Són només petits exemples.

Em crida l'atenció el silenci de la societat japonesa. Em sorprenc d'haver de guardar aquell dolor. Crec que la societat segueix callada des que va succeir això d'Hiroshima i Nagasaki. El succeït fa 70 anys i el succeït a Fukushima no han estat suficients per a transformar la societat. Després de la massacre provocada per les bombes atòmiques, han format un país basat en l'energia nuclear, i crec que el de Fukushima s'accepta com alguna cosa que cal pagar, com si el destí fos inevitable, que cal passar sense espanto.

El que estic dient és dur i estic segur que allí també hi haurà persones de tots els colors, però una generació es va llançar al repte de viure amb energies nuclears i res ha fet moure's a aquella vella generació, ni el suïcidi d'Hamako Watanabe, de 58 anys. Desgraciadament, la reconstrucció nuclear del Japó continua.