El concepte ‘Zero Zabor’ es va utilitzar per primera vegada en basc en aquest mateix periòdic en 2010. El Zero Waste es remunta a la dècada de 1970, quan el químic Paul Palmer el va fundar. Encara que fa cinc segles no coneixien aquest nom, avui dia la gent d'Azteka dominava el país de Mèxic, cuidava d'una disciplina impressionant la idea d'Escombraries Zero... en això estàvem molt més endarrerits fins que els europeus els dominem i els arrabassem les seves estructures econòmiques i socials.

El professor especialitzat en residus Martin Medina acaba d'explicar els detalls en l'espai Our World de l'ONU dedicat a temes de sostenibilitat: “The Aztecs of Mèxic: A Zero Waste society”. Al lector que li agradi viatjar lluny de la seva imaginació, com a l'estiu amb el seu cos, li resultarà plaent conèixer aquella civilització. Esperem que algunes alegries del futur puguin sorgir del que hem après viatjant al passat.

Medina ja té publicat “The World's Scavengers: Salvaging for Sustainable Consumption and Production” (Ferrovellers del món: recuperar els temes perquè el consum i la producció siguin sostenibles). En el mateix s'esmenta que avui a Mèxic la recuperació de residus es diu pepenar en castellà i als recicladors del carrer pepenadores: els asteques parlaven en nahuatl els pepenalia, els antics recicladors. La civilització asteca, si és que té habilitat en alguna cosa, a més de la seva duresa militar, no deixa res per als desaprofitaments.

Els asteques vivien fins a molt tard en el nord de Mèxic i en el sud-oest dels Estats Units, en deserts com a nòmades, dedicades a la caça i a la recol·lecció de fruits. A mesura que es van migrar cap al sud van descobrir un clima més dolç i abundants fonts d'aigua en el centre de Mèxic. En el segle XIV hi havia cinc llacs units en aquests territoris.

Els asteques van fundar Tenochtitlan en 1325, en el lloc on avui és la capital, en el llac del mateix nom, dos segles abans de l'arribada dels europeus. Envoltats d'altres pobles que ja existien abans de la seva arribada, els asteques van haver d'organitzar un estat de ciutat aprofitant la seva fama de guerrers. Van lluitar durant llargs segles, com a mercenaris, per als altres. Una vegada que el nou assentament va començar a augmentar, van haver d'organitzar l'ampliació de la capital amb la mateixa disciplina militar en el centre del llac.

Van començar a construir noves hortes, anomenades Chinampa, aprenent del sistema neolític desenvolupat per la gent de la zona. En la seva amplària tenien 91 metres de llarg i 4-9 metres. En les aigües del llac, la barrera consistia primer en taules. Després plantaven joncs i omplien l'espai interior de fang, amb llot transportat amb barca, traient-los de l'aigua. Una vegada dessecats en la superfície, plantaven arbres en el perímetre per a estabilitzar la chinampa.

Quan van arribar els espanyols –Hernán Cortés ho va conquistar en 1521-, la majoria dels habitants de la ciutat forta de Tenochtitlan vivien en aquestes chinampas. La major part dels aliments que necessitaven els habitants del centre, que posseïa monuments, autoritat i serveis, es produïen per canals en aquests illots, situats a molt poca distància de la bassa. I avui a Mèxic, Tenochtitlán, amb els seus 200.000 habitants, era una de les ciutats més grans del món, per sobre de la més gran d'Amèrica, més gran que cap altra d'Europa.

Sobre la roda

La clau de la prosperitat dels chinampas dels asteques, a més de tenir a mà el clima dolç i l'aigua, consistia a reciclar: tots els residus de la gent i del bestiar que s'usaven en les hortes.

"Més encara -diu Medina- el millor abonament que s'ha utilitzat en els chinampas era el fem humà. La ciutat comptava amb una xarxa de lavabos públics per a reunir els efectes de les gents i la carraca es venia també en el mercat principal de la ciutat. L'orina era molt apreciada com a fixadora de maons. Cada casa tenia recipients de ceràmica per a recollir i vendre l'orina”.

Dit sigui de pas, moltes civilitzacions han utilitzat el fem humà en l'agricultura. L'exemple de la Xina ha estat el més famós, però hi ha hagut molts més. Per contra, s'ha escrit sovint que mentre les societats asiàtiques i africanes tenen una relació més normal amb el fem humà, les persones sud-americanes són coprofópoas. La història dels asteques mexicans ens indica el contrari. És que potser els europeus, concretament els del Mediterrani, passem juntament amb diverses malalties la seva fòbia traumàtica a la caca?

El cas és que, segons ha analitzat Medina, en Tenochtitlán abans de la derrota d'Hernán Cortés no es malgastava gairebé res. Teles i materials incendiaris es cremaven a la nit per a il·luminar els espais públics de la ciutat.

En Tenochtitlan, els asteques van organitzar la seva vida amb la mateixa duresa militar amb la qual en pocs segles van arribar de ser nòmades a ser imperials. En l'època de Moctezuma II.llaurin (1502-1520), que seria l'últim rei, es castigava el dipòsit o l'enterrament en espais públics.

Aquella societat que sacrificava als homes, sobretot als enemics empresonats, condemnava a mort al que, sense autorització, derrocava un arbre. No es deslliurava del càstig als pobres ni als nobles, condemnant a mort als presoners dels miserables fills dels rics. La jerarquia havia de donar un exemple.

En l'organització de Tenochtitlan hi havia funcionaris que s'ocupaven de la neteja. Segons Medina, “els recollidors de residus porten 700 anys treballant en el reciclatge, primer en Tenochtitlán, actualment a Mèxic”.

El nou model social que van organitzar els asteques s'ha classificat en el model agrarian urbanism, un urbanisme basat en l'agricultura. Després que els espanyols dominessin militarment els asteques, també van destruir la seva gestió de residus, dessecant cada vegada més els llacs per a construir allí la capital de Mèxic. I allí el problema dels residus va començar a créixer, tal com és en la majoria de les ciutats modernes.

Medina ha destacat algunes de les lliçons dels asteques. D'una banda, que les societats tenen la capacitat d'adaptar-se a les situacions d'emergència, que poden superar també els problemes mediambientals. En segon lloc, que com llavors, els residus són avui un recurs, si s'encerta a aprofitar-lo tot. En tercer lloc, si una societat premia a l'èxit de l'adaptació organitzada i als qui s'obstinen a actuar injustament en la repressió.