“La foto se li va ocórrer a ell: perquè el seu oncle, Fidel Mondragon, va estar en la presó del Dueso després de ser detingut pels franquistes. Li van comptar al seu pare que la seva mare, Loli Mondragón, i la seva àvia, Nieves Sánchez, havien anat a visitar-la; que havien trobat a tots els presos tirats en el sòl i que la seva mare, amb quatre o cinc anys, s'havia acostat a aquell ‘home’ i li havia preguntat: Ets el meu germà? i li va fer un petó. Aquí és on cal col·locar la foto”, explica Hodei, fill d'Arnaldo Otegi, també membre de l'associació Elgoibar 1936.

És una història d'oblit i casualitat. Centenars d'imatges d'Euskal Herria van romandre arraconades durant anys, fins que Iñaki Odriozola, membre de l'associació Elgoibar de 1936, les va recuperar de la web del Ministeri de Cultura espanyol: “En 2007 o 2008 van començar a penjar en la web dels Arxius Estatals, em vaig adonar d'això i vaig recollir directament de la xarxa unes dues-centes fotos d'Elgoibar: com van entrar els feixistes al poble, com van pels carrers, parlant amb la gent…”. Les imatges van ser venudes per Hildegard Andrés, vídua d'Erich Andrés, a Central Order en 1994 i, una dècada després, van ser lliurades al Ministeri de Cultura espanyol pel seu successor, Content Mini International AG. Els espanyols, per descomptat, els van comprar i van penjar en la xarxa entre moltes altres fotografies.

Segons ens compta Hodei Otegi, “després de trobar les fotos d'Elgoibar, ens reunim amb la gent gran del poble a l'Escola de Música, i quan va aparèixer aquesta foto em van dir: Això és la teva àvia! I l'altra, Birramona!’ Ens quedem estupefactes”. Després, per descomptat, li va ensenyar la foto a Loli Mondragoni, i aquesta també es va quedar sorpresa; no recordava el moment, perquè tenia uns tres anys. Però com ell, ningú del poble es recordava del fotògraf, a pesar que el nazi es va retratar durant aquests dies: Entre les fotos d'Elgoibar, el propi Erich Andrés, establert en la base d'un canó menjant, vestit amb elegància per a temps de guerra.

El fotògraf donostiarra Juantxo Egaña també va trobar per casualitat les fotos: “En 2012, mentre buscava coses sobre Euskal Herria en l'arxiu de Salamanca, entre moltes altres dificultats que em posaven, vaig trobar una imatge que em va cridar realment l'atenció: alguns nens jugant en una barricada famosa, al setembre de 1936 a Sant Sebastià. Erich era un tal Andrés, completament desconegut per a mi. No em van deixar veure les fotos originals i vaig haver de mirar per internet…”, explica Egaña.

El desconegut en el nostre

A pesar que a Euskal Herria s'han fet centenars de fotos, poc s'ha escrit encara sobre Andrés i la seva obra. Qui seria aquell nazi? “Com a fotògraf oficial es va anar ‘encastant’ amb els colpistes espanyols en 1936”, aclareix Odriozola. En concret, fundada en 1905 a Leipzig, el seu primer treball com a fotògrafa es va desenvolupar en la premsa d'Hamburg en la dècada dels 30. En 1936 va començar a treballar en l'agència de notícies oficial nazi. Quan va esclatar la guerra a Espanya, va entrar per Galícia amb un grup de periodistes: ciutats destruïdes, població, imatges franquistes… en total 2.649 fotos. L'escamot va recórrer Irun, Elgoibar, Tolosa, Eibar, Pamplona, Donostia-Sant Sebastià, Bergara i Vitòria-Gasteiz, passant per Donostia-Sant Sebastià, Vitòria-Gasteiz i Donostia-Sant Sebastià.

L'alemany sabia a quin vi: “No és un gran fotògraf, perquè a les imatges els falta frescor. El que fa és propaganda, per a donar una altra imatge del règim franquista. Els franquistes van fotografiar la ciutat a mesura que la prenien, i entre els enderrocs es pot veure a nens jugant en barricades, a ciutadans parlant amb soldats, etc. És molt significatiu, ja que vol donar una imatge de normalitat. Són imatges perverses que oculten tot el drama de la guerra, intentant transmetre l'irreal”, diu Egaña.

Fototeca Nacional Basca

Després de la troballa, Odriozola va parlar amb el Ministeri de Cultura, al qual li van respondre que es podien comprar còpies d'aquestes. “Hem demanat a l'Ajuntament d'Elgoibar que els lliuri les fotos perquè al cap i a la fi apareix tot el poble, però no ens ha fet cas”, ha subratllat Otegi. Perquè, com és possible que les imatges de vuit pobles i ciutats basques siguin tan desconegudes?

En opinió d'Egaña, caldria ensenyar-los tots: “Les institucions haurien de recuperar-se de l'oblit i fer una gran exposició amb les fotografies d'Erich Andrés. Més enllà, al País Basc en general, no existeix aquesta cultura de la conservació. A França o Catalunya, per exemple, es van crear institucions per a això, gastant molts diners a recuperar i guardar fotografies”. També està d'acord Josuren Murgizu Intxorta, membre de l'Associació Cultural 1937: “Els catalans han aconseguit portar tota la seva informació des de Salamanca, però el Govern Basc no; haurien d'assumir més responsabilitat”.

En qualsevol cas, en el nostre entorn, les associacions i fundacions recullen imatges per si mateixes. “En l'associació em dedico a buscar fotos pel meu compte –diu Odriozola–. Necessitem la Fototeca Basca, perquè no hi ha, entre altres coses, una recerca profunda de la fotografia de guerra d'Euskal Herria”.

Quant al nazi Erich Andrés, després d'una sèrie de fotografies, va tornar a Alemanya en 1937 i va continuar treballant en Luftwaff fins al final de la Segona Guerra Mundial. En 1945, després de sortir d'un camp de detinguts, va continuar com a fotògraf. Va morir a Hamburg en 1992, als 86 anys d'edat. No va ser el final d'Hitler, sinó el de Franco, que va morir en el llit.