El perfil de Lander Garro era allí: Usuari de xarxes socials. Polèmica i crítica. Autor de televisió i documentals. El de l'esquerra abertzale, que es va criar en l'espiral del conflicte basc. Sofridor del trauma d'aquest conflicte. Fotògraf, periodista, escriptor...

Qui és Lander Garro?

Per a respondre a aquesta pregunta, necessito arribar a les profunditats de la meva vida. Vull dir alguna cosa.

Tens fama de ser polèmic, crític.

Sempre m'ha costat no dir el que penso, però en els últims anys callo bastant. Estic convençut que el que dius moltes vegades no porta gens bo. Ara, si puc ofendre a algú, per si de cas no dic res. És veritat, sempre he estat partidari d'expressar el meu pensament, he estat rigorós, però no amant de la polèmica.

Periodista...

Vaig començar a treballar com a fotògrafa als setze anys [va estudiar a Barcelona], vaig començar a escriure en això. A aquest ésser crític que vostè diu, és al que li haig de ser periodista. A Pasaia hi havia una revista anomenada Brankan. Els autors solien deixar-ho en el bar on jo treballava. Al que un dia portava li vaig dir: “Per què feu les pells tan miserables? Per què no aprofiten les tècniques actuals per a fer alguna cosa bé?”. Em va mirar sorprès. Tenia dues possibilitats, una d'ofendre o de fer: “Sent, doncs, fes la teva pell!”. Vaig començar a fer la portada i a parlar. La primera entrevista la vaig dirigir al director del Festival, Mikel Olaziregi.

Què em diu de la seva condició d'escriptor? I dels escriptors en general?

Els escriptors som bons lectors al principi, o almenys lectors apassionats. Al cap d'una estona trobes una bretxa: Penses que “d'això algú hauria d'escriure”. Tots els escriptors comencen a intentar escriure el que encara no han vist. Bé, jo vaig començar així. Jo vaig entrar en el món de la literatura de la mà de Koldo Izagirre i Eider Rodríguez. La classe d'home que més admirava era escriptora. D'alguna manera, m'agenollava davant els escriptors d'Euskal Herria. Després, a mesura que t'endinses en el món, et vas sumint en una terrible decepció, descobreixes que els escriptors són persones com tu, que tenen les teves pròpies mancances, coixos, febleses. Passes a una fase de desamor. Veus la literatura amb una altra actitud, amb més ironia. Ara miro el món de la literatura des de fora. Soc un pare que va amb bicicleta amb nens. Literatura... no importa en certa manera.

Escrit en 2008 per Jokin Muñoz en la revista Bazka: "Lander Garro reflecteix el problema que tenen les persones de l'esquerra abertzale amb la ironia. No entenen el joc irònic o no volen entendre-ho”.

Jokin Muñoz tenia una mica de raó. Però jo més que ironia diria frivolitat. És a dir, vostè pot tenir en la vida una posició relativament còmoda per a entendre el joc de la frivolitat. Pot ser que tingui un alè de vida que li permeti viure un espai còmode, però jo en aquell moment no tenia aquest espai. Vaig estar dos llargs anys en la presó sense culpa. Jo sempre portaré el dolor que em van llevar dos anys de vida. Quan una situació t'ofèn molt, rius del que anomenen democràcia. Té la ferida tan oberta que li costa molt entrar en el joc de la broma, com ell mateix deia. Avui no li respondria.

Has escrit la novel·la Gerra Txikia. Has escrit en la novel·la el que volies comptar?

No del tot. Quan acabo un llibre, tinc dos sentiments: el primer, el de la sorpresa. Quan començo a escriure estic convençut que el final mai arribarà, se'm fa llarg i complicat. Així que m'emporto una sorpresa perquè ja he acabat. La segona i, sobretot, la sensació que el que he escrit i el que volia escriure no han gairebé res a veure. El llibre té els seus capritxos, tens alguna cosa al cap i l'has escrit de forma totalment diferent. Intento escriure coses fosques, dures i depriments, però després em surt el còmic. “he rigut del teu llibre”, em diuen. “Perquè no era la meva intenció”, els dic. Jo tinc un punt d'humor, aquesta tendència a la broma. El que oculta la tristesa de les persones a través de l'acudit. Protegir la foscor de la vida amb l'acudit. La síndrome de Groucho Marx, en certa manera.

La infància és el leitmotiv de la Petita Guerra.

La infància em resulta molt interessant a l'hora d'escriure. Paradoxalment, la infància no sols explica el nostre origen, sinó que explica l'al·legoria que som. Què som també quan som majors? Som titelles d'aquesta màquina sense misericòrdia que anomenem temps. El temps ens porta, no parem de descobrir la nostra perdició, i enfront d'això, no tenim grans recursos. Els nens i nenes busquen aquests recursos. Per això m'interessa la infància, l'adolescència o el relat de la joventut.

El protagonista és Xabi. Què té Xabi per Lander.

Xabi és el meu alter ego, però no sempre és jo, per descomptat. Jo funciono bé per oposició en escriure, per exemple en l'oposició de Txirri i Mirri. Però jo no soc un tímid Xabi, no soc així en la vida. Naturalment, tinc aquest costat tímid, però vaig aprendre des de petit que havia de mostrar-me més orgullós, perquè, si no, jo mateix rebia totes les bufetades perquè, per a començar, soc petit.

La novel·la està ambientada en Hendaia, al carrer Aizpurdi d'Hendaia.

La infància és també el nostre origen, un territori que explica d'on venim. El carrer Aizpurdi és un de les grans fites de la meva infància. Allí vaig conèixer que en el món no hi havia justícia [tenia 9 anys], que no sembla res en el món, que no hi ha res fiable. La primera lliçó del sistema polític va ser “res és com diuen”. Vaig reconèixer la mort de sobte. Per a mi fins llavors la mort era abstracta, no era una cosa concreta, no afectava la meva vida. “A mi això no em passarà, als pares no els passarà”, pensava...

No obstant això, “tu sabries que en aquest món la mort era a prop. Estava implicat una organització armada...”, podria dir algú.

Sabia que hi havia una institució, però la mort era una cosa abstracta. Escoltem els informatius de la televisió, vam veure pel·lícules, que la gent parlava... però no en la meva vida. Als nou anys el sentiment de la pèrdua era molt confús. Quan van matar al Perú i a Stein, la mort va adquirir tot el meu sentit. És a dir, “aquestes persones ja no estaran al meu costat”, vaig entendre.

Xabi Ugarte. Qui són els Ugarte?

Ugartetarrak és una família singular i també normal: pares treballadors, família nombrosa, amb mancances econòmiques relativament grans i que es compromet políticament. Mirant des del món actual, sembla que les decisions que prenien algunes famílies de llavors estaven fora del món, però ETA va ser un fenomen social tremend que “va atrapar” a molta gent. La decisió no tenia res d'íntim, era una decisió col·lectiva, una cosa molt normal.

Xabi va arribar a Hendaia i va conèixer la trista tranquil·litat.

Al Sud, tothom estava implicat de l'una o l'altra manera en el món polític. En arribar al nord no vam veure això. Hi havia un gran i plural fugit col·lectiu, on hi havia obrers, burgesos, pagesos, portuguesos, mizos, generosos, mesquins, de tot. El llibre ha rebut aquesta diversitat.

Actualment viu en Hendaia. Ha canviat?

Res. Als vint anys vaig tornar, i va ser terrible descobrir que res havia canviat. Hendaia és el dia a dia de la marmota. En la infància ens va costar moltíssim creure que estàvem al País Basc. Després vam anar descobrint les petjades arqueològiques: algun pescador o un ancià parlava en basc en el forn, alguns carrers tenien noms euskaldunes, i Euskal Jaiak, on la gent es disfressava de baserritarras. Clar, als nou anys no tens el mínim de coneixements polítics: vam ser un poble, es van establir el colonialisme i les duanes, els francesos van trencar l'euskaldunidad. No pots contar aquesta “pel·lícula” a tu mateix. Perquè “això era França i aquí no passava res...”. Però, per costum, germans i germanes sortíem al carrer i conversàvem llargament. Crec que per això soc tan xerraire. Parlàvem almenys en la infància.

Es diu que qui viu el conflicte de manera directa no és adequat per a escriure sobre el conflicte.

Haver viscut un conflicte no és inapropiat per a escriure. Per contra, crec que és perfecte. En definitiva, d'on escriu l'autor? Primer del viscut i vist, després de llegir-ho. Hem llegit els llibres que han escrit sobre el conflicte els que han viscut el conflicte. Per exemple, Cosí Levi és un model terrible. Primer, perquè va viure i va comptar l'infern d'Auschwitz, i segon, perquè va comptar les mancances dels jueus en aquest infern. Alguns jueus li van portar a Levi tremendes dificultats. Jo també en aquest llibre conto la vida del col·lectiu entorn d'ETA, però posant èmfasi en les febleses i els errors. Si la novel·la té sentit ho té en aquest sentit. Si la novel·la és per a elogiar res, no val la pena. Per a això hi ha homenatges. La novel·la ha d'extreure les pólvores de sota la catifa. La missió dels novel·listes és comptar amb una lupa el que s'amagava sota els esdeveniments. En aquests casos, la qual cosa va viure aquesta família, aquestes persones fràgils. Una mostra de com han influït els fets en la gent.

“Oblidem les coses que hem de recordar i ens recordem de les que hem d'oblidar” diu l'escriptor Cormac McCarthy.

Crec que porto l'estigma de ser de l'esquerra abertzale, i que m'ha jutjat més per una suposada ideologia que pel que he escrit. Alguns veuen en mi a un capuchado més que a un escriptor amb llapis, el comando literari d'ETA, en una certa manera. Això em fot molt, perquè per sobre de tot em sento escriptora. Segons aquesta cita de McCarthy, l'escriptor no escriu des de la seva ideologia, sinó perquè té fantasmes que adoctrinar a ningú, que porten a escriure. La plasmació literària d'aquests fantasmes és subjectiva, no ideològica. Els llibres que s'escriuen per a adoctrinar-me em repugnen, em semblen un atemptat contra la literatura.

“L'artista és un ser dominat pels seus dimonis” diu William Faulkner. Ha vençut el diable Lander Garro?

En la creació, no obstant això, no veig fantasmes. La creació té un component artístic i terapèutic. L'artista es cura de manera creativa. En certa manera posa una tireta en la seva ànima, però no s'acontenta amb qualsevol esperit. Escriure té a veure amb la ferida, l'ego que procedeix de la ferida. Amb aquesta lletja tendència dels homes a semblar més bells que el que som davant els altres. No obstant això, la ferida no es pot separar de la creació.

“La guerra és trista, estimada, i no sols per als gudaris” diu Eider Rodríguez. Em ve a la memòria Blanki, la dona de Bixente Perurena.

Aquest és l'eix central d'aquest llibre. En contar històries de guerra o de conflicte, ens fiquem en qüestions estadístiques: aquí hi ha diversos morts, aquí uns altres. El que em queda a mi és això: què ha passat amb els que sobrevivim? Amb Blanki, amb la meva mare, amb la meva germana i el meu germà? Els qui vam conèixer el conflicte tan de prop, no podem oblidar-lo. I els historiadors no poden fer-ho bé, els que ens quedem vius hem de parlar i els novel·listes escriure.