A qui escriu aquestes línies li encanta el futbol. Més ben dit, sobretot li ha agradat jugar. També li agraden els bons partits de futbol televisiu, per a què mentir. Molts partits són insuficients o valents, menys bons i alguns pocs excel·lents, però ai de la profunditat de la petjada d'aquests últims. El camp de futbol és molt diferent, l'emoció toca de graderia els cors dels aficionats. Poc espai per al cervell? No pensis, ni molt menys, sobretot si tenim en compte com cada espectador agita aquest gran estratègia de futbol que té en el seu si, quan en la majoria dels casos el resultat del seu equip no és tan bo.

Espectacle, força, agilitat, coratge, èxit, treball en equip, estratègia i molt més és el futbol de primera divisió. Pura passió. Això és tot, i sobretot en els 10 primers, o en els set primers, o potser en els tres o quatre primers. Tot això i els diners, sobretot els diners. Diners per als jugadors, equips tècnics i directius; diners per a tots els que visquin directament d'aquí. Però també per als que no viuen directament. Les autoritats diuen que mou l'economia. Com els grans concerts, o com les ciutats culturals d'Europa, o com les grans autopistes o ferrocarrils…

Un gran equip, uns grans diners per a tots, sobretot si se'l reconeix a Hisenda, perquè molts jugadors famosos i volguts prefereixen en moltes ocasions treure els seus diners a l'estranger abans que deixar-lo tot al seu país. No, els diners no sempre es converteix en un impost, entre altres coses perquè els clubs no tenen diners per a pagar. La veritat és que els clubs i les seves adreces saben sobre els diners, gairebé sobre el deute, i saben que és millor gastar un milió d'euros –o dos, tres, sis, deu…– en un jugador que pagar a Hisenda.

I ho saben, perquè el futbol de primera divisió no és sol tot el que s'ha dit fins ara, sinó que si alguna cosa és cohesió. Cohesió en la glòria –aquelles temporades d'ai La Vermella– o en l'infern –tiri's segon nivell B en l'èpica–. És meravellós, pobre, ric, vell, nen, governant i aturat, tots són un, aplaudiments, crits, llàgrimes. Cohesió.

Quants diners devora el futbol de primera divisió, és cert. Però quant li retorna a la societat, o almenys això diuen les autoritats. I no sols el futbol, sinó també el basket d'alt nivell, encara que l'aportació econòmica sigui d'un altre nivell. Per això es pot entendre, per exemple, que una diputació lliuri 5,2 milions d'euros a un gran grup de basket quan aquest té deutes: però tranquil, al final només seran 1,5 milions per al grup i l'altre per a pagar el deute amb la diputació. Vostè em deu, jo li dono els diners i vostè em paga amb aquests diners. Rodona.

No sempre és així, per descomptat, però en l'esport d'alt nivell sí, sobretot quan el futbol, el basket o la fórmula són 1. Un exemple: vostè té un deute de 80 milions d'euros? Tranquil, trobarem la manera de liquidar-la, l'important és que no baixi a Segona B. Vas fer malament les coses i jo et vaig deixar, però tranquil·la, has donat molt a la societat, sobretot a unes butxaques, i anem a solucionarlo.es una

llàstima que aquest tipus de comportaments no serveixin per a altres aspectes de la vida. És especialment vàlid quan el deute afecte als bancs i als equips de futbol: bancs en deute, pèrdua d'economia; equip de futbol en deute, en risc de sentiment col·lectiu. Però per al sector de l'habitatge, per exemple, el rescat públic no serveix; aquest sector també ha donat molts diners, però el mecanisme del deute no funciona igual. Per exemple, si una família no pot pagar 30.000 euros, es quedarà sense casa i ja està, trobarà una altra casa, o dormirà sota el pont o en el cotxe, o, al cap i a la fi, per a què estan els amics o la família? En un territori foral que no recordo, en 2013 es van quedar sense llar un total de 616 famílies que no podien pagar el deute contret amb els seus bancs, gairebé dos al dia. Però, sent, què volen? És un deute. Quina societat se civilitzaria si no pagués? Per això, els policies i els consellers d'hisenda s'envien a famílies que no volen col·laborar pel seu compte i a directius de futbol que estan disposats a cooperar.

Però, maleïda sigui, deixem-les i sumem-nos en la festa. Busquem i visquem per sempre.

Salut!