En el panorama literari basc a vegades es donen sorpreses. Obres que sorgeixen separades de relats habituals, estils, narracions. I una d'elles és el llibre Printzearen ipuina que tenen totes les princeses que ens ofereixen entre Antxiñe Mendizabal i Maite Gurrutxaga. A partir del moment en què el lector prengui el llibre a la mà, podrà veure el pes de la imatge en el relat, major que el que sol tenir en aquesta mena de narracions; i quan comenci a llegir, trobarà una cita prèvia al primer capítol: “Cal somiar amb el que no es pot, per a imaginar el que es pot i aconseguir el que es pot”, i aquesta idea ens mostra quin serà l'objectiu del protagonista.

I el protagonista principal del llibre és Raisa, que ens conta la història en primera persona. “El meu nom és Raisa, soc la major de les tres filles del califa Mohamed. Alika i Fala es van llançar al món gairebé de manera consecutiva. Poc després ens quedem orfes sota la custòdia de Samira. La nostra mare va ser raptada per Califa i la va obligar a convertir-la en religió musulmana (…) Samira ens va ensenyar el veritable nom de la seva mare: Munia.”

Com en els contes tradicionals, Kalifa ha portat a les seves filles a un altre castell per a protegir-les de les amenaces, sota la custòdia de la seva donzella Samira. Però l'amenaça per al seu pare es presenta amb la cara de l'amor com a resultat d'aquest viatge i Raisa fuig amb Joanes cap al nord.

En la segona part del llibre, la protagonista és Aiora, filla de Raisa, que en un viatge parla amb un altre dels passatgers del vaixell, i entre aquestes converses cobra protagonisme el seu record. I així, entre tots els elements de la realitat, el seu diàleg amb el viatge, els seus records… es crea una xarxa al voltant de la història de Raisa i Aiora, històries d'amor i aventura. Al final, la presència de Samira tanca completament el relat.

He dit abans que és un llibre sorprenent, i encara que l'argument sigui curiós, una història del segle XV, segrestos, fugides, romanços… el fan encara més curiós l'escriptura i la il·lustració. Antxiñe Mendizabal ha utilitzat en la narració una poètica que no és habitual fins que algunes frases i paràgrafs s'han tornat contundents. Al costat d'ells, les imatges de Maite Gurrutxaga, moltes i molt afectuoses, han posat en valor el relat. A més, els records, les narracions narrades, a més d'ajudar a completar la història, alleugereixen el relat; una història amb un final perfecte i un clar exemple de l'anterior: “M'he internat en els seus ulls i he vist un gran mar de sorra, una planícia infinita que s'estén fins a l'horitzó”.