Les últimes dades de creixement de la Unió Europea (0,2%) i d'inflació (0,5%) han deslligat les alarmes vermelles en el Banc Central Europeu (BCE). Per això, a principis de juny ha pres dues mesures contundents: la rebaixa del tipus d'interès oficial (0,15% històric) i la incorporació de liquiditat a l'economia europea (500.000 milions d'euros, el major cabal de la història). Doncs bé, el benefici d'aquesta gegantesca expansió monetària és pràcticament nul. Perquè és impossible canviar la situació econòmica del sud d'Europa si aquesta expansió no es complementa amb la reestructuració i cancel·lació del deute i amb la política fiscal expansiva.

El problema del finançament que necessiten els consumidors i les empreses del sud d'Europa no és la falta de liquiditat, sinó la insolvència de tota l'economia. Les empreses prefereixen saldar el deute abans que finançar-se, i les empreses amb problemes de demanda volen que els seus clients augmentin els seus ingressos perquè augmenti la seva despesa. És previsible que el BCE no vagi a incentivar l'economia mitjançant una major ampliació de l'assignació als bancs europeus, que és la primera via que s'ha abordat, encara que en menor mesura. A més, el mateix Mario Draghi, president del BCE, acaba de reconèixer que els balanços bancaris estan encara molt desequilibrats. Per tant, a pesar que la liquiditat és suficient en aquesta situació, els bancs privats no facilitaran crèdit en la quantitat i el tipus d'interès que necessita l'economia europea. Per contra, les operacions de deute públic i la seva provisió interna continuaran sent prioritàries. Se sap que els bancs privats continuen tenint actius contaminants, al costat de moments de morositat i greus problemes de capitalització. D'aquesta manera, els crèdits tenen pocs incentius per a la seva simplificació i menys en un moment en el qual la demanda de crèdit amb suficient solvència és molt modesta. Cal destacar que el deute de les empreses és tan forta que, a curt termini, el propi FMI (IMF) ha reconegut la necessitat d'una reestructuració ordenada del deute de les petites i mitjanes empreses.

El mix de les polítiques posades en marxa per la troica a Europa és estèril. El premi Nobel James Tobin ja va afirmar fa temps que les economies no poden tirar endavant si d'una banda agafem diners i preus, i per un altre, els pressupostos, els impostos i la producció. A Europa, la troica ha augmentat la bretxa entre totes dues parts. A pesar que la política monetària és expansiva, el benefici econòmic i de l'ocupació que pugui tenir en el curt termini queda anul·lat quan la política fiscal és restrictiva i el deute continua augmentant, com succeeix en el sud d'Europa. En definitiva, sense creixement i amb un alt grau de desocupació es fa impossible el pagament del deute privat. Per exemple, voler fer això en l'Estat espanyol suposa una ràpida expansió de les desigualtats socials en temps de crisis, la més ràpida de la Unió Europea segons ELGA (OECD).

Aquesta mesura podria ser l'anunci d'una nova bombolla per a augmentar la liquiditat del BCE. L'explosió de la nova bombolla es pot produir quan les condicions de solvència d'algun estat del sud d'Europa es deteriorin encara més i la pròpia entitat monetària alerta del risc. Dotar de liquiditat a l'economia i, al mateix temps, mantenir la política fiscal restrictiva i el deute del Sud, no té ni peus ni cap. L'anunci de la forta retallada de la despesa i la inversió pública de França i la troica mostren un camí equivocat en ordenar a Espanya que pugi impostos indirectes i baixi encara més els salaris.