Vaig camí de la piscina. Recopilar forces per a anar a la piscina i el consol, el primer indici d'una vida més ordenada. El camí que va a la piscina, una vegada que l'aconsegueixi, sempre facilita la felicitat: a part de l'exercici físic que li farà bé a la meva salut, d'aquí a una mica seré testimoni directe de la bellesa, en el format més complet, humà, i, no necessàriament relacionat amb l'anterior, tindré ocasió per a la creació literària.

He creat la majoria dels meus poemes en la piscina perquè se m'han ocorregut nedant o perquè, recitant-me el que vaig fer, m'he dirigit o descartat en l'aigua. En l'aigua sempre m'he entretingut amb les paraules, fins a fer-me creure que aquestes estan fetes per ella.

Aniré a la piscina, perquè estic amb ganes d'escriure un poema, perquè vull que se m'acosti un poema. La literatura és també una qüestió de voluntat. Necessita solitud i desesperació. Va haver-hi un temps en què tenia molt de la meva solitud i de la meva desesperació. Ara, més addicte a les drogues, jo haig de buscar-les o imitar-les.

Aniré a la piscina i va començar a ploure. Vaig continuar caminant. La gent entra en els refugis o corre per la paret el més de pressa que pot. De totes maneres, amb la calma del que cal mullar, com si m'hagués mogut una altra lògica, jo no ho faig.

Se m'ha ocorregut un poema en el qual el protagonista –una primera persona: jo– s'acosta a la piscina però en el camí li plou. Enmig del carrer es deté –potser en la primera versió del poema, obre els braços, esperant el pentinat– i sent que la neteja que anava a buscar l'ha buscat i trobat. S'adona que ja no ha de nedar, perquè la naturalesa li ha procurat una aigua que no pot suportar igualar cap piscina. Es torna i marxa a casa.

Dubto –sota la pluja, com estic, mullat– fer mitja volta, no tornar a casa, escriure aquest poema. De fet, com a personatge poètic, la inspiració que busco m'ha trobat a mi mateix. Hauria d'escriure per a veure si al final val la pena escriure. També em fa dubtar que el que suggereix el poema és senzillesa: donar aigua salvatge com a millor que aigua dominada, posar el sublim per sobre del bell, traint l'amor a les piscines (en part són jardins o hortes tancades).

Al moment vaig arribar a l'entrada de la piscina. Ara seria divertit donar la volta. El poema sempre puc escriure més tard. O oblidar.

Vaig començar a llaurar aigua en el vestit de bany, en dol secret amb el nedador del carrer del costat, però ja he escrit aquest poema. En un descans entre sèries coincidim els dos. Li he mirat i –aquí veig per fi el tema del poema– en el centre del seu rostre mullat comença una butllofa de sang que es llisca pel seu nas i per la vora de la seva boca, acolorint-se de vermell el petó. És maco. La sang, en lloc d'afeblir-se, li dona aspecte d'heroi. He sabut que li oferiré un poema. La poesia és l'única manera d'exigir la propietat de les coses i de les persones.

Li vaig fer observar a l'heroi que era un home que sagnava abundantment en el seu nas. Ella no m'entén. Estudio la possibilitat de cedir, preveient el poema que m'oferiria –la sang en l'aigua–. Vaig assenyalar el meu nas i la seva. I si en el meu poema, els dos tinguéssim sagnant els nassos, els petons acolorits de vermell?

He portat massa lluny l'elecció del poema. L'anècdota ja no em serveix més que per a portar-la aquí.