Marx i Déu. Munibe i Il·lustració. Liberalitat i vasquidad. Kant i Habermas. Religió i Ètica. Llengua i Modernitat. Són indicadors dels assajos de Jon Sudupe. No són paraules de dicotomia, sinó de cerca de solucions als dilemes del món actual. Un dels nostres dilemes és la construcció de l'Europa política. Oh, Europa! En l'excusa del llibre hem parlat d'això i de l'un altre amb l'assagista azkoitiarra.

El llenguatge i el pensament poden ser oposats o complementaris. A alguns pensadors la paraula se'ls converteix en una nosa quan se'ls posa el pensament en la boca. És aquest el seu cas?

Sí. Deien que Georg Hegel o Koldo Mitxelena quequejaven, eren absolutament incoherents en parlar. Segons el psicòleg experimental i evolucionista Steven Pinker, el pensament i el llenguatge no són el mateix. Per contra, uns altres diuen que el llenguatge és el primer i el pensament el següent. Que el pensament és una cosa i el llenguatge és una altra. Hi ha una gran controvèrsia. És veritat, moltes vegades tens una idea al cap, però no pots expressar-la. En el meu cas, el llenguatge i el pensament no són el mateix.

Les llengües viuen una evolució constant. Suposo que també hi haurà una certa evolució en el pensament. També en el teu cas?

Sí, per descomptat. Jo he estat seduït i conduït pels filòsofs alemanys, i en aquest moment estic en el camí dels pensadors del món anglosaxó. I Kant també. Ho va treure del sopor el filòsof britànic David Hume. Per això, Darwin és avui una peça clau, hi ha poderoses raons per a comprendre i defensar l'evolucionisme: la biologia i la llibertat són dicotomies complementàries. El determinisme biològic i genètic de Darwin, l'autonomia de l'individu i la llibertat personal són conjugables i necessàries. El debat actual es desenvolupa en la línia de la neurociència i el determinisme.

Què diu Habermans d'això?

Harbermas diu –defensora de la teoria del consens– que la llengua no és només per a entendre's, sinó també per a posar-nos d'acord. Jo soc partidari d'ell.

Noam Chomsky una altra vegada?

Chosmky no és partidari d'aquesta idea. En la seva opinió, la funció del llenguatge no és aquesta. Diu que la llengua és per a expressar desitjos, no especialment per a entendre'ns i arribar a acords. Creu que totes les llengües són matisos. No sols els europeus, també els indis o els africans. Per exemple, si vingués algú de Mart, de l'Índia o d'Alemanya, o d'Euskal Herria, diria que parlem la mateixa llengua. No obstant això, jo soc un fanàtic de Chosmky perquè és racionalista.

Oh, Europa! El programa va guanyar el XIII Premi Miguel de Unamuno abans del Premi Euskadi de Literatura. Són imprescindibles els premis per a donar a conèixer l'obra de l'escriptor? En què està l'assaig?

Els premis són un gran consol a nivell personal, però si a nivell social no hi ha un editorial fort o un grup polític que no tingui èxit. L'assaig en basc està en mal estat, tant en basc com en castellà. Els temes bascos –basc, cultura basca i nació...– són els temes centrals. Els temes universals –la ciència, la filosofia, l'art, etc.– a penes s'aborden. En el nostre entorn, el pensament parla principalment en castellà. És a dir, encara que nosaltres escriguem en basc, les nostres fonts són, entre altres, l'anglès i el francès. D'alguna manera, el pensament no és anglès o basc, el pensament és en si mateix universal. El psicòleg Yerry Fodor acaba de crear el terme mentalese. Aquest creador de la psicologia funcional diu que la base i l'origen del nostre llenguatge és mentalista, el llenguatge abstracte. El terme mentalese, en anglès mentalse, és, per dir-ho així, l'esperit.

“Ser basc és un matís de l'europeidad” vas dir el dia que vas rebre el premi Euskadi.

Nosaltres som europeus. Europa és la nostra pàtria. Aquí estan totes les nostres arrels. La cultura basca (filosofia, ciència, tècnica...) és bàsicament cultura europea. És necessari conèixer el nostre passat per a saber qui som i on estem. Venim sobretot de Grècia i Il·lustració. Koldo Mitxelena va dir amb elegància: “La nostra particularitat no és més que una prima pell que dona olor i color a les carns òssies de l'europeidad”. El dilema habitual és: “Què som primer, bascos o europeus?”. A més d'Heidegger, el basc Federico Krutwig parlava de dues llengües culturals: la grega i l'alemanya. D'aquí ve la civilització europea. Al nostre país hi ha altres concepcions, en línia amb Humbolt i el romanticisme. Joxe Azurmendi i Txillardegi són molt romàntics.

Quin és el debat a aclarir?

El debat és el camí de la religió a l'ètica i la clarificació. Alguns diuen que nosaltres som la conseqüència i la continuació del cristianisme, i altres diuen que s'ha donat la ruptura. Entre els darwinistes, tots són ateus. Richard Dawkins, entre altres, però malgrat ser ateus, donen a entendre que la religió ha exercit un paper important. Que ha tingut molta força i que cal analitzar-la des de la biologia.

Segons el filòsof Víctor Gómez Pin, autor de l'home un animal, els éssers humans som extraordinaris, singulars i singulars, Darwin ha arribat de nou i té adeptes. Estic d'acord.

Joxe Azurmendi va escriure fa temps que L'home és un animal. Un programa molt valent. Azurmendi va acabar dient que l'ésser humà és un animal, però que té les seves peculiaritats. És a dir, els kantians diem que tenim una ètica per a decidir la llibertat, i que en tots els determinismes biològics hi ha un marge per a reflexionar sobre l'ètica. El que no fan els animals. Podem reflexionar per a decidir què som, què podem fer o què podem triar. Aquesta és la nostra particularitat.

Ets seguidor d'Habermas. La línia del Nacionalisme Constitucional. El concepte ha donat molt a dir. És factible una comunitat moral postnacional?

Des de l'època de la Il·lustració, els grans filòsofs han reflexionat sobre el caràcter d'Europa. No han escrit molt de tractat, la majoria de les vegades han fet textos curts o han donat conferències. Encara avui dia, a vegades, es veu clar en aquesta mena de treballs –Habermas, Sloterdijk o Zizek-. Però, en general, no existeix un debat filosòfic profund sobre Europa. L'economia i la política s'han imposat. Els grans pensadors, des d'Erasme fins a Habermas, han estat universalistes, defensors de la identitat moral europea. Leibniz expressa aquesta actitud cosmopolita. Era un alemany de naixement, però d'esperit europeu. Aquesta identitat moral supranacional pot construir-se. Això és el que és el Patriotisme constitucional d'Habermas, una identitat “postnacional” basada en la democràcia i els drets humans.

No obstant això, Europa és una contradicció i els europeus una contradicció.

Europa, en primer lloc, és una idea, una cultura. “Una imatge espiritual”, com va dir Edmund Husserl. És més que un espai geogràfic, és una identitat espiritual. A Europa neixen la racionalitat científica, l'estat de dret i benestar, els drets humans... Des de llavors, aquests valors s'han estès a tots els països del món. Els valors que millor defineixen a Europa ja no són només dels europeus. La singularitat d'Europa radica a ser el lloc de naixement d'una civilització que ja no és exclusiva europea. Ha difós les seves contribucions i resultats especials per tot el món. I això no ha de ser considerat com un etnocentrisme ximple. Europa no hauria de subestimar-se a si mateixa. No sols hem de mirar la crisi del present.

Oh, Europa! Els filòsofs als quals em refereixo en el llibre no han estat res estúpids europeistes. La majoria d'ells han estat crítics respecte a Europa, segons la CE. Però ser crític no significa ser antieuropeu. Com deia Kolakowski, la capacitat d'autocrítica és el senyal d'identitat d'Europa. Diderot, per exemple, va denunciar durament el colonialisme i la barbàrie dels europeus. Contra els conqueridors va fer una fèrria defensa dels indígenes americans. La Declaració Universal dels Drets Humans és ja un patrimoni intransferible d'Europa.

Vostè és d'Azkoitia. Aficionat a la Il·lustració, seguidor dels Caballeritos d'Azkoitia...

Quan el marxisme va entrar en crisi, vaig recórrer a la Il·lustració, a les nostres arrels modernes. Va ser llavors quan van sorgir les nostres idees i valors polítics, ètics i culturals actuals: la prioritat de la llibertat, la defensa de la igualtat, la importància de la ciència i la tècnica, la crítica i l'ús de l'autocrítica. La funció dels intel·lectuals actuals és actualitzar-los, crear una nova Il·lustració, és a dir, els Caballeritos d'Azkoitia es van adonar que Europa era la solució als nostres problemes. Van voler portar aquí nous coneixements i tècniques. Per això Pío Baroja va dir que l'única bona tradició que hem de seguir és la dels Amics del País.

No obstant això, aquell innovador assaig va fallar.

Desgraciadament. La guerra de la independència va tenir una gran influència, la gent del poble es va posar molt en contra, especialment l'Església i les forces nacionalistes. La majoria dels Amics del País eren cacics. Iñigo Aranbarri ha escrit en alguna forma denunciant o explicant el succeït.

El
professor Pérez Iglesias acaba de dir que “podem estar a les portes d'un nou segle de les llums”. Sí?

És possible. Els avanços de la ciència han de ser tinguts en compte en l'elaboració de la filosofia. Sense el suport de la ciència, la filosofia no pot avançar. Disciplines com la genètica i la neurobiologia –la neurociència– són imprescindibles per a respondre a les eternes preguntes filosòfiques. També caldria integrar la teoria darwinista de l'evolució en el conjunt dels estudis clàssics. La filosofia i la ciència han de tornar a tenir com antany les dues cares d'una mateixa moneda. Així se superaria la divisió entre les ciències naturals i les humanitats.Per exemple, Edward O, el pare de la Sociobiologia. Wilson, autor del llibre "La conquesta social de la terra", torna a la filosofia antiga. Podem dir que hem entrat en la “nova il·lustració”.

Acaba d'escriure l'últim article d'Europa en el diari Berria. En certa manera, per desesperació.

La situació d'Europa em produeix una gran tristesa. La política d'austeritat porta a la Unió a la ruïna. Per això s'han multiplicat els euroescèptics i els euròfobs. És imprescindible un canvi profund. El nou Parlament, sorgit de les últimes eleccions, pot ser l'última opció d'Europa. La dispersió i el choqueo posen en perill el projecte de la Unió Europea. L'actual situació internacional empeny a les nacions europees cap a la unitat. El nacionalisme és el desastre d'Europa. Davant els americans i els asiàtics, la unitat dels europeus, tant econòmica com política, és cada vegada més urgent. Unitat política o caos, no hi ha una altra alternativa.